Arreu del Territori Indi hi ha registres d’agents indis que cobraven un botí per a arreplegar canalla i enviar-los als internats del govern. Més tard, per a fingir una elecció, els pares havien de signar papers per a deixar que els fills marxessin «legalment». Els pares que s’hi negaven podien anar a la presó. Alguns potser esperaven que això donés als seus fills un futur millor que una granja àrida. De vegades, les racions federals —mantega corcada i llard ranci que se suposava que havia de substituir el bisó— eren retingudes fins que se signava el lliurament de les criatures. Potser un bon any de pacanes allunyava els agents una estació més. L’amenaça que els enviessin lluny de ben segur que hauria fet que un nen corregués cap a casa mig nu, amb els pantalons rebotits de menjar. Potser era un any fluix per a les pacanes quan l’agent indi va tornar un altre cop buscant mainada morena i esprimatxada que no tenia cap perspectiva de sopar: potser va ser aquell l’any en què l’àvia va signar els papers.
Mainada, llengua, terres: gairebé de tot fórem desposseïts, robats quan ningú no mirava perquè prou feina teníem per a continuar vius. Davant d’aquella pèrdua, una cosa que el nostre poble no podia rendir era el sentit de la terra. Per a la ment colonial, el territori era propietat, parcel·les, capital o recursos naturals, però per a la nostra gent ho era tot: la identitat, la connexió amb els nostres avantpassats, la llar dels nostres germans i germanes no humans, la nostra farmàcia, la nostra biblioteca i la font de tot el que ens sostenia. A les nostres terres era on se sancionava la nostra responsabilitat amb el món, era terreny sagrat. Pertanyia a si mateix; era un do, no un bé de consum, i per tant mai no es podia comprar ni vendre. Aquests són els significats que la gent es va endur quan els van obligar a marxar de les antigues terres originàries cap a llocs nous. Tant si era la pàtria com el territori on els havien obligat a anar, la terra comunal donava força a la gent; els donava alguna cosa per la qual lluitar. I, per tant —als ulls del govern federal—, aquella creença era una amenaça.
Així, després de milers de quilòmetres de desplaçament obligat i de pèrdua, i d’instal·lar-nos finalment a Kansas, el govern federal va presentar-se una vegada més davant el meu poble i els oferí un altre trasllat, aquesta vegada a un lloc que seria seu per sempre, un trasllat per a posar fi a tots els trasllats. I, encara més, van oferir a la gent la possibilitat de ser ciutadans dels Estats Units, ser part del gran país que els envoltava i estar protegits pel seu poder. Els nostres cabdills, l’avi del meu avi entre ells, van estudiar-ho i debatre-ho, i van enviar delegacions a Washington per a conferenciar. Aparentment, la constitució dels Estats Units no tenia capacitat per a protegir les terres natals dels pobles indígenes. Els desplaçaments ho havien deixat ben clar. Però la constitució sí que protegia explícitament els drets de propietat dels ciutadans que eren amos de propietats individuals. Potser aquesta era la ruta cap a una llar permanent per a la gent.
Van oferir als cabdills el Somni Americà, el dret de ser amos de la seva propietat com a individus, protegits dels capricis de la canviant política índia. Mai no els obligarien a marxar de les seves terres una altra vegada. No hi hauria més tombes al llarg d’un camí de pols. L’únic que havien de fer era acceptar renunciar al seu compromís amb la terra comunal i acceptar la propietat privada. Amb un pes al cor segueren en consell tot l’estiu, tot esforçant-se per decidir i sospesant les opcions, que eren poques. Les famílies estaven dividides contra altres famílies. Quedar-se a Kansas en terres comunals i córrer el risc de perdre-ho tot, o anar a Territori Indi com a propietaris individuals amb una garantia legal. Aquest consell històric es va reunir tot aquell estiu calorós en un lloc ombrívol que es va conèixer com el Bosquet de Pacaners.
Sempre hem sabut que les plantes i els animals tenen els seus consells, i una llengua comuna. Als arbres, especialment, els reconeixem com els nostres mestres. Però sembla que ningú no escoltava aquell estiu quan els Pacaners estaven en consell: romandre junts, actuar com un de sol. Nosaltres, els Pacaners, hem après que la unitat fa la força, que l’individu solitari pot ser eliminat amb tanta facilitat com l’arbre que ha fructificat fora de la temporada. Els ensenyaments dels Pacaners no van ser escoltats, o no en van fer cas.
I, així, les nostres famílies van tornar a omplir el carro una vegada més i es traslladaren a l’oest, a Territori Indi, a la terra promesa, per a esdevenir Ciutadà Potawatomi. Cansats i plens de pols, però esperançats pel futur, van trobar un vell amic a les terres noves la primera nit: un bosquet de pacaners. Van fer un cercle amb els carros sota la protecció de les seves branques i tornaren a començar. Cada membre de la tribu, fins i tot el meu avi, amb un infant als braços, rebé un títol de propietat d’una parcel·la de terra del govern federal considerada suficient per a guanyar-se la vida com a granger. Acceptant la ciutadania, s’asseguraven que no els podien prendre les parcel·les assignades. Si no era, és clar, que un ciutadà no pogués pagar els seus impostos. O que un ramader oferís un barrilet de whisky i molts diners, «tot clar i net». Qualsevol parcel·la no assignada la van arreplegar colons no indis de la mateixa manera que els esquirols afamats arrepleguen les pacanes. Durant l’època de les assignacions es van perdre més de dues terceres parts de les terres de les reserves. Amb prou feines després que «garantissin» la terra a una generació mitjançant el sacrifici de la terra comunal convertida en propietat privada, la major part havia desaparegut.
Els pacaners i els seus parents mostren una capacitat per a l’acció coordinada, per a la unitat de propòsit que transcendeix els arbres individuals. D’alguna manera s’asseguren que tots aguanten junts, i així sobreviuen. Com ho fan, encara se’ns escapa. Hi ha proves que certs senyals del medi ambient poden desencadenar la fructificació, com ara una primavera particularment plujosa o una llarga temporada de creixement. Aquestes condicions físiques favorables ajuden tots els arbres a assolir un excedent d’energia que podrien dedicar a les nous, però ateses les diferències individuals en l’hàbitat sembla improbable que el medi ambient tot sol pugui ser la clau d’aquesta sincronia.
En temps antics, diuen els nostres ancians, els arbres es parlaven. Es reunien en el seu consell i traçaven un pla. Però els científics van decidir, fa molt de temps, que les plantes eren sordes i mudes, tancades en aïllament i sense comunicació. La possibilitat de la conversa fou descartada sumàriament. La ciència fa veure que és purament racional, completament neutra, un sistema de formació del coneixement en què l’observació és independent de l’observador. I tanmateix es va extreure la conclusió que les plantes no poden comunicar-se perquè els manquen els mecanismes que els animals fan servir per a parlar. Els potencials de les plantes es veien purament mitjançant la lent de la capacitat animal. Fins no fa gaire ningú no ha explorat seriosament la possibilitat que les plantes podrien «parlar» les unes amb les altres. Però el pol·len ha viatjat amb eficàcia en el vent durant eons, comunicat pels mascles a les femelles receptives per a produir aquelles mateixes nous. Si es pot confiar aquesta responsabilitat fecunda al vent, per què no se li poden confiar els missatges?
Ara hi ha proves convincents que els nostres ancians tenien raó: els arbres sí que es parlen. Es comuniquen via feromones, uns compostos semblants a les hormones que la brisa arrossega, carregats de significat. Els científics han identificat compostos específics que un arbre allibera quan està sota la tensió d’un atac d’insectes: erugues que s’afarten de les seves fulles o corcs que se li fiquen sota l’escorça. L’arbre envia una crida de perill: «Ep, que hi sou? M’ataquen. Potser voleu aixecar el pont llevadís i armar-vos contra el que us ve.» Els arbres a sotavent capten l’olor, perceben aquelles poques molècules d’alarma, la sentor del perill. Això els dona temps per a manufacturar productes químics defensius. Previngut és armat. Els arbres s’avisen els uns als altres i els invasors són repel·lits. L’individu se’n beneficia, i també tot el bosquet. Sembla que els arbres parlen de la defensa mútua. Podrien també comunicar-se per a sincronitzar la fructificació? Hi ha tantes coses que encara no podem percebre amb la nostra limitada capacitat humana… Les converses dels arbres encara queden molt lluny del nostre abast.
Alguns estudis de la fructificació en alternança han suggerit que el mecanisme de la sincronia prové no de l’aire, sinó de sota terra. Els arbres d’un