Potser la narració de la Dona del Cel perdura perquè també nosaltres sempre continuem caient. Les nostres vides, les personals i les col·lectives, comparteixen la seva trajectòria. Tant si saltem com si ens empenyen, o si la vora del món conegut se’ns esmicola sota els peus, caiem, giravoltant, en un lloc nou i inesperat. Malgrat les nostres pors de caure, els regals del món són a punt per a atrapar-nos.
Mentre rumiem aquestes instruccions, també és bo recordar que, quan la Dona del Cel va arribar aquí, no venia sola. Estava embarassada. Sabent que els seus nets heretarien el món que ella deixés, no va treballar per a prosperar només en la seva època. Va ser mitjançant els seus actes de reciprocitat, donar i prendre amb la terra, que la immigrant original esdevingué indígena. Per a tots nosaltres, esdevenir indígenes d’un lloc significa viure com si el futur dels fills fos important, tenir cura de al terra com si les nostres vides, tant materials com espirituals, en depenguessin.
En l’arena pública he sentit el relat de la Dona del Cel narrat com una galindaina de «folklore» pintoresc. Però, fins i tot quan és malentesa, la narració té poder. La majoria dels meus alumnes mai no han sentit el relat originari d’aquesta terra on van néixer, però quan els l’explico, alguna cosa se’ls comença a encendre al fons dels ulls. Poden, podem tots, comprendre la narració de la Dona del Cel no com un artefacte del passat, sinó com les instruccions per al futur? Una nació d’immigrants pot seguir de nou el seu exemple per a esdevenir nativa, per a formar una llar?
Mireu el llegat de l’exili de l’Edèn de la pobra Eva: la terra mostra les nafres d’una relació abusiva. No és tan sols la terra la que està trencada, sinó, més important, la nostra relació amb ella. Com ha escrit Gary Nabhan, no podem procedir significativament amb el guariment, amb la restauració, sense una «rehistoriació». En altres paraules, la nostra relació amb la terra no es pot guarir fins que sentim els seus relats. Però qui els narrarà?
En la tradició occidental hi ha una jerarquia reconeguda dels éssers i, evidentment, l’ésser humà és al cim —el pinacle de l’evolució, el preferit de la Creació— i les plantes a la base. Però en el coneixement natiu sovint es parla dels humans com «els germans petits de la Creació». Diem que els humans tenen menys experiència de com viure, i per tant tenen més per a aprendre: hem de cercar els nostres mestres entre les altres espècies perquè ens guiïn. La seva saviesa es fa evident en la manera com viuen. Ens ensenyen amb l’exemple. Han estat a la terra molt més temps que nosaltres, i han tingut més temps per a entendre les coses. Viuen tant damunt del sòl com a sota i uneixen el Món del Cel a la terra. Les plantes saben com produir menjar i medecina a partir de la llum i de l’aigua, i després ens ho regalen.
M’agrada imaginar que quan la Dona del Cel va escampar el seu grapat de llavors per tota l’Illa de la Tortuga sembrava nodriment per al cos i també per a la ment, l’emoció, l’esperit: ens deixava mestres. Les plantes poden explicar-nos la seva història; nosaltres hem d’aprendre a escoltar-les.
1. Adaptat de la tradició oral i de Shenandoah i George, 1988 [n. de l’a.].
El consell dels pacaners
Les bafarades de calor onegen sobre les herbes, l’aire és dens i blanc i ressona amb el brunzit de les cigales. Han anat descalços tot l’estiu, però el rostoll sec del setembre de 1895 els punxa els peus mentre travessen trotant la praderia cremada pel sol, alçant els talons com ballarins de l’herba. Són només plançons, fuets de salze, amb texans i prou, les costelles se’ls marquen en córrer sota els tòraxs estrets i torrats. Es desvien cap al bosquet ombrívol on l’herba és tova i fresca sota els peus i s’hi deixen caure amb l’abandó dels membres laxos que tenen els nois. Descansen una estoneta a l’ombra i després s’alcen d’un bot i cacen saltamartins com a esquer.
Les canyes de pescar són just on les havien deixades, repenjades contra un pollancre vell. Enfilen els saltamartins pel llom i llancen el fil mentre el llot fresc se’ls escorre entre els dits dels peus. Però l’aigua amb prou feines es belluga en el canal insignificant que ha deixat la sequera. No hi ha res que piqui a banda d’uns quants mosquits. Al cap d’una mica, la perspectiva d’un sopar de peix els sembla tan magra com les seves panxes sota els pantalons de denim aguantats amb cordill. Sembla que per a sopar aquesta nit no hi haurà altra cosa que galetes i farinetes de brou de pernil. Una altra vegada. No suporten tornar a casa amb les mans buides i decebre la mare, però fins i tot una galeta seca omple la panxa.
La terra aquí, al llarg del riu Canadian, just al mig del Territori Indi, és una sabana ondulada d’herba, amb bosquets d’arbres a les fondalades. La major part no ha estat mai llaurada, i ningú no té arada. Els nois segueixen el corrent de bosquet en bosquet pujant de tornada cap a la casa de la parcel·la assignada amb l’esperança de trobar una bassa fonda en algun lloc, però no hi ha res. Fins que un dels nois pica amb el dit gros del peu contra una cosa dura i rodona amagada a l’herba alta.
N’hi ha una altra, i després una altra: tantes que amb prou feines pot caminar. Cull la piloteta verda i dura de terra i la llança per entre els arbres cap al seu germà com si fos una bola ràpida mentre crida: «Piganek! Portem-les a casa!» Les nous han començat a madurar i a caure i encatifen l’herba. Els nois s’omplen les butxaques en un tres i no res i després n’apilen moltes més. Les pacanes són bones per a menjar, però costen de portar, és com intentar portar una braçada de pilotes de tennis: com més n’agafes, més n’acaben a terra. No suporten tornar a casa amb les mans buides, i la mare estaria contenta amb aquestes…, però no en pots dur més d’un grapat…
La calor afluixa una mica quan el sol s’enfonsa i l’aire del vespre s’assenta a les clotades, prou fresc perquè tornin corrent a casa per a sopar. La mare brama perquè s’afanyin i els nois arriben corrent, amb les cames esprimatxades pujant i baixant com pistons i els calçotets llampant blancs en la llum que s’esvaneix. Sembla que cadascun dugui un tronc gros i forcat penjat com un jou a les espatlles. Els deixen caure als peus d’ella amb somriures de triomf: dos parells de pantalons gastats fermats als turmells amb cordill i botits de nous.
Un d’aquells noiets esprimatxats era el meu avi, amb prou gana per a aplegar menjar sempre que en trobava, que vivia en una barraca a la praderia d’Oklahoma quan encara era «Territori Indi», just abans que tot petés. Per molt imprevisible que sigui la vida, encara tenim menys control sobre els relats que expliquen de nosaltres quan ja no hi som. Reia amb força en sentir que els seus nets i netes el coneixien no com un veterà condecorat de la Primera Guerra Mundial, no com un hàbil mecànic d’automòbils d’últim model, sinó com un noi descalç de la reserva que tornava corrents a casa en calçotets i els pantalons atapeïts de nous de pacana.
El mot pacana —el fruit de l’arbre conegut com a pacaner (Carya illinoensis)— arriba a l’anglès procedent de llengües indígenes. Pigan és qualsevol fruita seca que s’assembli a una nou. Els pacaners, els noguers negres i les nogueres blanques de les nostres terres del nord tenen noms específics. Però aquells arbres, com les nostres terres originàries, es van perdre per a la meva gent. Els colons volien les nostres terres al voltant del llac Michigan, i així, en llargues fileres, envoltats de soldats, ens van fer marxar a punta d’arma al llarg del que es va conèixer com el Camí de la Mort. Ens van dur a un lloc nou, lluny dels nostres llacs i boscos. Però algú també volia aquella terra, i vam tornar a agafar els farcells, aquesta vegada més prims. En el terme d’una sola generació, els meus avantpassats van ser «desplaçats» tres vegades: de Wisconsin a Kansas, a punts entremig, i després a Oklahoma. No sé si degueren mirar enrere per última vegada i fer una ullada als llacs, llampants com un emmirallament. Tocaven els arbres en recordança a mesura que anaven minvant fins que només hi hagué herba?
Tantes coses van quedar escampades i perdudes pel camí. Les tombes de la meitat