arrimat -ada adj. ‘persona tímida o poc sociable’. «–Com ell és tan arrimat... / –Lo qu·és a les faldes, masa» (Balader, 1871b: 17), «–Mira tu el llech fet a posta. / No diu que vol festechar? / (...) –Y què vols dir en això? / –Que eres curt y algo arrimat» (Gómez, s. a., 2), «era l’home més vergonyós i arrimat que·s coneixia» (Espardenya, 40). Acc. NR. Figura en Esc. En aragonés arrimado ‘hombre encogido, vergonzoso’ (Endize, 212); al Villar de l’Arquebisbe arrimau, id (Llatas, 1959: I, 111). Metàfora, relacionada amb l’accepció ‘posar a un costat, deixar de banda’, perquè la persona vergonyosa o poc sociable sol defugir el tracte social.
arriot m. ‘poca-solta, capsigrany’. «Matarot x/ pendrà per los dos vengansa / d’aquesta mala criansa / que·ns ha fet este arriot» (Mulet, 240), «No em sigues tan bachiller, / fes lo que et mane, birot, / que et pegaré una templada, / si eres tan gran arriot» (ibid., 261). Mot NR al DIEC, 1a doc. Mot format damunt d’arri ‘interjecció usada per fer caminar les bèsties de càrrega’. Metàfora animalitzadora amb connotacions degradants.
arripiar tr. ‘donar (alguna cosa enutjosa)’. «Y en ocasions molt resoltes / m’[ha] arripiat prou carabasa, / poro lo qu·és hui Tomasa, / ya no ha fet com atres voltes» (Barreda, 1870: 11). Mot NR. Deu ser un derivat del castellanisme rípio ‘reble’. Metàfora. Del dolor físic que produeix un llançament de rebles es passa al moral.
arromangar prnl. ‘resoldre’s a obrar amb energia en algun afer dificultós’. «Tots anaben gemecant / de goig y contento gran, / al veure que, si no fóra / per haver-se arromangat / el compte de Cervelló, / no haguérem així quedat» (Martí, 1991: 168). 1a doc. L’acció d’arromangar-se quan hom es disposa a treballar ja figura en Carles Ros (1764: 264-265). La contigüitat entre aquestes dues accepcions (arromangar-se i ficar-se a la feina) ha estat interioritzada per l’enciclopèdia col·lectiva i, per això, es pot expressar figuradament l’acció de posar-se a la feina mitjançant la plasticitat de l’arromangada.
arromango 1 m. ‘amenaça’. «tement-se de la nugolada (...), li féu quatre arromangos a tant forts que la deixà (...) en més caguetes que vostés puguen pensr» (Rondalla, 18), «Vostés s’han contentat en marmolar per baix cama perquè li tenen por, y sinse pendre en conte que qui se dispon a obedir deu fer-o condisionalment y sinse autorisar serts arromangos com els que vostés han sufrit» (Llombart, 1877: 206). Mot NR al DIEC, acc. NR al DECat i ND. 2 m. ‘arrogància; geni fort’. «–Quin cheniet! Eixe arromango / al teu home, el consumia. / –Aquell, cuant me contradia, / li fea ballar el tango (...), / mes com yo no m’acobarde / ni de un home ni de sent...» (Escalante, III, 166). Mot NR al DIEC, acc. NR. Cf. anar en arromangos ‘ir con arrogancia, ir con fueros’ (EscLl.); a Anna arromango ‘descaro’ (Martí, Aparicio, 1989: 20). L’acció d’arromangar-se sol fer-se com a senyal d’amenaça, quan algú està dispost a colpejar o a enfrontar-se amb un rival. Alcover i Moll (DCVB, II, 18) pensen que arremango procedeix d’un encreuament del castellà amago amb arremangar. Però potser és innecessària l’opció de l’encreuament, quan pot explicar-se simplement com un derivat postverbal d’arremangar (o arromangar), això sí, amb interferència del castellà, que explicaria la terminació -o.
arropir prnl. ‘pecar de gasiu’. May fon vosté un gastaor, / però... tampoc s’ha arropit» (Escalante, I, 214). Acc. NR. Metàfora.
arrotxe → arrutx.
arrufar prnl. ‘encrespar-se; embravir-se’. «Que manaba nostre rey (...) / se formaren companyies / de milicianos honrats, / puix de este modo podíem / en lo reyne y la ciutat / defendre’s dels enemics, / si ací intentaben entrar (...). / Axí que sentí la orde (...), / em rebestí d’un corage / y·m posí tan arrufat...» (Pep d’Aldaya, 3). Acc. NR. En Esc. arrufar-se ‘envanecerse, ensoberbecerse, airarse’. Cf. arrufar el nas (el morro) ‘fer una contracció de cara per expressar desgrat o disconformitat’ (DCVB, II, 39). En castellà arrufarse ‘enfurismar-se’ (DECat, VII, 515); en aragonés arrufar ‘erizarse o contraer una parte del cuerpo’ (Endize, 214). Per metonímia s’expressa la causa (un determinat estat d’ànim) per l’efecte físic que produeix.
arruixa! interj. «–Coneix a doña Tomasa? / S’ha brindat a ser padrina (...). / –Però si en tal incumbència / conta sa cuñà! / –Pasiènsia, / a l’atre u pot ser. / –Arruixa! / Ya vorà com se li queixa» (Escalante, I, 136), «–Ya vorà en fer-los el nuc... / –La baba me cau / –(Arruixa!)» (ibid., 435), «–Com vosté abans / li regalà (...) / un mocaoret de seda / de color de lila. / –Arruixa! (...). / És mentira» (Escalante, II, 70). NR. Manifesta un valor emotiu de disgust, de contrarietat, i sovint també de sorpresa.
arruixada 1 f. ‘descàrrega de trets’. «amorraren una boca negra als bultos drets, que no féu mala prova, perquè en l’arruixada que tirà en bolcà asta uns tres o quatre» (Rondalla, 32), «un atre vergant, / que venia per darrere, / una arruyxada em tirà / que casi em buida el servell» (Leon, 1808: 3), «li descarregà una arruyxà de perdigons qu·en poch més el mata» (Espardenya, 142). 2 f. ‘retret, blasme, paraules de desaprovació’. «son pare, com era home tan bròfech, en lloch de acaronar-la, lo que féu fonch tirar-li esta arruixada: “Vols que·t diga? Pluja d’estiu y plor de bagasa presto passa”. Y d’ahí ahí la possà per a pelar y com un guant» (Rondalla, 19), «Lluïsa, no t’embobes tant, / (...) que si et veu el so Chuan, / tindràs ta bona arruxada, / y habràs de fuchir volant» (Aguadores, 1789), «El ofisial s’aguardaba naturalment una arruixada del contribuyent, però no per eixe estil» (Tabalet, 23). Accs. NR. La segona en Esc.; cf. arruixar ‘reprendre de forma vehement i amb duresa’ (Reig, 1999: 71), ‘despedir con malos modos’ (MGad.). Metàfora, per analogia del llançament continuat d’aigua amb el de projectils, i amb les reprovacions que «es llancen» contra algú.
arruixar 1 intr. ‘disparar’. «quant l’estufador / d·a vint-y-quatre arruixà,