El sagrat i el Superfons de neteja
Prefaci
Esteneu les mans i permeteu-me que us hi posi un manat d’herba de búfal acabada de collir, solta i fluida, com cabells tot just rentats. D’un verd daurat i brillant per dalt, les tiges estan marcades de porpra i blanc on es troben amb el terra. Acosteu-vos el manat al nas, noteu la fragància de vainilla emmelada sobre l’aroma de l’aigua de riu i la terra negra, i en comprendreu el nom científic: Hierochloe odorata, agram d’olor, per a indicar la fragant herba sagrada. En la nostra llengua se’n diu wiingaashk, els cabells d’olor dolça de la Mare Terra. Respireu-hi i començareu a recordar coses que no sabíeu que haguéssiu oblidat.
Un manat d’agram d’olor, lligat per un extrem i dividit en tres, està a punt per a trenar-lo. En trenar l’agram —per tal que quedi llis, lluent i digne de regalar— cal una certa quantitat de tensió. Com us dirà qualsevol nena amb trenes tibants, heu d’estirar una mica. És clar que ho podeu fer sols —lligant un extrem a una cadira, o aguantant-lo entre les dents i trenant enrere, apartant-vos de vosaltres—, però la manera més dolça és tenir algú altre que aguanti l’extrem de tal manera que tibeu suaument l’una contra l’altra, inclinades endavant en tot moment, cap contra cap, xerrant i rient, mirant les mans de l’altra persona, una quieta mentre l’altra passa els prims manats consecutivament, cadascú quan li toca. Enllaçades per l’herba de búfal, hi ha reciprocitat entre vosaltres; enllaçades per l’herba de búfal, qui sosté és tan vital com qui trena. La trena esdevé més fina i més prima a mesura que us acosteu al final, fins que treneu una sola fulla d’herba, i aleshores ho remateu amb el nus.
Voleu aguantar l’extrem del manat mentre treno? Amb les mans unides per l’herba de búfal, podem acotar els caps junts i fer una trena en honor a la terra? I després jo us l’aguantaré, mentre vosaltres treneu.
Podria allargar-vos una trena d’herba de búfal, tan gruixuda i lluent com la trena que penjava a l’esquena de la meva àvia. Però no em pertoca de donar-la, ni a vosaltres de prendre-la. Wiingaashk pertany a si mateixa. O sigui que ofereixo, en el seu lloc, una trena d’històries amb la intenció de guarir la nostra relació amb el món. Aquesta trena està feta de tres fibres: el saber indígena, el coneixement científic i la història d’una científica anishinabekwe que intenta unir-les en servei a allò que importa més. És un entrellaçat de ciència, esperit i narració: històries antigues i noves que poden ser medecina per a la nostra relació trencada amb la terra, una farmacopea de narracions guaridores que ens permeten imaginar una relació diferent, en la qual la gent i la terra són medecina bona els uns per als altres.
PLANTAR HERBA DE BÚFAL
¶ L’herba de búfal es planta millor no amb llavors, sinó enterrant les arrels directament. Així la planta passa de mans a terra i a mans al llarg d’anys i de generacions. El seu hàbitat preferit són els prats amb sol i ben irrigats. Prospera al llarg dels marges remenats.
La caiguda de la Dona del Cel
A l’hivern, quan la terra verda jau descansant sota una manta de neu, és l’època per a narrar històries. Els narradors comencen invocant els qui vingueren abans i que ens van transmetre les històries, car nosaltres només som missatgers.
Al principi fou el Món del Cel.
Va caure com una llavor d’auró, giravoltant en la brisa tardorenca.1 Vessava una columna de llum d’un forat al Món del Cel, tot indicant-li el camí on abans només hi havia hagut foscor. Va trigar molt de temps a caure. Per por, o potser per esperança, n’engrapava ben fort un manat.
En precipitar-se avall només veia aigua fosca sota seu. Però en aquella buidor hi havia molts ulls que miraven enlaire el doll sobtat de llum. Allà hi veien un petit objecte, una simple brossa de pols en el raig. En acostar-se, veieren que era una dona amb els braços estesos i els cabells llargs i negres inflant-se-li al darrere mentre baixava cap a ells en una espiral.
Les oques feren un gest les unes a les altres i s’alçaren juntes de l’aigua en una onada de música d’oques. Ella en sentí el batre de les ales quan volaren i se li posaren a sota per a aturar-li la caiguda. Lluny de l’única llar que havia conegut, ella contingué la respiració amb l’abraçada càlida de les suaus plomes que la baixaven amb lleugeresa. I així començà.
Les oques no podien sostenir la dona damunt de l’aigua gaire més, i convocaren un consell per a decidir què farien. Descansant sobre les ales de les oques, ella va veure com es reunien: calàbries, llúdries, cignes, castors, peixos de tota mena. Una gran tortuga surà enmig de tots i oferí el seu llom perquè ella hi descansés. Agraïda, va baixar de les ales de les oques a la volta de la closca. Els altres comprengueren que li calia terra per a la seva llar i debateren com podrien proporcionar-li el que necessitava. Els grans bussejadors que hi havia entre ells havien sentit parlar de fang al fons de l’aigua i acordaren d’anar a buscar-n’hi.
La Calàbria se submergí la primera, però la distància era massa gran i al cap de molta estona va tornar a la superfície sense res que demostrés els seus esforços. D’un en un, els altres animals s’oferiren per a ajudar —Llúdria, Castor, Esturió—, però la profunditat, la foscor i les pressions eren massa grans fins i tot per als nedadors més forts. Tornaven panteixant per agafar aire i amb un brunzit al cap. N’hi havia que no tornaven. Al cap de poc temps només quedava la Rata mesquera, la bussejadora més dèbil de tots. Va presentar-se voluntària per a anar-hi mentre els altres s’ho miraven, dubtosos. Batia les potetes en baixar, i va desaparèixer molta estona.
Van esperar i esperar que tornés, tement el pitjor per a la seva parenta, i, poc temps després, un corrent de bombolles s’alçà amb el cos petit i inert de la rata mesquera. Havia donat la vida per a ajudar aquesta humana desvalguda. Però aleshores els altres s’adonaren que tenia la grapa tancada amb força i, quan la hi obriren, van veure que hi havia una mica de fang. La Tortuga va dir:
—Teniu, poseu-me-la al llom i jo l’aguantaré.
La Dona del Cel va acotar-se i estengué el fang amb les mans per la closca de la tortuga. Commoguda pels regals extraordinaris dels animals, va cantar en agraïment i aleshores va posar-se a ballar, amb els peus acaronant la terra. El fang va créixer i créixer mentre ella dansava el seu agraïment, de l’empastifada del llom de la Tortuga fins que tota la terra estigué feta. I no per la Dona del Cel tota sola, sinó amb l’alquímia de tots els regals dels animals units a la seva profunda gratitud. Junts formaren el que avui coneixem com l’Illa de la Tortuga, la nostra llar.
Com