El dia del ball la Teresa arribà a casa dels Bergadà una mica tard. La primera persona que s’acostà a saludar-la fou Salvador Valldaura. «Quina sorpresa... em pensava que era a París.» Estava esplèndida; amb la cintura de vespa, l’antifaç a la mà, enguantada fins més amunt dels colzes i amb les espatlles nues: la blonda blanca li acabava d’enfosquir la pell. S’havia posat un pom de violetes a la banda del cor i un altre damunt dels cabells. Sense cap joia. «Quina dona, quan tindrà quaranta anys!», pensà Valldaura. La Teresa, tot assenyalant el pom de violetes que duia al pit, digué: «Les coneix?» Ell li preguntà si les violetes li agradaven. La Teresa mentí: «Són les flors que m’agraden més.» L’orquestra, que quan la Teresa havia entrat acabava de tocar un ball, atacà una masurca i Valldaura li oferí el braç. Quan passaren pel costat d’en Rafael i l’Eulàlia, que ballaven junts, l’Eulàlia féu l’ullet a la Teresa i la Teresa, dissimulant, girà el cap com si no l’hagués vista. Valldaura li comprometé tots els balls. Ella, encesa de galtes, es ventava amb una mà: «Vol dir que val la pena de ballar només amb mi?», digué tot ratllant de dalt a baix les pàgines del carnet. El pom de violetes li caigué a terra i Valldaura s’ajupí a collir-lo; abans de donar-l’hi, l’olorà. «Perfumades, com totes.» La Teresa es tragué l’antifaç per posar-se-les i mentre se les clavava al pit Valldaura li mirà les pestanyes llargues i corbades, els cabells abundants, de color castany, com un casc de seda. S’acostaren al bufet a menjar dolços i a beure xampany i, amb les copes a la mà, anaren a seure en un racó. Al seu darrera hi havia un gerro amb branques de lilà blanc damunt d’una columna daurada. «Les flors em persegueixen», digué la Teresa tot posant-se bé la cua del vestit. A l’acabament de la faldilla li sortia la punta d’un peu. S’adonà que Valldaura el mirava i l’amagà. «Sap què m’agrada, del xampany? Les bombolles.» Donaren les copes buides a un criat que se’ls havia acostat amb una safata i n’agafaren de plenes. «Per què no ve a París?» La Teresa féu veure que no l’havia sentit i Valldaura, que estava a punt de repetir la pregunta, se sentí tot d’una cohibit i s’acabà el xampany sense dir res. Feia goig: amb el frac ben tallat, el pit de la camisa blanquíssim i la barba rossa una mica esbullada. Així que els músics començaren el ball de llancers, la Teresa, amb els ulls que li espurnejaven darrera de l’antifaç, s’agafà la cua del vestit i del braç de Valldaura anà fins al mig del saló. Canviaven de parella de tant en tant i quan es tornaven a trobar es miraven i reien. «Si pogués —pensava Valldaura—, me l’enduria a la fi del món...» Els aplaudiments eixordaven. La Teresa, amb el cap enrera, panteixant, es deia que mai no havia viscut una nit com aquella. Tenia calor. Es tragué els guants a poc a poc, tan llargs que mai no s’acabaven, i es passà la mà per la cara. «No deu estar gens bé això que faig...» Valldaura féu que no amb el cap, rient. «Un moment —digué ella—, torno de seguida.» Anà a trobar l’Eulàlia: «Per favor, deixa’m un vano, no puc més.» L’Eulàlia li donà el que duia: «Ja te’l pots quedar; serà un record.» Les barnilles eren de nacre i a la tela hi havia una poma pintada; de la nansa penjava una borla de seda. Els músics repetiren el ball. Quan s’acabà, la Teresa digué: «Uf! Anem a beure més xampany?» S’acostà una copa als llavis i la buidà d’un glop. «No n’hauria de beure tant. Ja m’ha pujat al cap. I a vostè?» Es ventava de pressa; la poma era verda, molt pàl·lida, amb un toc de rosa a un costat i dues fulles grosses a banda i banda de la cua de color de xocolata. «Puc beure una ampolla sencera i no em passa res. Altres coses, en canvi, em pugen al cap de seguida.» «Quines?», li preguntà la Teresa mig aclucant els ulls amb coqueteria. «La bellesa, per exemple.»
La festa durà fins a la matinada. Abans que s’acabés la Teresa digué que estava cansada i que volia anar-se’n. Els lilàs del gerro es començaven a pansir, però l’esclat dels llums, dels vestits, dels plafons de seda voltats de motllures daurades, era cada vegada més viu. «Ja se’n vol anar?», li preguntà Valldaura com si no hagués de veure-la mai més.
A la Teresa, l’aire del carrer li semblà de gel. S’havien quedat drets al peu de la porta. Valldaura no li treia els ulls de sobre: «Que poc ha durat aquesta nit!» Ella li donà una mirada llarga i li féu lliscar el vano per la solapa. A la claror grisa del dia que naixia, una mica despentinada, entre plecs violeta, la Teresa, més que una dona, semblava un somni. Valldaura l’ajudà a pujar al cotxe i, amb la mà al pom de la portella, murmurà: «Demà he d’anar-me’n; li puc escriure?»
El pis de la Teresa feia molt bonic. S’havia desfet dels mobles de quan era casada i n’havia comprat de millors aconsellada per un antiquari. Només s’havia quedat l’armari japonès que, amb el temps, li havia anat agradant. Les parets del saló estaven entapissades de domàs de color de palla i, en un racó, al costat del sofà, hi havia fet posar una nimfa de porcellana blanca, tan alta com ella, que amb un gest graciós aguantava un gerro rodó a dalt de l’espatlla. Valldaura havia tornat un parell de vegades a Barcelona i la Teresa li havia ofert uns tes deliciosos. Una tarda es declarà. Havia passat una estona amb la tassa als dits, sense dir res, preocupat. Ella quedà pensativa, amb els ulls baixos. No digué ni sí ni no. Simplement: havia estimat molt el seu marit i encara hi pensava; «El que vostè m’acaba de dir m’afalaga molt, però és tan inesperat...» Valldaura, que la mirava intensament, es tirà endavant i li agafà una mà. Per què no podien ajudar-se a viure? Se n’anà tal com havia entrat: sense una resposta concreta. L’endemà es tornà a presentar. No podia sofrir aquell dubte. La Felícia el féu entrar al saló. «Hi ha el senyor Valldaura que la vol veure, senyora; l’he fet passar.» La Teresa, que s’estava vestint per sortir, es despullà amb quatre esgarrapades i, amb la bata més sumptuosa que tenia, entrà al saló voltada d’onades de perfum i de cruiximents de seda i digué a Valldaura que la dispensés de rebre’l d’aquella manera però que estava descansant i no l’havia volgut fer esperar. «Li passa alguna cosa?», preguntà amb una veu tranquil·la. «Ahir ens quedà un problema per resoldre», li contestà Valldaura, i tot mirant-la greument afegí que hi havia anat a buscar un petó. «Un petó voldrà dir que no hi ha problema.» La Teresa s’acostà un dit als llavis i després el passà per la galta de Valldaura: «Ja el té.» Aleshores, sense donar-li temps d’obrir la boca, li preguntà: «El puc deixar un moment per anar a fer preparar el te?» Passadís enllà, amb una mà al coll, respirà profundament unes quantes vegades.
Es casaren aquella primavera a Santa Maria del Mar. Valldaura volgué passar la lluna de mel a la finca de Vilafranca. «Ja veuràs, quines vinyes!» Un capvespre que es passejaven per sota de les pomeres, Valldaura sotragà una branca i caigué una pluja de flors. La Teresa estirà els braços amb les mans obertes i, mirant de ben a la vora una flor que li havia quedat al palmell, digué baixet: «Aquesta flor, tan petita, és meva.» Valldaura l’abraçà: «Tot és teu: