No fa gaire temps vaig somniar aquell mercat amb totes les seves textures intenses. Passejava entre les parades amb un cistell al braç, com sempre, i anava directament a la de l’Edita a buscar un manat de coriandre fresc. Xerràvem i rèiem, i quan jo li allargava les meves monedes, ella les rebutjava, em donava uns copets al braç i m’arriava. Un regal, deia. Muchas gracias, señora, responia jo. Hi havia la meva panadera preferida, amb roba neta tirada damunt els pans rodons. Jo triava unes quantes peces, obria el moneder, i aquesta venedora també em feia un gest rebutjant els diners com si fos de mala educació suggerir pagar. Jo mirava al meu voltant, desconcertada; aquest era el meu mercat habitual, i tanmateix tot havia canviat. No era només per a mi: no hi havia cap comprador que pagués. Jo surava pel mercat amb una sensació d’eufòria. La gratitud era l’única moneda acceptada aquí. Tot era un do. Era com collir maduixes al meu camp: els marxants només eren intermediaris que traspassaven els dons de la terra.
Vaig mirar dins del meu cistell: dos carabassons, una ceba, tomàquets, pa i un manat de coriandre. Encara era mig buit, però la sensació era com si fos ple. Tenia tot el que em calia. Feia una ullada cap a la parada del formatge, pensava a agafar-ne una mica, però sabent que me’l donarien en comptes de vendre-me’l decidia que no el necessitava tant. És curiós: si totes les coses del mercat senzillament haguessin tingut un preu molt baix, probablement n’hauria agafat tant com hagués pogut, però quan tot esdevenia un regal, em contenia. No volia agafar-ne massa. I vaig començar a pensar en quins petits regals podia portar als venedors l’endemà.
El somni s’esvaní, és clar, però les sensacions d’eufòria i després de contenció encara romanen. Hi he pensat sovint i ara reconec que allà vaig ser testimoni de la conversió d’una economia de mercat a una economia del do, de béns privats a riquesa comuna. I, en aquella transformació, les relacions esdevenen tan nodridores com el menjar que jo rebia. Arreu de les parades i mantes del mercat, la calidesa i la compassió canviaven de mans. Hi havia una celebració compartida de l’abundor per tot el que se’ns havia donat. I, com que cada cistell del mercat contenia un àpat, hi havia justícia.
Soc botànica i vull ser clara, però també soc poetessa i el món em parla en metàfores. Quan jo parlo del do de les maduixes, no vull dir que la Fragaria virginiana hagi estat llevada tota la nit preparant un regal només per a mi, traçant estratègies per a trobar just el que a mi m’agradaria un matí d’estiu. Pel que jo sé, això no succeeix, però com a científica soc perfectament conscient del poc que sabem. La planta, de fet, sí que ha estat llevada tota la nit acumulant paquetets de sucre i llavors i fragància i color, perquè quan ho fa la seva aptitud evolutiva augmenta. Quan té èxit a atreure un animal com jo per a dispersar-ne el fruit, els seus gens per a crear apetència es transmeten a les generacions següents amb una freqüència més alta que les de la planta les maduixes de la qual fossin inferiors. Les maduixes produïdes per la planta donen forma als comportaments dels dispersadors i tenen conseqüències adaptatives.
El que vull dir, evidentment, és que la nostra relació humana amb les maduixes és transformada per la nostra tria de perspectiva. És la percepció humana allò que converteix el món en un do. Quan veiem el món d’aquesta manera, tant les maduixes com els humans es transformen. La relació de gratitud i de reciprocitat que es desenvolupa així pot fer augmentar l’aptitud evolutiva tant de la planta com de l’animal. Una espècie i una cultura que tractin el món natural amb respecte i reciprocitat de ben segur que transmetrà els gens a les generacions següents amb una freqüència més alta que les persones que el destrueixen. Les històries que triem per a donar forma als nostres comportaments tenen conseqüències adaptatives.
En Lewis Hyde ha fet amplis estudis de les economies del do. Troba que «els objectes […] continuaran essent abundosos precisament perquè són tractats com a dons». Una relació de do amb la natura és un «intercanvi formal que reconeix la nostra participació, i la nostra dependència, en l’increment natural. Tendim a reaccionar a la natura com a part de nosaltres, no com una entitat forastera o aliena disponible per a l’explotació. L’intercanvi de dons és el comerç preferit, perquè és un comerç que està en harmonia, o que participa, en el procés de l’increment [de la natura]».
En temps antics, quan les vides de les persones estaven tan directament lligades a la terra, era fàcil conèixer el món com un do. Quan arribava la tardor, els cels s’enfosquien amb els vols d’oques que clacaven «som aquí». Recorda a la gent la història de la Creació, quan les oques van venir a salvar la Dona del Cel. La gent té gana, arriba l’hivern i les oques omplen els aiguamolls de menjar. És un do i la gent el rep amb agraïment, amor i respecte.
Però quan el menjar no arriba d’un estol del cel, quan no notem plomes càlides que se’ns refreden a la mà i sabem que s’ha donat una vida per la nostra, quan no hi ha gratitud a canvi, aquest menjar potser no satisfà. Potser deixa l’esperit amb gana mentre que la panxa és plena. Es trenca alguna cosa quan el menjar arriba en una safata de poliestirè embolicat en plàstic relliscós, el cadàver d’un ésser que només va tenir una gàbia estreta com a opció de vida. Això no és un do de la vida; això és un robatori.
Com, en el nostre món modern, podem trobar la manera de comprendre la terra com un do una altra vegada, de fer que les nostres relacions amb el món tornin a ser sagrades? Sé que no tots podem convertir-nos en caçadors-recol·lectors —el món viu no podria suportar el nostre pes—, però fins i tot en una economia de mercat, podem comportar-nos «com si» el món viu fos un do?
Podríem començar escoltant en Wally. Hi ha qui intentarà vendre els dons, però, com diu ell de l’herba de búfal que es ven, «no en compris». La negativa a participar-hi és una elecció moral. L’aigua és un do per a tots, no és per a vendre-la i comprar-la. No en compreu. Quan s’ha arrencat el menjar de la terra, tot exhaurint el sòl i enverinant els nostres parents en nom de collites més productives, no en compreu.
De fet, les Maduixes només pertanyen a elles mateixes. Les relacions d’intercanvi que triem determinen si les compartim con un do comú o les venem com una mercaderia privada. Moltes coses depenen d’aquesta elecció. Durant la major part de la història humana, i en llocs del món actual, els recursos comuns eren la norma. Tanmateix, algú va inventar-se una història diferent, un constructe social en què tot és una mercaderia que ha de ser comprada i venuda. La història de l’economia de mercat s’ha estès com un foc, amb resultats desiguals per al benestar humà i la devastació del món natural. Però és tan sols una història que ens hem explicat, i tenim la llibertat d’explicar-nos-en una altra, de recuperar la vella.
Una d’aquestes històries nodreix els sistemes vitals dels quals depenem. Una d’aquestes històries obre la via per a viure en gratitud i sorpresa davant de la riquesa i la generositat del món. Una d’aquestes històries ens demana que atorguem els nostres dons a canvi, que celebrem l’aliança amb el món. Podem triar. Si tot el món és una mercaderia, que pobres que ens tornem! Quan tot el món és un do en moviment, que rics que ens fem!
En aquells camps de la infantesa, esperant que les maduixes maduressin, em menjava les blanques i àcides, de vegades per gana, però sobretot per impaciència. Coneixia els resultats a llarg termini de la meva cobdícia a curt termini, però les agafava igualment. Per