Amb quina generositat ens ruixen amb menjar, literalment donant-se perquè puguem viure… Però en donar la vida també s’asseguren la seva. La nostra presa els retorna benefici en el cicle de crear vida, la cadena de reciprocitat. Viure segons els preceptes de la Collita Honorable —prendre només el que se’ns dona, utilitzar-ho bé, ser agraït pel regal i reciprocar el regal— és fàcil en un bosquet de pacaners. Reciproquem el regal tenint cura del bosquet i protegint-lo de cap mal plantant llavors perquè nous bosquets facin ombra a la praderia i alimentin els esquirols.
Ara, dues generacions més tard, després del desplaçament, després de les parcel·les assignades, després dels internats, després de la diàspora, la meva família torna a Oklahoma, al que queda de la parcel·la del meu avi. Des de dalt del turó encara es poden veure els bosquets de pacaners al llarg del riu. De nit ballem als vells terrenys del powwow, l’assemblea. Les cerimònies antigues saluden l’albada. L’olor de la sopa de dacsa i el so dels timbals omplen l’aire quan les nou branques dels potawatomi, escampades arreu del país per aquesta història de desplaçaments, tornen a unir-se uns quants dies cada any a la recerca de la cohesió. L’Aplec de Nacions Potawatomi fa que la gent es retrobi, un antídot contra l’estratègia de divisió i conquesta que es va utilitzar per a separar la nostra gent, els uns dels altres i tots de les nostres terres. La sincronia de l’Aplec és determinada pels nostres cabdills, però, encara més important, hi ha una cosa semblant a una xarxa micorrízica que ens uneix, una connexió invisible d’història i de família i de responsabilitat, amb els nostres avantpassats i amb els nostres fills. Com a nació, comencem a seguir el guiatge dels nostres ancians els pacaners, tot mantenint-nos units en benefici de la comunitat. Recorden el que van dir, que tota prosperitat és mútua.
Aquest és un any de fructificació per a la meva família; som tots aquí, a l’Aplec, cobrint el terra com llavors per al futur. Com un embrió ben proveït i protegit dins de capes de closca pètria hem sobreviscut als anys magres i florim junts. Caminaré pel bosquet de pacaners, potser pel mateix lloc on el meu avi va embotir-se els camals dels pantalons. Se sorprendria de trobar-nos a tots aquí, dansant en cercle, recordant els pacaners.
El regal de les maduixeres
Una vegada vaig sentir l’Evon Peter —un home gwich’in, pare, marit, activista mediambiental, i cabdill del Poble Àrtic, un petit poble al nord-est d’Alaska— presentar-se senzillament com «un noi de riu». Una descripció tan neta i relliscosa com una roca de riu. Només volia dir que havia crescut prop dels marges del riu? O que el riu era responsable de criar-lo i ensenyar-li les coses que li calien per a viure? Va alimentar-lo, en cos i ànima? Pujat pel riu: suposo que tots dos sentits són certs; difícilment es pot tenir l’un sense l’altre.
En certa manera, jo vaig ser pujada per les maduixeres, camps sencers. I no deixem de banda els aurons, la tsuga, el pi blanc, la palma d’or, l’àster, les violetes i les molses del nord de l’estat de Nova York, però van ser les maduixeres de bosc, sota les fulles cobertes de rosada un matí de gairebé estiu, les que em van proporcionar el sentit del món, el meu lloc al món. Darrere casa nostra hi havia quilòmetres d’antics camps d’alfals, dividits per parets de pedra, abandonats per l’agricultura feia molt de temps, però encara no lliurats al bosc. Després que l’autobús de l’escola s’enfilés pacientment pel nostre turó, jo llançava la meva cartera vella de quadres, em canviava de roba abans que a la meva mare se li pogués acudir una feina de casa i saltava el rierol per anar a voltar entre la palma d’or. Els nostres mapes mentals tenien totes les fites que ens calia a la mainada: el fort sota els sumacs, la pila de rocs, el riu, el pi gros amb les branques tan regularment espaiades que t’hi podies enfilar fins al capdamunt com si fos una escala…, i les clapes de maduixeres.
Pètals blancs amb un centre groc —com una rosa de bardissa— puntegen les hectàrees de falguera arrissada al maig durant la Lluna de Floració, la waabigwanigiizis. Les teníem ben vigilades, miràvem sota les fulles trifoliades per a comprovar-ne el progrés quan hi passàvem corrents per anar a caçar granotes. Després que la flor es desprengués dels pètals, apareixia un minúscul botó verd al seu lloc, i en tornar-se els dies més llargs i més càlids, el botó s’inflava fins a formar una petita baia vermella. Les baies eren àcides, però ens les menjàvem de totes passades, impacients perquè arribessin les de debò.
Les maduixes de bosc es podien flairar abans de veure-les, i la fragància es mesclava amb l’olor del sol sobre el terra moll. Era l’olor del juny, del darrer dia de classe, quan ens deixaven lliures, i de la Lluna de Maduixera, ode’mini-giizis. Jo jeia de bocaterrosa a les meves clapes favorites mirant com les maduixes es tornaven més dolces i més grosses sota les fulles. Cada minúscul fruit de bosc era amb prou feines més gros que una gota de pluja, pigallat de llavors sota la coberta de fulles. Des d’aquell punt d’observació jo podia collir les més vermelles de les vermelles, i deixar les rosades per a demà.
Encara ara, al cap de més de cinquanta Llunes de Maduixera, trobar una clapa de maduixeres de bosc em commou amb una sensació de sorpresa, la sensació de no ser-ne digna i de gratitud per la generositat i l’amabilitat que arriba amb un regal inesperat tot embolicat en vermell i verd. «De debò? Per a mi? Però si no calia pas!» Al cap de cinquanta anys encara plantegen la pregunta de com respondre a la seva generositat. De vegades sembla una pregunta ximple amb una resposta molt senzilla: menja-te-les.
Però sé que algú altre s’ha preguntat el mateix. En les nostres històries de la Creació, l’origen de les maduixeres és important. La bonica filla de la Dona del Cel, a qui duia al ventre procedent del Món del Cel, va créixer sobre la bona terra verda, estimant i estimada per tots els altres éssers. Però li esdevingué la tragèdia quan va morir en parir els seus bessons, Pedrenyal i Plançó. Amb el cor destrossat, la Dona del Cel va enterrar la seva estimada filla a la terra. Els seus dons finals, les nostres plantes més reverenciades, li cresqueren del cos. La maduixera va sorgir-li del cor. En potawatomi, la maduixera és ode min, la baia del cor. Les reconeixem com les guies de les baies, les primeres de donar fruit.
Les maduixeres van formar la meva visió del món ple de regals senzillament escampats als nostres peus. Un regal arriba sense cap acció per part nostra, sense cost, havent-se acostat a nosaltres sense que ho féssim venir. No és una recompensa; no te’l pots guanyar, o fer-lo venir, o ni tan sols merèixer-lo. I tot i així, apareix. El nostre únic paper és estar atents i presents. Els regals existeixen en el reialme d’humilitat i de misteri: igual que amb els actes casuals d’amabilitat, no en coneixem la font. Aquells camps de la meva infantesa ens ruixaven de maduixes, gerds, mores, nous americanes a la tardor, poms de flors silvestres duts a la meva mare, i passejades familiars les tardes de diumenge. Eren el nostre pati de jocs, el nostre retir, el refugi de la fauna, la classe d’ecologia i el lloc on vam aprendre a disparar contra llaunes a la paret de pedra. Tot a canvi de no res. O això pensava.
En aquell temps experimentava el món com una economia del do, «béns i serveis», no adquirits sinó rebuts com a dons de la terra. És clar que era feliçment inconscient de com es devien esforçar els meus pares per a arribar a final de mes en una economia salarial que rugia lluny d’aquest camp.
En la nostra família, els regals gairebé sempre eren fets a casa. Jo pensava que aquesta era la definició de regal: una cosa que fas per a algú altre. Fèiem tots els nostres regals de Nadal: guardioles amb ampolles velles de lleixiu, estalvis de taula amb agulles d’estendre trencades, i putxinel·lis amb mitjons que ja no servien. La meva mare diu que era així perquè no teníem diners per a regals comprats a