Trenes d'herba dolça. Robin Wall Kimmerer

tarda seia amb els meus alumnes d’ecologia de camp al costat d’un wiikwegamaa i explicava aquesta idea del llenguatge animat. Un jove, l’Andy, xipollejant amb els peus a l’aigua clara, va fer la gran pregunta:

      —Un moment —va dir, mentre la seva ment s’ajustava a aquesta distinció lingüística—, això no significa que parlar en anglès, pensar en anglès, d’alguna manera ens dona permís per a faltar al respecte a la natura? Negant a tota la resta el dret de ser persones? No seria diferent si no ens referíssim a res com a cosa?

      Entusiasmat per la idea, va dir que se sentia com si despertés. Més aviat com si recordés, penso jo. L’animació del món és una cosa que ja coneixem, però el llenguatge de l’animació vacil·la al límit de l’extinció, i no tan sols per als pobles natius, sinó per a tothom. Els nostres infants parlen de les plantes i dels animals com si fossin persones, i estenen cap a ells el jo i la intenció i la compassió…, fins que els ensenyem a no fer-ho. Ràpidament els reensinistrem i fem que oblidin. Quan els diem que l’arbre no és un qui, sinó un què, convertim aquell auró en un objecte; posem una barrera entre nosaltres, ens absolem de responsabilitat moral i obrim la porta a l’explotació. Parlar-ne com d’un ésser inanimat, un terreny viu es converteix en «recursos naturals». Si l’auró és inanimat, podem agafar la serra mecànica. Si l’auró és animat, ens ho pensem dues vegades.

      Una altra alumna va rebatre l’argument de l’Andy:

      —Però en anglès no podem dir-ne ell o ella. Això seria un antropomorfisme.

      Tots són biòlegs ben formats a qui han ordenat, en termes ben clars, que mai no adscriguin característiques humanes a un subjecte d’estudi, a una altra espècie. És un pecat capital que duu a la pèrdua d’objectivitat. La Carla va assenyalar:

      —També és una falta de respecte cap als animals. No hauríem de projectar les nostres percepcions en ells. Tenen les seves maneres de fer…, no són tan sols persones amb disfresses de pèl.

      L’Andy va replicar:

      —Però pel simple fet que no pensem en ells com a humans no significa que no siguin éssers. Que potser no és una falta de respecte més gran suposar que nosaltres som l’única espècie que es compta com a «persones»?

      L’arrogància de l’anglès és que l’única manera de ser animat, de merèixer el respecte i la preocupació moral, és ser humà.

      Una professora de llengua que conec explicava que la gramàtica només és la manera com cartografiem les relacions en la llengua. Potser a més reflecteix les nostres relacions els uns amb els altres. Potser una gramàtica de l’animat podria menar-nos a tot un conjunt de maneres noves de viure en el món, altres espècies com un poble sobirà, un món amb democràcia de les espècies, no la tirania d’una; amb responsabilitat moral envers l’aigua i els llops, i amb un sistema legal que reconegui l’estatus d’altres espècies. En anglès, tot és en els pronoms.

      L’Andy té raó. Aprendre la gramàtica de l’animat podria molt bé ser un fre a la nostra irreflexiva explotació de la terra. Però hi ha més coses. He sentit els nostres ancians donar consells com ara «hauries d’anar entre la gent alçada» o «ves a passar una estona amb la gent Castor». Ens recorden la capacitat dels altres de ser els nostres mestres, dipositaris del coneixement, guies. Imagineu-vos passejant per un món ricament habitat per la gent Bedoll, la gent Os, la gent Roca, éssers en els quals pensem, i per tant dels quals parlem com a persones mereixedores del nostre respecte, de la inclusió en un món poblat. Nosaltres, els americans, som renitents a aprendre una llengua estrangera de la nostra espècie, i encara menys d’altres espècies. Però imagineu-vos-en les possibilitats. Imagineu-vos l’accés que tindríem a perspectives diferents, les coses que podríem veure amb altres ulls, la saviesa que ens envolta. No cal que ho esbrinem tot nosaltres sols: hi ha altres intel·ligències a més de la nostra, mestres a tot el nostre voltant. Imagineu-vos com en seria de menys solitari aquest món.

      Cada mot que aprenc ve amb una alenada de gratitud cap als nostres ancians, que han mantingut aquesta llengua viva i n’han transmès la poesia. Encara em barallo acarnissadament amb els verbs, amb prou feines la sé parlar, i encara soc sobretot experta només en vocabulari de pàrvuls. Però m’agrada que al matí pugui anar a fer la volta al prat saludant els veïns pel seu nom. Quan el Corb em gralla des de la bardissa, li responc Mno gizhget andushukwe! Puc fregar la mà sobre les herbes toves i murmurar Bozho mishkos. És una cosa petita, però em fa feliç.

      No defenso que tots aprenguem potawatomi o hopi o seminole, encara que poguéssim. Els immigrants venien a aquestes costes amb un llegat de llengües, i cal valorar-les totes. Però per a esdevenir un natiu d’aquest lloc, si hem de sobreviure aquí, i també els nostres veïns, la nostra tasca és aprendre a parlar la gramàtica de l’animat, de tal manera que podríem ser de debò a casa.

      Recordo les paraules d’en Bill Tall Bull, un ancià xeiene. Quan jo era jove, vaig parlar-hi amb el cor afeixugat, lamentant no tenir una llengua nativa amb què parlar a les plantes i als llocs que estimo.

      —Els agrada sentir l’antiga llengua —va afirmar—, és cert. Però —va dir posant-se els dits als llavis—, no cal que la parlis aquí. Si la parles aquí —va dir donant-se copets al pit—, et sentiran.