Mirall trencat. Mercè Rodoreda

començaments de tardor, quan tornaren a Barcelona, Salvador Valldaura s’adonà que la Teresa estava trista. «Li deu fer angúnia pensar que haurà de viure a París.» Sense rumiar-s’ho gaire anà a trobar Josep Fontanills, el seu administrador. Era un home més aviat gros, ample d’espatlles, amb les cames i els braços curts; tenia fama d’íntegre i de bona persona. Quan veié Valldaura es desféu en compliments: «Per què no em feia avisar i hauria vingut a veure’l jo?» El féu seure a la millor butaca. Pel balcó es veia Sant Pere Màrtir, i Valldaura havia sentit a dir que a les tardes, si feia bo, Fontanills estava una estona sense rebre ningú per poder mirar amb tota tranquil·litat com el sol es ponia darrera de la muntanya. Valldaura li digué: «M’enduc la dona a París, però com que és molt barcelonina tinc por que s’enyori. Si no es pot acostumar a viure a l’estranger deixaré la carrera. Voldria que vostè, amb temps, em busqués una torre i així me la podria anar arreglant al meu gust.» «Justament —li contestà Fontanills— en tinc una per vendre; d’un mal hereu, el marquès de Castelljussà, que s’ha barrotat la fortuna dels seus pares. Però està molt abandonada.» Aquell mateix dia l’anaren a veure i Valldaura se n’enamorà: a la part alta de Sant Gervasi, en un carrer a mig fer, al costat d’un camp, voltada d’un gran jardí que, a la banda de darrera, més enllà d’una esplanada, es convertia en bosc. No diria res a la Teresa fins que tot estigués fet. Fontanills convocà el propietari, s’entengueren de seguida, i Valldaura portà l’escriptura a Amadeu Riera, que era el notari de moda. «Vigila que no hi hagi càrregues i que tot estigui en regla.» A la banda dreta de la taula el notari Riera tenia un gerret amb una rosa. «Que jo sàpiga —digué Valldaura rient—, ets l’únic que té flors al despatx.» Al cap d’un parell de setmanes es firmà l’escriptura de compra. Quan el marquès de Castelljussà hagué sortit del despatx amb la cartera plena de bitllets, Amadeu Riera felicità Valldaura: «On vas a parar, una torre amb més de cent mil pams de terreny!» «Cent setanta mil cinc-cents», digué Fontanills, que havia estat molt quiet tota l’estona. I afegí: «Si tingués els diners que té vostè, senyor Valldaura, tampoc no me l’hauria deixada escapar.»

      Pocs dies abans d’anar a París, Valldaura dugué la Teresa a veure la torre. Fontanills els acompanyà. Així que baixaren del cotxe la Teresa es quedà tan parada que només tingué esma de dir: «Déu meu, sembla un castell!» Al peu del reixat començava un caminal molt ample, amb castanyers a banda i banda; al fons, alta de tres pisos, amb dues torratxes i totes les teulades de rajoleta verda, coberta d’heura amb les fulles que ja s’anaven tornant vermelles, la casa es retallava sobre un cel de tardor. Feia vent i els tres graons que pujaven fins a l’entrada estaven mig colgats de fulles. A un costat, tocant a la porta, hi havia dues gerres grosses, vernissades, plenes de terra, i uns quants testos amb plantes mortes. Valldaura aixecà el bastó i, assenyalant la terrassa aguantada per quatre columnes de marbre rosa que protegia el cancell, digué: «La faré cobrir de vidres i a l’hivern hi podrem prendre el sol.» Fontanills ficà la clau al pany i forcejà una estona: «Tot està rovellat, senyor Valldaura; però ja ho anirem adobant.» El vestíbul, de tan gran, semblava una sala de ball i, a la banda esquerra, una escala d’un sol ram, amb la barana de ferro forjat, pujava en corba fins al primer pis. Anaren resseguint totes les habitacions; hi havia paret amb tires de paper desenganxades i la pudor d’humitat ofegava. A les torratxes s’hi anava des del tercer pis per unes escales molt estretes de graons alts; en el primer replà hi havia una porteta que donava a la teulada. Fontanills obrí: «Volen mirar a fora?» La Teresa féu un crit: «Tanqui, que em fa por.» No acabaren de pujar. Al costat dels testos amb les plantes mortes Valldaura preguntà a la seva dona: «T’agrada?» La Teresa, sense dir res, l’abraçà fort. «Què hi farem —pensà Fontanills, que no sabia on mirar—; una senyora així bé val una missa.»

      Ja es començava a fer fosc. Donaren la volta pel camí de lloses que passava arran de la casa. A la dreta, amb les branques gairebé tocant a la paret, hi havia un arbre de fulles estretes i lluents. «Oi que és un llorer?», preguntà la Teresa. «Sí, senyora; i no en veurà gaires de tan alts.» Més enllà del llorer hi ha-via un pou i dos bancs de pedra sota una pèrgola coberta de glicines seques. Travessaren l’esplanada i la Teresa, tot mirant l’espessor d’arbres que hi havia al capdavall, pensà: «És bonic, però fa basarda.» Caminaven entre falgueres i esbarzers. A dalt de les branques se sentia parrupeig de tórtores. «Això —digué Valldaura— no ha estat mai un bosc: quan van fer la casa devia ser un parc.» «Em penso que té raó —li contestà Fontanills tot mirant a terra per no ensopegar—; és un parc abandonat.» Aviat arribaren a la vora d’una bassa d’aigua voltada d’heures negres. «Aquesta bassa, senyora Valldaura, no s’asseca mai; cap al mig té més de set pams de fondària. A l’acabament del terreny hi ha tres cedres centenaris. Diuen que porten sort. Vol que els anem a veure?» Tot d’una, per entre heures ran de terra, se sentí un soroll de bestiola espantada. La Teresa s’acostà al seu marit: «Anem-nos-en...» El vent, cada vegada més fort, feia anar les branques d’una banda a l’altra. Sortiren a l’esplanada i la Teresa veié que encara no era ben bé de nit. Fontanills, amb el braç estès, assenyalà una caseta a l’altra banda de l’esplanada, gairebé a tocar dels primers arbres. «És la caseta dels safarejos; també s’hi poden posar eines... i al darrera hi ha un porxo.» Els digué que els donaria rosers d’emparrar perquè poguessin cobrir-ne les parets. «El vell que em guarda el mas de Premià sempre té esqueixos d’uns rosers que fan roses de color de carn grosses com el puny.»

      A la Teresa, París no li agradà gens; trobava les cases massa negres i el cel massa gris. Els senyors amb qui, gairebé per obligació, havia de tractar, eren massa cerimoniosos i les senyores estaven carregades de pretensions. Tenia un professor de francès que només servia per encaparrar-la. No podia resistir d’estar ni cinc minuts sola, perquè de seguida es recordava de Barcelona i quan pensava que n’era tan lluny li entrava una mena de neguit. Però si sortia a passejar amb la dona d’algun company del seu marit encara patia més. Quan quedà embarassada fou pitjor. Passava tardes senceres pensant en la masia de Vilafranca. «Haurem de tornar a Barcelona», li digué un dia Valldaura que l’havia trobada plorant. I havia afegit: «Per sempre. La carrera no m’ha fet mai una gran il·lusió i ara que has de tenir una criatura encara me’n fa menys.» S’havia tornat molt gelós i quan anava amb la Teresa a alguna banda se sentia arraconat. La Teresa agradava massa. «Per sempre?», li preguntà ella, boja d’alegria. «Per sempre.» Tindria la criatura a Barcelona, a casa seva. «Si és una nena —li digué Valldaura—, es dirà Sofia com la meva mare; si és un noi, li posarem Esteve perquè ens vam conèixer el dia de Sant Esteve.»

      La Teresa tingué una nena. Joaquim Bergadà, que encara era a Viena, anà a bateig: Valldaura havia volgut de totes passades que fos el padrí. La seva cunyada Eulàlia fou la padrina. Les obres ja estaven llestes i la torre semblava un mirall. Els jardiners encara estigueren molts dies netejant camins, arrencant herba, cremant branques mortes i plantant peònies i begònies als parterres que havien fet a banda i banda del passeig dels castanyers. Un diumenge al matí, quan encara no havien acabat de dur-hi els mobles, els Valldaura s’instal·laren a la torre amb tot el servei i amb una dida com un sol, carregada de collarets.

      V

      (Tempesta de primavera)

      En havent dinat, la Teresa s’assegué darrera del finestral del menjador. No tenia ganes de fer res. Si Valldaura hagués estat a casa haurien sortit com cada dia a passejar pel jardí i a mirar com en Climent regava les plantes. En Climent era el cotxer nou: escardalenc, amb unes patilles negres i uns ulls com el carbó. L’havien llogat poc després de casar-se, perquè en Vicenç, que havia servit durant tants anys el primer marit de la Teresa i que s’havia quedat a Barcelona sense fer res quan els Valldaura se n’havien anat a viure a París, havia decidit d’acabar la vida a Igualada, que era el seu poble. En Climent vivia amb la seva dona en el piset que li havien fet arreglar al damunt de la quadra, un antic porxo que Valldaura havia aprofitat per tenir-hi els cavalls i el cotxe; es veia des del reixat, lluny, darrera d’una tanca de boixos, adossat a la paret d’un costat del jardí. Com que els cavalls no li donaven gaire feina, en Climent treballava a estones amb les flors per ajudar els dos jardiners que hi anaven un parell de