L’endemà anaren al Liceu: en Rafael i l’Eulàlia els havien invitat a la seva llotja a veure La Traviata perquè sabien que els agradava molt. La Teresa es posà el vestit de setí blanc i el collaret de brillants amb set robins com set llàgrimes vermelles que Valldaura li havia regalat pel naixement de la Sofia. Hagueren d’esperar gairebé mitja hora, asseguts en el vestíbul de casa seva, que en Quim baixés. «Ens farà fer tard.» La Teresa estava frenètica i Valldaura, de tant en tant, mirava l’escala. En Quim la baixà amb molta calma, xiulant l’ària del tercer acte; semblava un figurí. Quan entraren a l’avantllotja ja feia estona que havien començat. De l’escenari els arribava, mig ofegada, la veu del tenor: «Libiam ne’lieti calici...» En Rafael els devia haver sentit perquè obrí la cortina i se’ls acostà: «La meva dona ja es pensava que no vindríeu; no feu soroll.» La Teresa, que havia deixat la capa damunt d’un tamboret, entrà a la llotja i s’assegué al costat de l’Eulàlia. No es veien tan sovint com abans perquè s’havien refredat una mica. L’Eulàlia li digué baixet: «Què us ha passat?» «No res: el vostre parent, que no acaba mai.»
A l’entreacte els tres homes anaren a fumar. «Fas molt goig», digué la Teresa a l’Eulàlia, que duia un vestit de seda blau elèctric coberta de chantilly negre. «I tu també.» S’havien quedat assegudes a la llotja, mirant la sala que s’anava buidant a poc a poc. «M’estranyaria, perquè tinc els nervis de punta; en Quim, a tu ja t’ho puc dir, m’està acabant la paciència.» «A mi ja fa temps que me l’ha acabada. Si veiessis les cartes que ens escriu... És d’aquelles persones que es passen la vida fent bestieses i queixant-se.»
La Teresa es posà bé el collaret i anava a contestar-li però semblà que l’Eulàlia la mirava com si volgués dir-li alguna altra cosa i no gosés. «Què et passa?» «No res; no te n’hauria de parlar... Hem sabut que de la història de Viena en va tenir la culpa ell.» La Teresa la mirà: «Què vols dir? Quina història?» «Es veu que no va parar fins que va presentar-los... Ella era una pobra desgraciada que es guanyava la vida tocant el violí. Sembla que va ser horrorós; no se la podia treure de sobre.» La Teresa pensà: «Que me’n tens d’enveja, filla meva.» Volgué canviar de conversa però l’Eulàlia, excitada, afegí: «El mal és que es va matar. I si hi va haver soroll va ser perquè en Quim ho va escampar pertot arreu. Fia-te’n.» La Teresa sentia una mena d’angúnia però somrigué. «Tot això ja és vell i més val no parlar-ne.» No sabia que la noia s’hagués matat. «Va ser més de plànyer que ell —pensà—; i que jo.» Mig d’esma agafà el portamonedes de damunt de la barana, l’obrí i el tornà a tancar sense treure res de dins. «Encara no comencen?» «Espera’t; ja no deuran trigar gaire.» L’Eulàlia mirà cap a l’avantllotja: «Abans que els homes tornin t’explicaré una altra cosa, i aquesta potser et farà gràcia. Sembla que la Marina Riera, la germana del notari, ha vist el teu marit algunes vegades tot sol al concert, i li ha estranyat; m’ha preguntat on et deixava. Jo li he dit que a tu no t’agradava la música; què volies que li digués?» La Teresa es quedà molt parada. Es començava a posar neguitosa, però pogué dir amb la veu tranquil·la: «No és que no m’agradi la música, ja ho saps; de vegades, quan em diu per acompanyar-lo, jo no tinc ganes de sortir. Suposo que no m’he de passar la vida cosida a la seva americana.» La gent anava tornant. La Teresa veié que l’Eulàlia saludava amb la mà un senyor que acabava d’entrar a la llotja del davant: era alt, torrat de pell, amb un ble de cabells damunt del front; l’acompanyava una noia molt bonica. «Qui és?», preguntà. «No el coneixes?»
Abans que els tres homes entressin a la llotja, l’Eulàlia tingué temps de dir-li que era el notari Riera. «Tot Barcelona el coneix; ella és la seva germana Marina; la que em va dir allò dels concerts.»
A la vigília d’anar-se’n, en Quim digué a Valldaura tot sopant: «Saps què he pensat? Que em podries vendre la masia de Vilafranca; vosaltres no hi aneu mai i jo m’hi passaria la vida. Ja començo a estar tip de tot.» La Teresa no digué res, però li donà una mala mirada. Després de sopar, Valldaura i en Quim anaren al despatx i s’hi estigueren molta estona. Quan Valldaura entrà al dormitori estava molt exaltat «En Quim és boig. Saps quant m’ha ofert per la masia? És fabulós. No sé què fer. Li he dit, és clar, que ja m’ho pensaria. Abans en vull parlar amb en Riera, perquè m’aconselli.» La Teresa no pogué dormir. No havia gosat dir a Valldaura que a la masia hi havien passat la lluna de mel, que era una finca massa bona perquè anés a parar a mans d’aquell burro que havia trobat que la nena tenia ulls de japonesa, que al cap de quatre dies se n’atiparia i que els masovers acabarien empaitant a cops de roc. Tot d’una li semblà que encara tenia en el palmell aquella flor de pomera... A la matinada, Valldaura s’aixecà per anar al bany. Quan tornà, la Teresa estava mig asseguda al llit: «Saps què penso? Que si en Quim vol viure lluny de ciutat, en pau i sense senyores per conquistar, el millor que pot fer és tancar-se en un convent. Que ens deixi tranquils!» Valldaura li digué: «Encara no dorms?»
VII
(El nen Jesús Masdéu)
El dia de Santa Teresa, a mig matí, trucaren a la torre dels Valldaura. Era estrany, perquè en aquella hora només hi anaven els nois de les botigues i tots sabien que la porta petita no estava mai tancada. La Gertrudis anà a obrir: «Deuen portar un obsequi per a la senyora», pensà tot estirant-se el davantal. Hi havia un nen d’uns deu anys, net i ben pentinat, amb un ram de flors a la mà. «Què vols?» El nen li digué que era el fillol de la senyora Valldaura i que anava a felicitar-la. Mentre caminaven, l’un al costat de l’altre, per sota dels castanyers, la Gertrudis pensà que mai no havia sentit a dir que la senyora tingués un fillol. Anava a preguntar-li com es deia, però veié que havia alçat el cap i la mirava. «Oi que aquella cosa que s’estira per tocar la campaneta surt de la boca d’un lleó?» La Gertrudis li digué que sí: «I de vegades mossega.» Ell rigué. Abans d’entrar a la casa s’eixugà els peus amb molta calma a l’estoreta. «Espera’t una mica que aniré a dir-los que ets aquí.» La Gertrudis el deixà en el vestíbul i anà a avisar la senyora. El noiet s’havia quedat molt quiet, però de seguida s’acostà a mirar l’aigua que vessava per les vores de la copa de pedra i quan estigué ran del brollador s’ajupí. L’aigua era plena de peixos vermells, molt grossos, tacats de negre, que nedaven per sota d’unes flors que semblaven de cera. De flors com aquelles només n’havia vistes al parc, una vegada que hi havia anat a passejar amb el seu pare. N’hi havia de blanques i de rosa. Donà un cop d’ull darrera seu i, com si no gosés, passà el dit amb molt de compte pel mig de la que tenia més a prop. Mirava tan absort si la flor li havia deixat polsina a la pell que no s’adonà que tenia algú a la vora fins que sentí que li donaven una empenta. Girà el cap espantat: era una nena molt mudada, amb els cabells llargs i cargolats, que semblava una nina i no li treia els ulls de sobre. «Aquestes flors no es toquen —cridà furiosa—; si les tornes a tocar ho aniré a dir.» Se li plantà al costat i li preguntà com es deia. «Em dic Jesús.» Ella el mirà molt tibada: «Jo em dic Sofia i sóc la nena d’aquesta casa.» Sense dir res més se n’anà escales amunt i abans d’arribar al primer pis s’abocà a la barana i li féu llengotes. Jesús Masdéu es quedà molt ensopit, però al cap d’un moment, tot mirant l’escala per on la nena se n’havia anat, s’acostà a l’aigua i tornà a tocar la flor.
La Gertrudis el féu entrar a la sala: «Seu, i no facis malbé res.» Jesús Masdéu a penes l’escoltà i es quedà dret vora la porta. No tenia prou ulls per mirar: el sostre, altíssim, amb fustes fent dibuixos, les cortines de vellut gris a cada banda de les finestres, el gran quadro del damunt del sofà, amb el forc d’alls penjat i la gran carabassa a terra, al costat de dos conills morts i d’una pila d’esbergínies. Al peu de l’entrada hi havia un gerro alt, amb unes plomes que tenien una mena d’ull a l’acabament.