Feia xafogor i la Teresa, que començava a abaltir-se, sentí que una gota de suor li corria galta avall. Pensà en la perla que havia regalat al seu marit quan havien tornat a Barcelona. Era una perla grisa i feia molt de temps que la tenia ficada al cap. Que n’havien passades de coses d’ençà d’aquell matí en què amb el pobre Nicolau havien entrat a la joieria del senyor Begú... S’aixecà i anà cap a l’escala. No podia recordar si la duia abans d’anar-se’n. La trobà damunt del tocador clavada en el coixinet amb les altres agulles de corbata. Devia haver tingut por de perdre-la i se n’havia posat una altra. Somrigué, però estava neguitosa. En devien tenir la culpa aquells núvols que havien començat a tapar el cel a l’hora de dinar. Obrí el balcó i, sense sortir, es mirà en els vidres, de costat. No se li veia gens de ventre. La llevadora havia tingut raó: «Paciència, si pot aguantar tres o quatre dies aquests llençols, el ventre li quedarà pla com abans.» El doctor Falguera, que hi anava cada tarda a veure si la nena estava bé, havia rigut: «Aquestes dones fan cada descobriment...» La Teresa no se l’escoltà; es passà tota una setmana estirada aguantant el pes de tres llençols plegats i quedà llisa com abans de tenir cap criatura. Però alguna cosa havia canviat. Els cabells se li havien enfosquit una mica, no tenien aquell castany clar del seus vint anys.
Donà un cop d’ull a la cambra i tornà a baix. No podia estar asseguda. Al vestíbul s’encantà un moment davant del brollador rodó de mosaic negre; l’havien fet a darrera hora: l’aigua hi queia d’una gran copa de pedra, plantada al mig, carregada de raïms i de peres d’alabastre. Havia estat una idea seva i cada dia li agradava més. Amagades entre fulles, tres nimfes es començaven a obrir: eren les primeres. Feia un parell de setmanes que havia encarregat peixos vermells i no els hi acabaven de dur mai. Anà a la cuina i sortí a fora. L’Antònia rentava una olla molt grossa a terra i l’anava esbaldint a l’aixeta que hi havia al peu de la porta de la cuina; l’Anselma la hi feia rentar a fora perquè deia que, com que era massa feixuga, li ratllava el marbre de l’aigüera i no podia fer fugir les ratlles ni amb terra d’escudelles. «Em sembla que tindrem pluja», digué sense treure els ulls de damunt de la noia. «Que plogui d’una vegada, si no, m’ofegaré», es queixà la Teresa. L’Anselma es llepà un dit i l’aixecà més amunt del cap. «Ni un alè d’aire.» La Teresa rigué i travessà l’esplanada a poc a poc. Potser trobaria una mica de fresca a sota dels arbres. No entenia que al mes de maig pogués fer tanta calor. L’Anselma mirà com s’allunyava: «Si hagués d’estar de nassos als fogons com jo, tindria raó de dir que s’ofega.»
Al peu dels arbres es girà a mirar la casa. Encara no sabia avenir-se de viure-hi. Havia passat l’hivern anant d’una cambra a l’altra; s’abocava als balcons per mirar al jardí. Quan hi havia els escalfapanxes encesos corria pertot arreu a les fosques i passava estones asseguda davant del de la seva sala amb els ulls clavats al foc. Ara ja hi estava més avesada. Es ficà per entre els arbres. Acabava de sortir un raig de sol enmig de dos núvols que a penes podia travessar les fulles. Se sentia remor per les branques: devien estar plenes d’ocells, però la Teresa, que de tant en tant s’aturava a mirar enlaire, no en veia ni un. On n’hi havia molts era en el llorer del pou. Segons a quines hores els pardals hi entraven i en sortien sense parar, piulant com uns desesperats. Anà caminant fins a la gàbia dels faisans. Era una gàbia molt gran i molt alta, acabada en forma de carabassa i amb una bola daurada a dalt de tot. Valldaura l’havia omplerta de paons, de faisans i de gallines de Guinea. Els paons, al capvespre, feien uns crits esgarrifosos que se sentien des de tot arreu. Les gallines de Guinea estaven ajocades, amb els becs entreoberts, i quan s’hi acostà s’aixecaren totes alhora. Un faisà, enfilat a l’arbre mort que hi havia clavat al mig de la gàbia, la mirava amb un ull. Obrí la portella i entrà a dins. «Petits, petits...» S’acostà al faisà de la branca, que no s’havia mogut, i li estirà una ploma de la cua. L’ocell ni es bellugà: potser estava malalt. L’aigua de l’abeurador era molt tèrbola. Hauria de dir-ho a la Mundeta, i renyar-la; era la més jove de les minyones i es cuidava de les bèsties. «Que uns ocells tan preciosos hagin de beure aigua bruta...» Les gallines de Guinea s’havien apilotat a un racó, fosques, amb taques clares a les plomes, amb els caps petitons. Tenia ganes de deixar la gàbia oberta: aquelles bèsties serien més felices si poguessin córrer per sota dels arbres. «Oi?», els digué tot sortint i tancant la portella. Més enllà, l’aigua de la bassa era verda, gairebé negra, plena de cap-grossos que nedaven amunt i avall. Recollint-se la bata, anà fins a la paret del fons. Abans d’arribar-hi hi havia una clariana amb tres cedres, molt junts, molt vells. Els cedres que duien sort. La paret, bastant alta, estava eriçada de vidres trencats. La tocà. «Ets meva.» I rigué. D’on li venia aquella mania de tocar les coses que eren seves? Tornà enrera i passà davant de la gàbia de puntetes. Els faisans dormien a les branques i les gallines de Guinea, ajocades, tenien els ulls tancats. Sentí al seu damunt un parrupeig de tórtores. Ni ella ni Valldaura no les havien vistes mai. Si hagués gosat, hauria fet tallar molts arbres; semblava mentida que poguessin viure tan acostats els uns als altres. I cada any seria pitjor perquè estaven plens de brots. Els lilàs que Valldaura havia fet plantar vora la gàbia i una mica pertot arreu tenien els pomells per obrir. «Si els hagués fet plantar al sol ja faria temps que haurien florit.» Tot era molt verd, molt fosc... Una sargantana grossa li passà ran dels peus com una fletxa i desaparegué darrera d’un tou d’herbes.
A mig sopar, quan la Teresa demanà a la Gertrudis que canviés l’aigua del gerro perquè no era prou fresca i que li portés uns quants trossos de gel, un llamp aclarí tota l’esplanada fins a la ratlla dels arbres. La Gertrudis s’havia quedat al peu de la porta, molt quieta, amb un gerro a la mà. Tot d’una se sentí el tro i començaren a caure les primeres gotes, grosses i espaiades. La Teresa apartà el plat, no tenia més gana, i s’acostà el cistellet de les nous. Sentí que algú pujava l’escala corrent; la Sofia es devia haver despertat. «Ha estat molt nerviosa tota la tarda i no ha parat de treure llet; sent el temps», li digué la dida quan entrà al menjador amb la nena plorant. Un altre llamp tornà a encendre tota aquella bandada de cel. La dida s’havia acostat el caparró de la Sofia a l’espatlla, i la Teresa, aguantant-se el respir, esperà el tro. Fou com si el cel s’esberlés. S’aixecà esverada, amb el trencanous en una mà, i la Gertrudis, que havia tornat de la cuina, blanca com un llençol, digué amb una veu que a penes se sentia: «He trencat el gerro, senyora; si sabés el greu que em sap...» La Teresa ni l’escoltà: «Vagi de seguida a dir que tanquin totes les persianes i mirin que no hi hagi cap balcó obert.» Sense adonar-se del que feia, trencà una nou i la deixà damunt de la taula. «Sap què, dida? Anem a la sala; estarem més recollides.»
Tot travessant el vestíbul sentiren xiular el vent que entrava per sota de la porta. A la sala, s’assegueren en el sofà, una mica arraconades. El llorer batia la paret. «Sembla que vulgui entrar», digué la dida tot eixugant els ulls de la Sofia, que plorava com si la matessin. La Gertrudis obrí la finestra i, una mica ajupida perquè la pluja no li mullés la cara, tancà la persiana, que se li escapà dues vegades de les mans. La Sofia encara plorava. La dida, per veure si la podia calmar, es tragué el pit; la criatura feia anar el cap d’una banda a l’altra. «Deixi-la tranquil·la, dida; no perdi el temps.» Estava neguitosa i li vingueren ganes d’anar a veure si havia passat alguna cosa. A la cuina, asseguda en un racó, l’Antònia, que havia deixat els plats a mig rentar, plorava. La Teresa a penes la mirà: «Faci cafè ben fort per a tothom, Anselma —digué a la cuinera—, i així que aquesta estigui calmada digui-li que