Jo no tenia rèplica. Havia comès un error. No tenia esperit de lluita, només vergonya pel meu error. No tenia paraules per a resistir. Em va matricular a les meves assignatures i em va arriar perquè em fessin la foto per a la matrícula. En aquell moment no vaig pensar-hi, però tornava a succeir, un eco del primer dia del meu avi a l’escola, quan li van ordenar que ho deixés tot enrere: llengua, cultura, família. El professor va fer-me dubtar d’on venia, què sabia i va proclamar que la seva era la manera correcta de pensar. Però no em va tallar els cabells.
En passar d’una infantesa als boscos a la universitat, sense saber-ho havia canviat de visió del món, d’una història natural d’experiència, en la qual coneixia les plantes com a mestres i companyes i amb qui estava unida amb responsabilitat mútua, al reialme de la ciència. La pregunta que els científics plantejaven no era «qui ets?», sinó «què és?». Ningú no preguntava a les plantes «què podeu dir-nos?». La pregunta primària era «com funciona?». La botànica que em van ensenyar era reduccionista, mecanicista i estrictament objectiva. Les plantes eren reduïdes a objectes; no eren subjectes. La manera com es concebia i s’impartia la botànica no semblava que deixés gaire espai per a una persona que pensava com pensava jo. L’única manera en què podia trobar-hi sentit era concloure que les coses que sempre havia cregut de les plantes no devien ser veritat, al capdavall.
La primera assignatura de botànica va ser un desastre. Amb prou feines me’n vaig sortir amb un aprovat i no podia reunir gaire entusiasme per a memoritzar les concentracions dels nutrients essencials de les plantes. Hi havia vegades que volia plegar, però com més aprenia més fascinada quedava per les complicades estructures que formaven la fulla i l’alquímia de la fotosíntesi. La companyia entre àsters i palmes d’or no es va esmentar mai, però jo memoritzava el llatí botànic com si fos poesia, i delerosament vaig deixar de banda el nom «palma d’or» per Solidago canadensis. Estava hipnotitzada per l’ecologia botànica, l’evolució, la taxonomia, la fisiologia, els sòls i els fongs. Tot al meu voltant tenia bones mestres: les plantes. També vaig trobar bons mentors, professors càlids i amables que feien ciència des del cor, tant si podien admetre-ho com si no. Ells també eren els meus mestres. I tanmateix sempre hi havia alguna cosa que em donava copets a l’espatlla, que volia que em tombés. Quan vaig fer-ho, no sabia com reconèixer el que tenia al darrere.
La meva inclinació natural era a veure relacions, a cercar les fibres que connecten el món, a unir en comptes de dividir. Però la ciència és rigorosa a separar l’observador d’allò observat i l’observat de l’observador. Per què dues flors són boniques juntes transgrediria la divisió necessària per a l’objectivitat.
Jo amb prou feines dubtava de la superioritat del pensament científic. Seguir el camí de la ciència em va ensinistrar per a separar, per a distingir la percepció de la realitat física, per a atomitzar la complexitat en els seus components més petits, per a honorar la cadena de proves i de lògica, per a discernir una cosa d’una altra, per a assaborir el plaer de la precisió. Com més feia això, millor em sortia, i em van acceptar per a fer investigació de postgrau en un dels millors programes de botànica del món, sens dubte amb el suport de la carta de recomanació del meu orientador, que deia «ho ha fet prou bé per a ser una noia índia».
Seguiren un màster, un doctorat i una plaça docent a la universitat. Estic agraïda pel coneixement que van compartir amb mi i em sento privilegiada de dur les poderoses eines de la ciència com una manera d’abraçar el món. Em van portar a altres comunitats de plantes, lluny dels àsters i de la palma d’or. Recordo que em sentia, com a nova membre del claustre universitari, com si per fi comprengués les plantes. També jo vaig començar a impartir la mecànica de la botànica tot emulant el plantejament que m’havien ensenyat.
Em recorda una història explicada pel meu amic Holly Youngbear Tibbets. Un botànic, armat amb les seves llibretes i material, explora les selves tropicals cercant noves descobertes botàniques, i ha contractat un guia indígena perquè li ensenyi el camí. Sabedor dels interessos del científic, el jove guia té cura d’assenyalar-li les espècies interessants. El botànic el mira amb aprovació, sorprès per la seva capacitat. «Bé, jove, sí que coneixes els noms de moltes d’aquestes plantes!» El guia fa que sí i respon, amb la mirada abaixada: «Sí, he après els noms de tots els arbustos, però encara no n’he après les cançons.»
Jo ensenyava els noms i deixava de banda les cançons.
Quan seguia cursos de postgrau a Wisconsin, qui aleshores era el meu marit i jo vam tenir la bona sort de trobar feina com a bidells a l’arborètum de la universitat. A canvi d’una caseta al límit de la praderia, només havíem de fer rondes nocturnes, tot comprovant que les portes i els barris estaven ben tancats abans de deixar la foscor als grills. Només una vegada va quedar un llum encès, una porta ajustada, al garatge d’horticultura. No passava res de mal, però mentre el meu marit revisava els contorns, jo m’estava allà i ociosament mirava el taulell d’anuncis. Hi havia un retall de notícia amb la fotografia d’un esplendorós om americà, que acabava de ser proclamat campió de la seva espècie, el més gros de la mena. Tenia nom: l’Om Louis Vieux.
El cor va començar a bategar-me, i sabia que el meu món era a punt de canviar perquè coneixia el nom de Louis Vieux de tota la vida, i ara la seva cara em mirava des del retall. Era el nostre avi potawatomi, el que havia fet a peu tot el camí des dels boscos de Wisconsin fins a la praderia de Kansas amb la meva àvia Sha-note. Era un cabdill, algú que tenia cura de la gent en les penalitats. Aquella porta de garatge havia quedat ajustada, aquell llum havia quedat encès i m’il·luminava el camí de retorn a casa. Era el principi d’un viatge llarg i lent de tornada a la meva gent, i m’hi havia convocat aquell arbre que s’alçava sobre els seus ossos.
Per a recórrer el camí de la ciència, jo havia sortit del camí del coneixement indígena. Però el món sap com guiar les nostres passes. Aparentment, del no-res arribà una invitació a un petit aplec d’ancians natius per a parlar del coneixement tradicional de les plantes. Una dona que no oblidaré mai —una navaho sense ni un dia de formació universitària en botànica en tota la vida— va parlar durant hores, i jo estava pendent de cadascuna de les seves paraules. D’una en una, de nom en nom, va parlar de les plantes de la seva vall. On vivia cadascuna, quan floria, a prop de qui li agradava viure i totes les seves relacions, qui se la menjava, qui folrava el niu amb les seves fibres, quina mena de medecina oferia. També va explicar les històries que aquelles plantes contenien, els seus orígens mítics, d’on els venia el nom i què tenen per a explicar-nos. Parlava de bellesa.
Les seves paraules eren com sals d’amoníac que em despertaven a allò que ja sabia quan collia maduixes. Vaig adonar-me de com era de superficial la meva comprensió. El seu coneixement era molt més profund i ampli i contenia totes les formes humanes de la comprensió. Podria haver explicat els àsters i la palma d’or. Per a una nova doctorada, això era una lliçó d’humilitat. Era el principi de la meva recuperació d’aquella altra forma de saber que jo havia permès impotent que la ciència suplantés. Em sentia com una refugiada malnodrida a qui convidaven a un festí amb els plats aromatitzats amb les herbes de la llar.
Vaig completar el cercle fins a arribar al lloc on havia començat, a la qüestió de la bellesa. Tornava a les preguntes que la ciència no fa, no perquè no siguin importants, sinó perquè la ciència com a manera de saber és massa estreta per a la tasca. Si el meu orientador hagués estat un acadèmic millor, hauria celebrat les meves preguntes en comptes de rebutjar-les. Només va oferir-me el clixé que la bellesa és en els ulls de qui mira, i com que la ciència separa l’observador d’allò observat, per definició la bellesa no podria ser un tema científic vàlid. M’haurien d’haver dit que les meves preguntes eren més grans del que la ciència podia abraçar.
Sí que tenia raó que la bellesa és en els ulls de qui mira, especialment quan es tracta del porpra i del groc. La