Va ser en presència de les cerimònies antigues que vaig comprendre que la nostra ofrena matinal de cafè no era de segona mà, era nostra.
Una gran part de qui soc i del que faig està embolcallada en l’ofrena del meu pare a la vora del llac. Cada dia comença amb una versió de «per als déus del Tahawus», un agraïment pel dia. La meva tasca com a ecòloga, escriptora, mare i viatgera, entre formes de coneixement tradicionals i científiques, creix del poder d’aquestes paraules. Em recorda qui som; em recorda els nostres dons i la nostra responsabilitat envers aquests dons. La cerimònia és un vehicle per a la pertinença: a una família, a un poble i a la terra.
Finalment, vaig pensar que comprenia l’ofrena als déus del Tahawus. Per a mi era l’única cosa que no estava oblidada, que no podia ser arrossegada per la història: el coneixement que pertanyíem a la terra, que érem el poble que sabia com donar gràcies. Brollava d’un profund record de la sang que la terra, els llacs i l’esperit ens havien conservat. Però al cap d’anys, amb la meva resposta ja assentada, vaig preguntar al pare:
—D’on venia la cerimònia, la vau aprendre del vostre pare, i ell del seu? S’estenia enrere en el temps fins a l’època de les canoes?
Ell va pensar-hi molta estona.
—No, em sembla que no. Tan sols és el que fèiem. Semblava el que tocava.
I prou.
Van passar setmanes, i quan vam tornar a parlar, va dir:
—He estat pensant en el cafè i com vam començar a donar-lo a la terra. Ja saps que era cafè bullit. No hi ha filtre, i si bull massa fort, el marro puja i embussa el broquet. O sigui que la primera tassa que se serveix arrossegaria aquest tap de marro i no seria bona. Em sembla que vam començar a fer-ho per a netejar el broquet.
Era com si em digués que l’aigua no es transformava en vi: tota la xarxa de gratitud, tota la història de remembrança, no era més que llençar el marro?
—Però, saps una cosa?, no sempre hi havia marro per a llençar. Va començar així, però va convertir-se en una altra cosa. Un pensament. Era una mena de respecte, una mena d’agraïment. En un bonic matí d’estiu, suposo que en podries dir joia.
Aquest, penso, és el poder de la cerimònia: aparella allò mundà amb allò sagrat. L’aigua es converteix en vi; el cafè, en pregària. Allò material i allò espiritual es mesclen com el marro barrejat amb humus, transformats com el fum que s’alça d’una tassa en la boirina de l’albada.
Quina altra cosa es pot oferir a la terra que ho té tot? Quina altra cosa podeu oferir sinó una cosa vostra? Una cerimònia feta a casa, una cerimònia que fa casa.
Àster i palma d’or
La noia de la fotografia té una pissarra a la mà amb el seu nom i «promoció del 75» escrit amb guix, una noia del color de la pell de cérvol amb els cabells llargs i foscos i els ulls negres i il·legibles que miren els teus i no s’aparten. Recordo aquell dia. Duia la faldilla nova de quadres que els pares m’havien regalat, una roba que jo considerava que era la marca de tots els silvicultors. Quan vaig tornar a contemplar la foto més tard en la vida, em resultava un enigma. Recordo sentir-me encantada d’anar a la universitat, però no hi ha ni rastre d’això en la cara de la noia.
Fins i tot abans d’arribar a la universitat tenia totes les respostes preparades per a l’entrevista de nous alumnes. Volia que la meva primera impressió fos bona. Amb prou feines hi havia dones a l’escola de silvicultura en aquells temps, i de ben segur que no n’hi havia cap que se m’assemblés. L’orientador va mirar-me per damunt de les ulleres i va dir:
—Així, vol especialitzar-se en botànica?
Ell tenia el llapis preparat sobre el formulari de matrícula.
Com podia respondre, com podia dir-li que jo havia nascut botànica, que tenia capses de sabates plenes de llavors i piles de fulles assecades sota el llit, que aturava la bicicleta a la vora del camí per a identificar una espècia nova, que les plantes m’acolorien els somnis, que les plantes m’havien triat a mi? O sigui que vaig dir-li la veritat. Estava orgullosa de la meva resposta ben planificada, la sofisticació d’alumna novella evident per a tothom, la manera com demostrava que jo ja coneixia diverses plantes i els seus hàbitats, que havia pensat amb deteniment sobre la seva naturalesa i clarament estava preparada per a la feina universitària. Vaig dir-li que triava botànica perquè volia aprendre per què els àsters i els plomalls d’or es veien tan bonics junts. Estic segura que somreia aleshores, amb la meva faldilla vermella de quadres.
Però ell no. Va deixar el llapis com si no hi hagués cap necessitat d’anotar el que jo deia.
—Senyoreta Wall —va dir, clavant-me amb una mirada decebuda—, he de dir-li que això no és una ciència. Aquesta no és pas la mena de cosa que preocupa els botànics. —Però va prometre que em corregiria.— La matricularé a Botànica general perquè pugui aprendre què és.
I així va començar.
M’agrada imaginar que eren les primeres flors que veia, per damunt de l’espatlla de la meva mare, mentre la manta rosa em relliscava de la cara i els seus colors m’inundaven la consciència. He sentit dir que les primeres experiències poden harmonitzar el cervell amb certs estímuls, de tal manera que es processen amb més velocitat i seguretat, de tal manera que es poden utilitzar repetidament, de tal manera que recordem. Amor a primera vista. A través dels ulls enterbolits d’una nounada, la seva brillantor va formar les primers sinapsis botàniques en el meu cervell despert, acabat de néixer, que fins aleshores només havia trobat l’amabilitat borrosa de cares rosades. Suposo que tots els ulls estaven fixats en mi, una nena petita i rodoneta embolcallada en el sac, però els meus ho estaven en les palmes d’or i en els àsters. Vaig néixer per a aquestes flors, i tornaven a mi per al meu aniversari cada any, i m’entreteixien en la nostra celebració mútua.
La gent acudeix en tropell als nostres turons per a veure l’ardent suite de l’octubre, però sovint es perden el sublim preludi dels camps al setembre. Com si el moment de la collita no fos prou —préssec, raïm, dacsa, carabassa—, els camps també estan brodats amb blens de groc daurat i basses del blau més intens, una obra mestra.
Si una font pogués projectar poms de groc crom i arcs enlluernadors de castells de focs de crisantems, això seria la palma d’or del Canadà. Cada tija d’un metre és un guèiser de minúscules margarides daurades, fines totes soles i exuberants en massa. On el terra és prou humit, s’alcen a tocar de les col·legues perfectes, els àsters de Nova Anglaterra. No els pàl·lids domesticats del parterre perenne, el pàl·lid xarop d’espígol o de blau cel, sinó el complet porpra imperial que faria que una violeta s’encongís. La vorada de pètals porpres com els d’una margarida encercla un disc tan brillant com el sol al migdia, una bassa de color taronja daurat, només un to temptadorament més fosc que el de la palma d’or que l’envolta. Sola, cadascuna és un superlatiu botànic. Juntes, l’efecte visual és corprenedor. Porpra i daurat, els colors heràldics del rei i de la reina del prat, una processó reial de colors complementaris. Jo només volia saber per què.
Per què estan les unes al costat de les altres quan podrien créixer soles? Per què aquesta parella en particular? Hi ha molts roses i blancs i blaus que esquitxen els camps, per tant és només casualitat que la magnificència del porpra i de l’or acabin l’una al costat de l’altra? Einstein mateix va dir que «Déu no juga a daus amb l’univers». Quin és l’origen d’aquest patró? Per què el món és tan bonic? Fàcilment podria ser d’altra manera: les flors podrien ser lletges i acomplir el seu propòsit. Però no. A mi em semblava una bona pregunta.
Tanmateix, el meu orientador va dir «no és ciència», no era el tema de la botànica. Jo volia saber per què certes tiges es doblegaven fàcilment per a fer cistells i algunes es trencaven, per què les baies més grosses