Si la història hagués estat diferent, probablement jo parlaria bodewadmimwin, o potawatomi, una llengua anishinaabe. Però, com moltes de les tres-centes cinquanta llengües indígenes de les Amèriques, el potawatomi està amenaçat, i jo parlo anglès. Els poders d’assimilació van fer la seva feina quan la meva possibilitat de sentir aquella llengua, i també la dels habitants dels Estats Units, va ser rentada de les boques de la mainada índia als internats del govern, on parlar la llengua nativa estava prohibit. Criatures com el meu avi, a qui van prendre de la seva família quan tot just tenia nou anys. Aquesta història no tan sols va dispersar les nostres paraules, sinó també el nostre poble. Avui visc lluny de la nostra reserva i, per tant, encara que sabés parlar la llengua, no tindria ningú amb qui parlar-la. Però fa uns quants estius, en el nostre aplec tribal anual es va fer una classe de llengua i jo em vaig esmunyir a la tenda per a escoltar.
Hi havia molta expectació per aquesta classe perquè, per primera vegada, cadascun dels parlants fluids de la nostra tribu hi seria com a mestre. Quan van cridar els oradors perquè sortissin al davant del cercle de cadires plegables, es movien lentament: amb bastons, caminadors i cadires de rodes, i n’hi havia pocs que caminessin per mitjans propis. Vaig comptar-los tal com anaven ocupant les cadires. Nou. Nou parlants fluids. En tot el món. La nostra llengua, que va trigar mil·lennis a crear-se, seu en aquelles nou cadires. Les paraules que lloaven la creació, que explicaven les antigues històries, que feien adormir els meus avantpassats, estan dipositades avui en les boques de nou homes i dones molt mortals. Cadascun, per torn, s’adreça al petit grup de futurs alumnes.
Un home amb llargues trenes grises explica com la seva mare va ocultar-lo quan els agents indis venien a endur-se la mainada. Va evitar l’internat amagant-se en una balma coberta de vegetació on el so del corrent d’aigua tapava el seu plor. Van endur-se tots els altres infants i els van rentar la boca amb sabó, o coses pitjors, per «parlar aquella bruta llengua índia». Com que només ell va quedar-se a casa i el van pujar anomenant les plantes i els animals pel nom que el Creador els havia donat, avui és aquí, un transmissor de la llengua. Els motors de l’assimilació van funcionar bé. Els ulls de l’orador llampeguen quan ens diu:
—Nosaltres som el final del camí. Som l’únic que queda. Si vosaltres els joves no l’apreneu, la llengua morirà. Els missioners i el govern dels Estats Units tindran la seva victòria, per fi.
Una àvia del cercle empeny el caminador fins a tocar del micròfon.
—No és tan sols que es perdran les paraules —diu—. La llengua és el cor de la nostra cultura; conté els nostres pensaments, la nostra manera de veure el món. És massa bonic per a explicar-ho en anglès.
Puhpowee.
En Jim Thunder, amb setanta-cinc anys el més jove dels oradors, és un home morè i rodanxó de capteniment seriós que només va parlar en potawatomi. Va començar solemnement, però en animar-se amb el tema, la veu se li alçà com una brisa entre els bedolls i les seves mans començaren a explicar la història. Va animar-se més i més, va posar-se dret, ens tenia arravatats i en silenci, tot i que gairebé ningú no entenia ni una sola paraula. Va fer una pausa, com si arribés al clímax de la seva narració, i va mirar l’audiència amb un espurneig d’expectació als ulls. Una de les àvies darrere d’ell va tapar-se la boca i va fer una rialleta, i la severa cara d’ell va esquerdar-se tot d’una en un somriure tan gran i dolç com una síndria esberlada. Va doblegar-se de riure, i les àvies s’eixugaven les llàgrimes de tant riure, tot agafant-se les costelles, mentre que la resta ens ho miràvem amb estupefacció. Quan les rialles minvaren, finalment ens va parlar en anglès:
—Què li passarà a un acudit quan ja no hi hagi ningú que pugui sentir-lo? Quanta solitud tindran aquestes paraules quan el seu poder hagi desaparegut… On aniran? A unir-se a les narracions que no es poden tornar a explicar mai.
O sigui que ara tinc la casa tota esquitxada de notes adhesives en una altra llengua, com si estigués estudiant per a un viatge a l’estranger. Però no me’n vaig, torno a casa.
Ni pi je ezhyayen?, pregunta la petita nota adhesiva groga a la porta de darrere. Duc les mans plenes i el motor del cotxe està engegat, però em passo la bossa a l’altre maluc i m’aturo prou temps per a respondre. Odanek nde zhya, vaig al centre. I això faig, a la feina, a classe, a reunions, al banc, a la botiga de queviures. Parlo tot el dia i de vegades escric tota la tarda en la bonica llengua en la qual vaig néixer, la mateixa que fa servir el setanta per cent de la població mundial, una llengua considerada la més útil, amb el vocabulari més ric en el món modern: l’anglès. Quan a la nit arribo a casa meva, silenciosa, hi ha una fidel nota adhesiva a la porta de l’armari. Gisken I gbiskewagen! I per tant em trec l’abric.
Faig el sopar, agafo estris d’armaris etiquetats emkwanen, nagen. M’he convertit en una dona que parla potawatomi als estris de la casa. Quan sona el telèfon, amb prou feines faig una llambregada a l’adhesiu d’allà mentre dopnen el giktogan. I tant si és un advocat com una amiga, parlen en anglès. Un cop per setmana, si fa no fa, és la meva germana des de la costa oest qui diu Bozho. Moktthewenkwe nda, com si li calgués identificar-se! Qui més parla potawatomi? Dir-ne parlar és forçar l’expressió. En realitat, l’únic que fem és etzibar-nos frases confuses en una paròdia de conversa: «Com estàs? Estic bé. Anar al centre. Veure ocell. Vermell. Pa fregit bo.» Semblem el paper del personatge Tonto del diàleg de Hollywood del Lone Ranger. «Jo intentar parlar bé manera indis.» En les rares ocasions en què podem enfilar una idea mitjanament coherent, hi inserim lliurement paraules de l’espanyol d’institut per a omplir els buits, tot creant la llengua que anomenem spanawatomi.
Els dimarts i els dijous, a un quart d’una del migdia, hora d’Oklahoma, m’uneixo a la classe de l’hora de dinar potawatomi, emesa des del quarter general tribal via internet. Normalment som unes deu persones d’arreu del país. Juntes aprenem a comptar i a dir «acosta’m la sal». Algú pregunta:
—Com es diu «si us plau, acosta’m la sal»?
El nostre professor, en Justin Neely, un jove entregat a la recuperació de la llengua, explica que mentre que hi ha diverses paraules per a dir «gràcies», no hi ha cap expressió per a «si us plau». El menjar havia de ser compartit, i no cal afegir-hi cortesia; era senzillament un fet cultural que es demanava amb respecte. Els missioners van prendre aquesta absència com una demostració més de les maneres rudes.
Moltes nits, quan hauria d’estar corregint treballs o pagant factures, soc davant de l’ordinador fent exercicis de potawatomi. Al cap de mesos, he dominat el vocabulari de pàrvuls i puc aparellar amb seguretat les imatges dels animals amb els seus noms indígenes. Em recorda quan llegia llibres d’imatges als meus fills: «Que m’assenyales l’esquirol?, on és el conillet?» Contínuament em dic que no tinc temps per a això, i encara més: tinc poca necessitat de conèixer les paraules que signifiquen ‘llobarro’ i ‘guineu’. Com que la nostra diàspora ens va deixar dispersats als quatre vents, amb qui podria parlar?
Les expressions simples que aprenc són perfectes per a la meva gossa. Seu! Menja! Vine aquí! Calla! Però com que rarament reacciona a aquestes ordres en anglès, soc renitent a ensinistrar-la en bilingüe. Un estudiant admirador va preguntar-me una vegada si parlava la meva llengua nativa. Vaig tenir la temptació de dir «ui, sí, a casa parlem potawatomi!»: jo, la gossa i les notes adhesives. El nostre professor ens diu que no ens desanimem i ens dona les gràcies cada vegada que s’articula un mot: gràcies per insuflar vida a la llengua, encara que només pronunciem una sola paraula.
—Però és que no tinc ningú amb qui parlar —em queixo.
—Cap de nosaltres no té ningú —em tranquil·litza—, però algun dia el tindrem.
O sigui que obedientment aprenc el vocabulari, però em costa veure el «cor