La meva Cristina i altres contes («Una fulla de gerani blanc»):
Un matí, feia temps, mentre picava el marbre per fer els tirabuixons de l’àngel, va entrar una senyora alta, molt prima, amb el nas llarg i amb els llavis secs; al damunt dels cabells, mal posat, duia un barret amb un ocell. Agafava de la mà un nen vestit de mariner, que estrenyia contra del pit una trompeta lluent i daurada, guarnida de borles i de cordons vermells. Aquella senyora venia a encarregar una làpida de marbre gris per a la tomba del seu marit; damunt del nom i de les paraules que parlaven del seu mort, hi volia tres crisantems de marbre blanc, drets l’un al costat de l’altre: el primer una mica més alt i el tercer més curt que el del mig. Ho volia de pressa. Quan se’n van haver anat, el meu amo, que li havia dit que deixaria l’àngel i li faria la seva làpida de seguida, però no amb els crisantems sortint, com si els haguessin deixat damunt del marbre, sinó gravats i lligats fent ram, em va dir que l’àngel corria pressa, que primer de tot l’àngel. I li vaig anar picant els tirabuixons. Cada vespre, quan arribava a casa, deia a la Balbina que feia un àngel jo sol perquè el meu amo una vegada li va dir que jo era un mal marbrista i que no em podia encarregar una figura sencera.
Metamorfosis en els meus llibres
Hi ha Ovidi. Hi ha el meravellós «Ase d’or». Hi ha Kafka. Jo he fet servir el tema de la metamorfosi com una fugida, com una alliberació dels meus personatges. I meva. A més a més la metamorfosi és natural. La larva esdevé crisàlide, la crisàlide papallona, el cap-gros granota. No puc afirmar que hagi presenciat mai la metamorfosi d’una persona, de la part material d’una persona, però sí que he presenciat metamorfosis de l’ànima: que és la veritable persona.
Un canvi de nom equival a una metamorfosi:
El nom de debò d’Aloma és Àngela.
El nom de debò de Colometa és Natàlia.
La plaça del Diamant (capítol XXXV):
I amunt, jo amunt, amunt, Colometa, vola. Colometa... Amb la cara com una taca blanca damunt el negre del dol... Amunt, Colometa, que darrera teu hi ha tota la pena del món, desfés-te de la pena del món, Colometa. Corre, de pressa. Corre més de pressa, que les boletes de sang no et parin el caminar, que no t’atrapin, vola amunt, escales amunt, cap al teu terrat, cap al teu colomar... vola, Colometa. Vola, vola, amb els ulls rodonets i amb el bec amb els foradets per nas al capdamunt.
La meva Cristina i altres contes («El riu i la barca»):
I el meu respir era curt i difícil. Em va semblar que els ulls se m’embotornaven i que no els podia tancar. Vaig tocar-me’ls i eren rodons. En el paisatge, tot ombres, bategava una espera com en el punt d’una naixença. Encara vaig intentar de remar, per pur instint, i la barca avançà una mica. Però jo m’ofegava i era el meu ofec el que m’empenyia. Obria la boca per fer-hi passar un fil d’aire, però l’aire s’havia espessit i la boca se m’esquinçava dels costats. I quan ja no vaig poder respirar gens i vaig sentir que tot el meu cos se’m nuava, vaig fer una extremitud i amb els peus vaig foradar la barca que semblava que s’hagués tornat de fang. Sentia una pressió terrible a cada costat del coll, i la barca se’m fonia i jo estava sol amb aquella mort que em creixia per dintre, de pressa, com una herbota verinosa. Una mena de vertigen em va decantar endavant i vaig caure damunt de l’aigua pla com la ploma blanca i amb les cames enganxades. M’havien sortit uns ventalls espinosos a cada banda del pit, i al mig un pectoral d’escata. Vaig provar de nedar amb els braços però no podia recordar ni on els tenia. I aleshores vaig sentir que de dalt a baix de l’esquena, dolorosament, s’alçava un alot membranós i que un remolí d’aigua em xuclava. Tot era fresc i fàcil. Diví. M’havia tornat peix. I ho vaig ser durant molts anys.
«La salamandra»:
Aleshores em va passar una cosa que em va fer estrènyer les dents: els braços i les cames se m’anaven escurçant com les banyes d’un cargol que una vegada havia tocat amb el dit, i, a sota del cap, allà on el coll s’ajunta amb les espatlles, sentia que una cosa s’estirava i burxava. I el foc xisclava i la resina bullia... Vaig veure que alguns dels que miraven alçaven els braços i que altres corrien i topaven amb els que encara estaven aturats, i tot un costat de la foguera es va enfonsar amb una gran esquitxada d’espurnes, i quan el foc va tornar a cremar la llenya ajaguda em va semblar que algú deia: és una salamandra. I em vaig posar a caminar per damunt de les brases, molt a poc a poc, perquè la cua em pesava.
Sobre la innocència dels meus personatges
Abans d’acabar voldria dir alguna cosa sobre la innocència dels meus personatges.
Si jo hagués de produir-me com a corifeu en una imaginària tragèdia antiga, m’acostaria al públic i començaria el meu recitatiu així: «Davant del sol, dels núvols i de les esteles —com anomena Bernat Metge les estrelles (quantes esteles ha en lo cel)— puc assegurar que els meus pares em van fer innocent.» Però sóc una persona com les altres, carregada de personalitats i potser la més marcada de les meves múltiples personalitats és una mena d’innocència que em fa sentir bé en el món on m’ha tocat de viure. Per desig d’escriure amb una certa idiosincràsia, he cultivat, des de fa molts anys —i això és innocència—, una mena de puresa —que en el fons deu voler dir ser un mateix— amb el mínim d’adulteracions possible. He cultivat l’oblit de tot el que m’ha semblat nociu per a la meva ànima i he cultivat l’admiració per les coses que em fan un bé: pel quiet poder de les flors que em procuren moments inefables, per la lenta paciència de les pedres precioses, màxima puresa de la terra, pels grans abismes d’aquest cel tan proper i tan llunyà alhora, on brillen i tremolen totes les constel·lacions. Això fa que hagi passat temps rudes i rudeses de tota mena sense que tot plegat m’hagi marcat profundament. No vull dir que la maldat i la perversitat m’acorin; subscric la frase cèlebre: «Res del que és humà no m’és estrany.» Però la innocència, perquè s’adiu amb una part important del meu temperament, em desarma i m’enamora. Els personatges literaris innocents desvetllen tota la meva tendresa, em fan sentir bé al seu costat, són els meus grans amics. Els herois d’alguns contes de Hemingway, els servents negres de les novel·les de Faulkner, la noia de Light in August que travessa mig Nord-amèrica a peu o a dalt de camions en busca de l’obrer agrícola que va embarassar-la, que estima i que no sap on para.
Colometa, Cecília, el jardiner, Armanda, Eladi Farriols, Valldaura, són, cadascun a la seva manera, personatges innocents. I que siguin innocents em basta. Si La plaça del Diamant, si El carrer de les Camèlies han agradat, si Mirall trencat agrada, no em marcarà amb càrregues de pretensions. Voldria començar, nova com la llum del dia —i no em serà gens fàcil—, la meva pròxima novel·la. Escric perquè m’agrada d’escriure. Si no semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que