De fet, ell pensava que el pastís de maduixes de bosc era el millor regal possible, o d’això ens tenia convençuts. Era un regal que no es podria comprar mai. Com a criatures pujades per les maduixeres, probablement no érem conscients que el regal de les maduixes provenia dels camps, no de nosaltres. El nostre regal era el temps i l’atenció i l’afecte i els dits tacats de vermell. Maduixes del cor, i tant!
Els regals de la terra o d’un altre estableixen una relació especial, una mena d’obligació de donar, de rebre, i de reciprocar. El camp ens donava, nosaltres donàvem al pare, i intentàvem tornar a donar a les maduixeres. Quan passava la temporada de les maduixes, les plantes treien esvelts estolons vermells per a formar noves plantes. Com que jo estava fascinada per la manera com es desplaçaven per terra buscant llocs bons per a arrelar-hi, desbrossava petites clapes de terra nua on queien els estolons. I, efectivament, emergien arrels minúscules de l’estoló, i al final de l’estació encara hi havia més plantes a punt per a florir sota la propera Lluna de Maduixera. Ningú no ens va ensenyar això: ens ho van mostrar les maduixeres. Com que ens havien fet un regal, es va obrir una relació continuada entre nosaltres.
Els pagesos del nostre voltant plantaven moltes maduixes i sovint contractaven canalla perquè els les collissin. Els meus germans i jo fèiem molt de camí amb bicicleta fins a la granja dels Crandall per a collir maduixes i guanyar diners. Deu centaus per cada dues lliures que en collíem. Però la senyora Crandall era una supervisora primmirada. S’estava al límit del camp amb el seu davantal i ens deia com havíem de collir-les i ens avisava que no n’aixaféssim cap. Tenia altres normes, també. «Aquestes maduixes són meves —deia—, no vostres. No us vull veure menjant-vos les meves maduixes, canalla.» Jo en sabia la diferència: als camps de darrere casa meva, les maduixes eren de les maduixeres. A la parada que tenia aquesta senyora a tocar de la carretera, les venia per seixanta centaus els dos quartans.
Va ser tota una lliçó d’economia. Havíem de gastar-nos la major part del sou si volíem tornar a casa amb maduixes als cistells de les bicicletes. És clar que aquelles maduixes eren deu vegades més grosses que les nostres de bosc, però no eren tan bones, ni de bon tros. No crec que poséssim mai aquelles maduixes de pagès al pastís del pare. No hauria estat bé.
És curiós com la naturalesa d’un objecte —posem per cas una maduixa o un parell de mitjons— canvia tant per la manera en què arriba a les nostres mans, com a regal o com a mercaderia. El parell de mitjons de llana que compro a la botiga, de ratlles vermelles i grises, és càlid i agradable. Jo podria sentir-me agraïda cap a les ovelles que van fer la llana, i cap a la treballadora que feia anar la tricotosa. Tinc l’esperança de sentir aquest agraïment. Però no tinc cap obligació inherent envers aquells mitjons com a mercaderia, com a propietat privada. No hi ha cap vincle a banda dels «gràcies» educadament intercanviats amb la dependenta. Els he pagat i la nostra reciprocitat ha acabat en l’instant que he donat els diners. L’intercanvi acaba un cop s’ha establert la paritat, un intercanvi igual. Esdevenen la meva propietat. No escric una nota d’agraïment a la marca.
Tanmateix, i si aquests mitjons, de ratlles vermelles i grises, els hagués fet la meva àvia i me’ls hagués regalat? Això ho canvia tot. Un regal crea una relació duradora. Escriuré una nota d’agraïment. En tindré molta cura, i si soc una neta ben educada me’ls posaré cada vegada que ens vingui a veure, encara que no m’agradin. Quan sigui el seu aniversari, de ben segur que li faré un regal a canvi. Com destaca en Lewis Hyde, erudit i escriptor, «la diferència cardinal entre regal i intercanvi de mercaderia és que un regal estableix un vincle de sentiment entre dues persones».
Les maduixes de bosc encaixen amb la definició de regal, però les maduixes de la verduleria no. És la relació entre productor i consumidor allò que ho canvia tot. Com a pensadora de regals, em sentiria molt ofesa si veiés maduixes de bosc a la verduleria. Voldria segrestar-les totes. No haurien de ser venudes, només regalades. En Hyde ens recorda que en una economia del do, els regals d’una persona lliurement donats no es poden convertir en el capital d’algú altre. Ja veig el titular: «Dona detinguda per pispar fruita. El Front d’Alliberament de les Maduixes ho reivindica.»
Aquest també és el motiu pel qual no venem herba de búfal. Com que ens és donada, només hauria de ser donada a altres. El meu estimat amic Wally Meshigaud, Bear, és un guardià del foc cerimonial del nostre poble que fa servir molt d’agram d’olor en el nostre nom. Hi ha gent que l’hi cull de bona manera, per a tenir-lo fornit, però fins i tot així en un aplec gran de vegades se li acaba. En els powwow i a les fires podeu veure la nostra gent que ven herba de búfal per deu dòlars un manat. Quan en Wally no té wiingaashk per a una cerimònia, pot ser que visiti una d’aquelles parades entre les que venen pa fregit o madeixes de boletes. Es presenta al venedor, li explica la seva necessitat, igual com ho faria en un prat, demanant permís a l’herba de búfal. No pot pagar-la, no perquè no tingui els diners, sinó perquè la planta no es pot comprar ni vendre si es vol que encara retingui la seva essència per a la cerimònia. Compta que els venedors li donaran amablement la que necessita, però de vegades no ho fan. El tipus de la parada es pensa que algú de més edat li està fent xantatge. «Ep, que no pots tenir una cosa per no res», diu. Però aquesta és precisament la qüestió. Un regal sí que és una cosa a canvi de no res, a banda que hi ha associades certes obligacions. Perquè la planta sigui sagrada, no es pot vendre. Els emprenedors renuents obtindran una lliçó d’en Wally, però no els seus diners.
L’agram d’olor pertany a la Mare Terra. Els recol·lectors d’agram el cullen com cal, amb respecte, per al seu ús personal i per a les necessitats de la seva comunitat. Tornen un regal a la terra i tenen cura del benestar del wiingaashk. Les trenes es donen, per a honorar, per a agrair, per a guarir i per a enfortir. L’agram es manté en moviment. Quan en Wally dona agram d’olor al foc, és un regal que ha passat de mà en mà i que s’enriqueix en ser honorat amb cada intercanvi.
Aquesta és la naturalesa fonamental dels regals: es mouen, i el seu valor augmenta amb la transmissió. Els camps ens van regalar maduixes i nosaltres les vam regalar al nostre pare. Com més es comparteix una cosa, més gran esdevé el seu valor. Això costa de copsar a les societats immerses en nocions de propietat privada, on els altres estan, per definició, exclosos de la compartició. Les pràctiques com ara tancar la terra contra les intrusions, per exemple, són esperades i acceptades en una economia de propietat, però són inacceptables en una economia on la terra es veu com un do per a tots.
En Lewis Hyde exemplifica aquesta dissonància de manera extraordinària en la seva exploració del «donant indi». Aquesta expressió, utilitzada negativament avui dia com un adjectiu pejoratiu per a algú que dona una cosa i després vol que la hi tornin, de fet, deriva d’una fascinadora mala interpretació intercultural entre una cultura indígena que operava sobre l’economia del do i una cultura colonial afermada sobre el concepte de la propietat privada. Quan els habitants natius donaven regals als colons, els receptors entenien que eren valuosos i que s’esperava que els conservessin. Donar-los hauria estat una ofensa. Però la gent indígena entenia que el valor del regal estava basat en la reciprocitat i se sentien ofesos si els regals no circulaven i tornaven a ells. Molts dels nostres antics ensenyaments aconsellen que qualsevol cosa que ens han donat s’ha de tornar a donar.
Des del punt de vista de l’economia de la propietat privada, el «do» es considera «gratuït» perquè l’obtenim sense preu, a cost zero, però en l’economia del do els regals no són gratuïts. L’essència del regal és que crea un conjunt de relacions. La moneda de l’economia del do és, en l’arrel, la reciprocitat. En el pensament occidental, s’entén que la terra privada és un «grapat de drets», mentre que en l’economia