Amb el portamonedes agafat per la tanca anà fins a la parada dels cotxes. Quan arribà a casa de la seva tia Adela, la veïna, que estava escombrant el replà, li digué que no hi havia ningú, però que la senyora Adela tornaria de seguida. Si volia esperar-la... La tia Adela es presentà al cap d’un moment, rebentada, amb un cistell a la mà i la criatura adormida al coll. Deixaren el nen en el llitet i anaren al menjador. La Teresa li digué amb quatre paraules el que havia de fer: avisar en Miquel i donar-li aquells diners. Tragué el feix de bitllets del portamonedes i n’agafà la meitat. «En Miquel s’afillarà el nen, ja n’hem parlat; la seva dona hi està d’acord.» No sabia, és clar, que fos d’ell. En Miquel li havia explicat una història molt trista i molt complicada, i, com que ells no podien tenir criatures, l’havia convençuda. L’altra meitat dels bitllets la hi donaria quan el nen estigués batejat. «Jo li seré padrina, perquè quan sigui grandet em pugui venir a veure i jo pugui ajudar-lo: no vull tenir un fill perdut pel món.» La tia Adela feia cara d’estar molt atabalada, però de tot li anava dient que sí. «Amb aquests diners en Miquel i la seva dona podran respirar una mica.» És clar que en Miquel no s’havia portat bé; quan havia començat a festejar-hi no li havia dit que fos casat, però ella no era rancuniosa i d’en Miquel n’havia estat enamorada. La tia Adela li digué que no patís, que faria tot el que podria. «Vols anar a mirar com dorm?» El nen dormia com un àngel. A la Teresa no li acabava d’agradar perquè li semblava que tenia el nas una mica enlaire, com ella, però, així com el seu li feia gràcia, trobava que el del nen era lleig. L’acotxà bé. «Me’n vaig, tia, que tinc molta pressa.» Al peu de la porta li donà diners: «Aquests són per a vostè» i li digué que estigués tranquil·la que mai no li faltaria res.
Necessitava trobar una farmàcia que no fos massa lluny de casa de la modista, perquè abans aniria a emprovar. N’hi havia una a la cantonada. Així que entrà a la saleta digué a les noies que enllestissin de seguida perquè no es trobava bé. Al cap de mitja hora, tot baixant l’escala, s’adonà que les mans li tremolaven. S’aturà a la vorera. «Amb una mica de sort tot anirà bé», pensà, i es deixà caure a terra mig recolzant-se a la paret. De seguida la voltaren unes quantes persones i un senyor l’ajudà a aixecar-se. A la farmàcia li feren olorar una ampolleta; ella digué que li havia rodat el cap: feia poc que era casada. El farmacèutic somrigué i li preparà un remei: «Prengui’n una punta de cullereta amb aigua cada dues hores.» El senyor que l’havia ajudada anà a buscar un cotxe. «Si no la molesta, l’acompanyaré.» «Em farà un gran favor.» La portera els veié arribar, era el que la Teresa volia, i l’ajudà a pujar l’escala. La Felícia li obrí la porta. «Si el senyor pregunta per mi, diguin-li que he arribat cansada, que no em trobo gaire bé.» I es ficà al llit de seguida. Al vespre, la Felícia li portà un vas de llet i li explicà que el senyor estava molt prostrat, però que quan havia sabut que ella s’havia hagut de ficar al llit havia enviat a buscar el metge. La Teresa s’espantà però no hagué d’inventar gaires coses: tenia el pols alterat i unes quantes dècimes de febre.
Els plors començaren bastant tard. Quan sentí la campaneta de la cambra de la senyora, la Felícia estava a punt d’adormir-se. Es posà la bata i, així que obrí la porta, la senyora, dreta davant del tocador, despentinada i amb els ulls vermells, li preguntà si quan havia desat el vestit havia tret l’agulla de la solapa. La Felícia mai no perdia la calma: «Quina agulla?» «Quina agulla vol que sigui? La de brillants.» La Felícia li digué que no l’havia vista. S’havia endut el vestit, l’havia raspallat a consciència i com que hi havien quedat les taques del fang l’havia dut al tintorer; però la senyora podia estar segura que a la solapa no hi havia res. La Teresa es tapà els ulls amb el mocador i arrencà a plorar. L’endemà, a primera hora, la Felícia anà a preguntar si havien trobat una agulla a la solapa del vestit de la senyora Rovira. La noia de la tintoreria li digué que no, que abans de fer netejar els vestits sempre els repassava per veure que no s’hi haguessin deixat res. «Me la devien prendre quan vaig caure —digué la Teresa amb una gran desesperació—; m’estimaria més haver-me mort.» La Felícia ho digué a en Vicenç, en Vicenç a la portera, la portera a l’adroguer; i la cuinera, quan anà a demanar els diners de la setmana al senyor Nicolau, li explicà que la senyora havia perdut l’agulla de brillants sortint de casa de la modista i que s’havia tornat mig boja del disgust. El senyor Nicolau, que estava més bé del refredat, anà a veure la Teresa i la trobà amb la cara blanca com un mort perquè no havia tancat els ulls en tota la nit i de tant dir que estava malalta ja es trobava malament de debò i estava ja convençuda que havia perdut l’agulla. El senyor Nicolau, assegut als peus del llit, li preguntà per què no li havia tingut confiança i no li ho havia explicat de seguida; i la Teresa, gairebé sense veu, digué que la hi devien haver robada quan s’havia desmaiat i que ell no podia imaginar el disgust que estava passant, com si l’haguessin ficada a l’infern, no pel valor de la joia, tot i que en tenia molt, sinó perquè era un obsequi que ell li havia fet, una prova d’estimació. I arrencà a plorar de cara al coixí. El senyor Rovira li agafà la mà i li digué que li sabia greu, és clar, però que no la volia veure trista i que hi posaria remei de seguida.
I quan estigué restablerta i amb una mica de color a les galtes, perquè era veritat que havia patit, un matí agafaren el cotxe. De primer s’hi ficà el senyor Nicolau, ajudat pel Vicenç, perquè era vell i estava mig encarcarat i li costava Déu i ajut entrar i sortir de l’armari. Després pujà la senyora Teresa. El senyor Begú, quan els veié, hagué de fer un esforç per aguantar-se les ganes de riure. La Teresa li explicà el daltabaix de l’agulla i el senyor Nicolau, sense deixar-la acabar, li preguntà si en tenien una altra d’igual. «No; d’igual no en tinc cap, perquè era una joia única, però tinc l’esbós i, si vostès ho desitgen, la puc fer repetir. El més difícil serà trobar uns brillants tan perfectes com els que hi havia en el cor de les flors, però faré l’impossible, estiguin tranquils.» I al cap d’un parell de mesos tornaren a la joieria. El senyor Begú tragué de la caixa de cabals un estoig violeta, folrat de setí blanc, i el deixà obert damunt de la taula. El senyor Rovira donà un feix de bitllets al joier, que, satisfet, tot clavant el fermall a la solapa del vestit de la senyora Rovira, digué mirant-la als ulls: «Ningú no diria que no és el mateix.»
Aquella primavera Teresa Goday de Rovira apadrinà un nen una mica crescudet que no tenia mare, pobrissó, morta a l’hospital, de part. Explicà al seu marit que Miquel Masdéu era un obrer, que el coneixia de petita. En Masdéu era cosí germà de la mare que havia tingut la relliscada; el nen s’havia quedat sol i en Masdéu, com que amb la seva dona no tenien fills, havia decidit d’endur-se’l a casa. Un gran embolic. «Quina bona gent!», digué el senyor Rovira, que no havia tingut ganes d’acompanyar la Teresa al bateig. En un racó de