L’ull humà està superbament capacitat per a detectar aquests colors i enviar un senyal al cervell. Això no explica per què jo els percebo com a bonics, però sí que explica per què aquesta combinació capta la meva atenció absoluta. Vaig preguntar als meus companys artistes pel poder del porpra i de l’or, i van enviar-me directament al cercle cromàtic: aquests dos són colors complementaris, amb una naturalesa tan diferent com cap altra pot haver-hi. En compondre una paleta, posar-los junts fa que cadascun destaqui molt més; només un toc d’un farà pujar l’altre. En un tractat de l’any 1810 sobre la percepció del color, Goethe, que era alhora científic i poeta, va escriure que «els colors diametralment oposats els uns als altres […] són els que s’evoquen recíprocament a l’ull». El porpra i el groc són una parella recíproca.
Els nostres ulls són tan sensibles a aquestes longituds d’ona que els cons poden sobresaturar-se i l’estímul s’escampa sobre les altres cèl·lules. Un estampador que conec va ensenyar-me que si mires fixament i durant molta estona un bloc groc i després passes la mirada a un full de paper blanc, durant un moment el veuràs violeta. Aquest fenomen —la imatge residual de color— es produeix perquè hi ha una reciprocitat energètica entre els pigments groc i porpra, cosa que les palmes d’or i els àsters sabien molt abans que nosaltres.
Si el meu orientador tenia raó, l’efecte visual que tant encisa un ésser humà com jo pot ser irrellevant per a les flors. L’observador de debò, la mirada del qual esperen captar, és una abella dedicada a la pol·linització. Les abelles perceben moltes flors de manera diferent dels humans a causa de la seva percepció de l’espectre addicional, com ara la radiació ultraviolada. Resulta, però, que la palma d’or i els àsters tenen una aparença molt similar per als ulls de les abelles i per als ulls humans. Tots dos pensem que són boniques. El seu notable contrast quan creixen juntes les converteix en l’objectiu més atractiu de tot el prat, en un far per a les abelles. Creixent juntes, totes dues reben més visites de pol·linitzadors de les que rebrien si cresquessin soles. És una hipòtesi demostrable; és una qüestió de ciència, una qüestió d’art i una qüestió de bellesa.
Per què són boniques juntes? És un fenomen alhora material i espiritual, per al qual necessitem longituds d’ona i percepció de profunditat. Quan miro massa estona el món amb ulls de ciència, veig una imatge residual de coneixement tradicional. Podria ser que la ciència i el coneixement tradicional fossin porpra i groc l’un per a l’altre, podrien ser palmes d’or i àsters? Veiem el món més plenament quan els fem servir tots dos.
El tema de les palmes d’or i els àsters evidentment només era emblemàtic del que jo volia saber de veritat. Era una arquitectura de relacions, de connexions que em delia per comprendre. Volia veure els fils lluents que ho mantenen tot junt. I volia saber per què estimem el món, per què el bocí més ordinari de prat pot fer-nos trontollar d’admiració.
Quan els botànics surten a caminar pels boscos i els camps buscant plantes, diem que fan una forada. Quan els escriptors fan el mateix, n’hauríem de dir metaforada, i la terra és plena de totes dues coses. Les necessitem totes dues; el científic i poeta Jeffrey Burton Russell escriu que «com a indicador d’una veritat més profunda, la metàfora era propera al sagrament, perquè la vastitud i la riquesa de la realitat no es poden expressar amb el sentit primer d’un enunciat sol».
L’acadèmic natiu Greg Cajete ha escrit que en les formes indígenes de creixement comprenem una cosa només quan ho fem amb tots quatre aspectes del nostre ésser: ment, cos, emoció i esperit. Vaig entendre amb força brusquedat, en començar la meva formació com a científica, que la ciència només privilegia una, o potser dues, d’aquelles formes de coneixement: la ment i el cos. Com a jove que volia saber-ho tot de les plantes, no ho qüestionava. Però és un ésser humà complet qui troba el camí bell.
Hi hagué una època en què jo vacil·lava precàriament amb un peu incòmode en cadascun dels dos mons: el científic i l’indígena. Però aleshores vaig aprendre a volar. O com a mínim a intentar-ho. Van ser les abelles les que em van ensenyar a moure’m entre flors diferents, a beure el nèctar i a recollir el pol·len de tots dos. És aquesta dansa de pol·linització creuada la que pot produir una nova espècie de coneixement, una nova manera de ser en el món. Al capdavall, no hi ha dos mons, tan sols hi ha una terra verda i bona.
Aquell aparellament de setembre del porpra i l’or és reciprocitat viscuda; la saviesa que ens transmet és que la bellesa d’un és il·luminada per la brillantor de l’altre. La ciència és art, matèria i esperit, coneixement indígena i ciència occidental: poden ser palmes d’or i àsters l’un per a l’altre? Quan em trobo en la seva presència, la seva bellesa em demana reciprocitat, ser el color complementari, crear alguna cosa bonica en resposta.
Aprendre la gramàtica de l’animat
Per a ser natius d’un lloc, hem d’aprendre a parlar-ne la llengua.
Vinc aquí a escoltar, a arraulir-me en la corba de les arrels en un clot tou d’agulles de pi, a repenjar els meus ossos contra la columna del pi blanc, a desconnectar la veu que sento al cap fins que pugui sentir les veus de fora del cap: la fressa del vent entre les agulles, l’aigua que degota per la roca, copets de pica-soques, esquirols excavant, llavors de faig que cauen, un mosquit a l’orella, i alguna cosa més, una cosa que no és jo, per a la qual no tinc parla, l’existència sense paraules d’altres en la qual mai no estem sols.
Podria passar-me tot un dia escoltant. I tota una nit. I al matí, sense que jo ho sentís, podria haver-hi un bolet que no hi era la nit abans, d’un blanc cremós, alçat del sotabosc d’agulles de pi, de la foscor a la llum, encara lluent amb el fluid del seu passatge. Puhpowee.
Escoltant en llocs silvestres, som l’audiència de converses en una llengua que no és la nostra. Ara penso que era el desig de comprendre aquesta llengua que sento als boscos allò que va dur-me a la ciència, per a aprendre amb els anys a parlar botànic fluidament. Una llengua que, per cert, no s’hauria de confondre amb la llengua de les plantes. Sí que vaig aprendre una altra llengua en la ciència, però una d’observació curosa, un vocabulari íntim que posa nom a cada bocinet. Per tal de posar nom i de descriure, primer cal veure-hi, i la ciència afina el do de la visió. Reto homenatge a la força de l’idioma que s’ha convertit en una segona llengua per a mi. Però sota la riquesa del seu vocabulari i la seva capacitat descriptiva manca alguna cosa, la mateixa cosa que brolla al nostre voltant i dins de nosaltres quan escoltem el món. La ciència pot ser una llengua de distància que redueix un ésser a les seves parts funcionals; és una llengua d’objectes. La llengua que els científics parlen, per molt precisa que sigui, està basada en un profund error en la gramàtica, una omissió, una greu pèrdua en la traducció de les llengües natives d’aquestes costes.
El meu primer tast de la llengua perduda va ser el mot puhpowee a la boca. Vaig ensopegar-hi en un llibre de l’etnobotànic anishinaabe Keewaydinoquay, en un tractat dels usos tradicionals dels bolets que feia la nostra gent. Puhpowee, explicava, es tradueix per «la força que fa que els bolets s’alcin de la terra durant la nit». Com a biòloga, vaig quedar parada que existís una paraula així. En tot el seu vocabulari tècnic, la ciència occidental no té un terme com aquest, no té paraules que continguin aquest misteri. Pensaríem que els biòlegs, especialment, haurien de tenir paraules per a la vida, però en la llengua científica la nostra terminologia es fa servir per a definir els límits del nostre coneixement. El que queda més enllà del nostre abast roman sense nom.
En les tres síl·labes d’aquesta nova paraula jo podia veure-hi tot un procés d’observació minuciosa als humits boscos al matí,