El maître obrí la porta i féu passar Valldaura a la saleta. El sostre era baix, entapissat de la mateixa roba de les cortines. Al fons, mig amagat darrera d’un paravent, hi havia un divan ple de coixins amb un gran mirall a sobre. Valldaura s’hi acostà i hi veié dues ditades blanques. «No té un altre lloc amb el mirall net?» El maître es desféu en excuses: tot estava ocupat, impossible, però el faria netejar, era cosa d’uns segons. «Ràpid, ràpid», digué quan tornà amb el cambrer. Valldaura sortí al passadís. Si la Bàrbara arribava en aquell moment... El maître i el cambrer sortiren mig escorreguts. Valldaura passà una bona estona esperant. Anava d’una banda a l’altra mirant que tot estigués bé. S’aturà davant de la taula: rodona, amb dos canelobres de plata al damunt, amb les estovalles fins a terra. Les copes eren verdes i tenien el peu rosat. Perfecte. Trucaren a la porta i una cambrera començà a encendre les espelmes a poc a poc. Quan encara no havia acabat arribà la Bàrbara. Valldaura la mirà una mica sorprès; era més bonica que mai, però anava negra de cap a peus.
La Bàrbara s’acabà d’un glop la darrera copa de xampany. S’havia alçat de la taula i, tot passant-se una mà pel front, s’anava acostant al divan. Abans d’arribar-hi s’aturà en sec i, girant-s’hi d’esquena, cridà esgarrifada: «Per favor, aquest mirall.» Els ulls li brillaven com si tingués febre. Valldaura li preguntà si es trobava malament. «No, no és res.» Però trigà encara una estona a calmar-se. Després li explicà que quan la seva mare els havia deixat algunes vegades somiava que una veu li deia baixet: «Bàrbara!» I que entrava a dins d’un mirall amb el marc daurat com aquell i no podia sortir-ne mai més. Valldaura no sabia què dir. Ella mirà al seu voltant, agafà l’abric i, enfilant-se, tapà el mirall. «Ja està.» S’assegué i començà a treure’s les agulles dels cabells. Valldaura, que se li havia acostat, els hi apartà de la cara. «Quins cabells més rossos i més llargs que tens.» La Bàrbara esclatà a riure i li passà un dit per la galta, fort, com si li volgués deixar una ratlla marcada: «Quan una persona es mor els cabells encara li creixen, no ho sabies?» Es descordà el cosset i es deixà caure enrera. Ell sentí que li agafava una mà i la hi feia posar damunt d’un pit.
Al cap de dos dies en Quim l’anà a veure i li ensenyà el diari: la Bàrbara s’havia suïcidat. L’havien trobada ofegada en el canal.
Visqué uns quants mesos sense voler creure que la Bàrbara era morta; pensava que tornaria a veure-la, una tarda en un parc, un vespre en un cafè. Passejava mig d’esma pels llocs on havien estat junts. Un dia, en el museu, s’aturà davant de la Sagrada Família del Bronzino i el cor li féu un salt: la Verge s’assemblava a la Bàrbara d’una manera prodigiosa —el mateix arc de celles, el mateix oval de cara, el coll com una columna de marbre, els cabells partits, el cap una mica inclinat. Hi anà cada dia. A les tardes es passava hores assegut a la cambra de l’hotel, vora el balcó, mirant sense veure-les les finestres de la casa del davant. El metge li digué que si volia sortir d’aquell pou on havia caigut havia de procurar distreure’s. A l’ambaixada es parlava molt d’ell. Quim Bergadà havia explicat la història de la Bàrbara i tots tenien por que fes un disbarat. El trasllat a París el reféu una mica, però l’hivern el tornà a abatre. Per Sant Esteve, en una estada a Barcelona, Rafael Bergadà, germà d’en Quim, li presentà la viuda del financer Nicolau Rovira, maca i la simpatia en persona, que es deia Teresa Goday.
III
(Salvador Valldaura i Teresa Goday)
Aquells ulls vellutats i aquell riure encomanadís l’havien enamorat. Recordaria sempre l’entrada de la Teresa al saló, amb el vestit de moaré de color d’avellana, una rosa rosa al pit i un abric de martes fins als peus, enfredorida, queixant-se del temps. Amb prou feines es digueren quatre mots, però, en separar-se, ella li donà la mà rient com si l’hagués conegut de tota la vida. La tornà a veure el dia de Reis, també a casa del germà d’en Quim. En Rafael li digué que els havia invitat a dinar tots dos, amb mitja dotzena d’amics, perquè tant ell com ella anaven una mica perduts: ella viuda feia poc més d’un any i ell sense cap parent a Barcelona. A l’hora del cafè, quan els homes es quedaren sols, Valldaura preguntà de quins Goday havia sortit aquella Teresa. «No ho sé ben bé —li contestà en Rafael evasivament—, però com que és la viuda de Nicolau Rovira està molt ben relacionada i té totes les portes obertes.» La Teresa i l’Eulàlia, la dona d’en Rafael, s’havien fet molt amigues i algunes vegades sortien juntes a mirar aparadors. Una setmana després d’aquell dinar, Valldaura, que es passejava tot sol pel passeig de Gràcia, les veié baixar d’un cotxe a l’entrada del carrer de Casp. La Teresa duia un capell amb plomes d’ocell del paradís. «Quines plomes més boniques», li digué Valldaura tot posant-se-li al costat. «Vol dir que no se’n riu?» La Teresa feia molt de goig i tots els homes es giraven a mirar-la. Ell anava a agafar-li el braç, però es repensà: a Barcelona aquelles coses no es podien fer. Caminaren una estona junts i abans de deixar-les els digué que trigarien bastant a tornar-se a veure perquè havia rebut una carta de París i se n’hi havia d’anar abans d’acabar la setmana.
Al cap de dos dies Valldaura anà una tarda a can Culleretes. Tenia el costum d’anar-hi a menjar nata el dia abans de marxar, quan ja tenia la maleta a punt. Era la seva manera de dir adéu a Barcelona. Quan més distret estava sentí la veu de la Teresa: «Em puc asseure a la seva taula?» El mosso se’ls acostà de seguida: «Com sempre, senyora Rovira?» La Teresa rigué: «Sí, Joan, nata i ensaïmada.» I tot deixant els guants i el portamonedes a la cadira del costat digué a Valldaura, que encara no s’havia refet de la sorpresa: «Ja veu que faig com vostè.» Parlaren del temps, dels Bergadà, d’en Joaquim, que la Teresa no coneixia. Després estigueren un moment sense saber què dir. La Teresa féu un sospir: «Que bonic deu ser viatjar...» Ell li contestà que ja començava a estar cansat d’anar pel món tot sol i que sempre li havia fet por de casar-se amb una estrangera. «De vegades surt bé, però mai no he tingut ganes de provar-ho.» Tot d’una es recordà de la Bàrbara i es tornà vermell. La Teresa esbarrià la nata amb la punta de la cullereta i tot mirant-lo amb els ulls plens de falsa innocència pensà: «Que en deus tenir d’embolics pel món!» Gairebé no parlaren més. Quan s’aixecaren Valldaura li digué adéu amb recança. Estava perdut.
L’endemà, abans de sortir de l’hotel amb la maleta, encarregà que cada dia fessin portar flors a la Teresa. «Violetes; fins que n’hi hagi.» Seria com si l’idil·li de Viena tornés a començar. Però més de peus a terra. Deixà una capsa plena de targetes. A totes hi havia escrit: «Devotament.»
Quan la Felícia entrà a la cambra amb el primer pom de violetes la Teresa feia poca estona que estava desperta. Abans de veure la targeta ja havia endevinat que eren de Valldaura. Aquells dos dies hi havia pensat sovint. No podia dir que li desagradés: ben plantat, ros, elegant... «Què faria, Felícia, si fos de mi; es tornaria a casar?» La minyona la mirà amb els ulls alegres: «Em sembla que sí, senyoreta.» La Felícia se n’anà i la Teresa sentí aquella mena d’angúnia que li venia sempre que pensava en el temps que havia estat casada amb Nicolau Rovira. Els primers mesos l’havia trobat a faltar. Li ho devia tot: l’havia afinada, l’havia treta de la misèria; poc abans de morir com un pollet, li havia dit: «Ara ja pots anar pertot arreu.» Si algun dia es mirava al mirall amb l’agulla de brillants al pit, li pujava una onada de vergonya a les galtes. De mica en mica s’havia avesat a viure sola. Però el temps anava passant i en Nicolau havia deixat part de la fortuna a la seva germana, viuda i amb dos fills. Les rendes de la Teresa no eren il·limitades i ella era malgastadora; més aviat s’endarreria. Havia pensat vendre’s una casa i no li feia gens de gràcia. Potser hauria pogut jugar a la borsa, tenia amics que l’haurien aconsellada; però una vegada en Nicolau li havia dit: «Si no s’hi entén molt et pots trobar a la misèria sense adonar-te’n.» Valldaura era molt agradable... però el dia que el conegué li havia sorprès una mirada que l’havia inquietada. I li feia nosa aquella història de Viena —ho sabia tothom— que encara el tenia desballestat. No li agradava que