arruixó m. ‘reprimenda, blasme’. «Allí digueren els arretirats, y un enclaustrat y les viudes tot lo que està pasant sinse llebar ni posar, y li pegaben uns arruixons al menisteri que habia per a tornar-se rochos» (El Mole, 1840-41: I, 335), «–Veu com tarda? Mos fa feta, / pués acabant no renegue / si algun arruixó li pegue. / –Eres molt basta, chiqueta» (Escalante, I, 281). Mot NR al DIEC, acc. NR. Cf. pegar-li un arruixó a qualsevol (Alberola, 1928: 207). Metàfora.
arrutx / arrutxe / a rutxe / arrotxe / a rotxe 1 adj. ‘arruïnat, sense diners’. «m’antretengut estos dies / pintant-les, y me han deixat / arruch. Malaïdes siguen! [els naips]» (Escalante, II, 45), «Si les pagues anaren més corrents, si El Pare Mulet no estiguera tan arruch, a bon segur que li regalaba una ploma d’or o de plata» (Llombart, 1877: 14), «Per fi, se’ls acabaren els dinés y tingueren que vendre també la casa, consumint en poc temps el producte d’ella. Ya estaben arroche del tot» (Ensisam, 501), «com (...) no podia treballar ja gens les terres, començà a anar cad·any per avall, d’asta que·s quedà casi arruje» (Espardenya, 116), «de modo qu·entre unes coses y atres, es va vore ben arruïnat. A l’encontrar-se a ruge, es donà a comprar vinagre» (ibid., 81). Mot NR al DIEC i ND al DCVB, 1a doc. 2 anar a rotxe loc. ‘arruïnar-se’. «Tant y tant s’abandonà en conservar el crèdit de la sehua profesió y del rich patrimoni heretat de sos pares, que anà a roche» (Tipos, 190). Loc. NR al DCVB ni al DIEC. En el DCVB (I, 43; IX, 626) arrutx, -utxa ‘arruïnat’, recollit a València i Elx, arrutxat, -ada ‘abatut, arruïnat de salut’, al Maestrat, i anar a rutxe ‘anar-se’n en orris, a la ruïna’, a Benassal. Coromines (DECat, I, 434-435) el documenta per primera vegada en MGad: arruig, ge ‘arruinado’, i el qualifica de «valencià vulgar»; també recull anar a rotxe ‘arruinar-se’ en la Terra del Ge de Martí Gadea (DECat, VII, 364). En Cañís i cañisaes figura arrutxar ‘abatre’; en Alberola (1928: 228): quedar u a ruig; a Alacant estar en arrutxe ‘estar arruïnat’ (Segura, 1996: 120). Pasqual Tirado utilitza anar-se’n a arrutxe ‘anar-se’n en orris, a la ruïna’: «va haver de (...) torejar hàbilment la seua costella, no fóra feta que s’olorara el comboi i se n’anara tot a arrutxe...» (1974: 85). Es troba també en terres castellanes, sembla que amb més vitalitat al sud del domini. En el DRAE a ruche ‘sin dinero, arruinado’, usat comunament amb els verbs quedar o estar, i arruchar ‘pelar, dejar sin dinero’. En andalús arruchar ‘dejar en el juego a otro sin dinero’, dejar o quedar arruche ‘ganar a otro todo el dinero en el juego’, a ruche ‘sin dinero, arruinado’ (Alcalá Venceslada, 1998: 61); a Almeria arruchar ‘en el juego de naipes coger, robar del mazo de cartas’ i arruciar ‘perderlo todo en el juego’ (Escobedo, 2003: 33). També a Extremadura arruche ‘sin nada’, a ruche ‘arruinado’ (Viudas, 1998: 15, 153). Arruche ‘carecer de dinero, no tener ni un céntimo, estar sin blanca’ és molt usat a Torrevella (Pérez Maeso, 1990: 16). A Oriola ruche ‘dícese del jugador que lo pierde todo en una partida de naipes’ (Guillén, 1974: 309); també a Múrcia en certs jocs de cartes es diu que el que perd quedó ruche (DECat). A Cuba es coneix el verb transitiu arruchar, aplicat també a guanyar i perdre en el joc, però en aquest cas infantil: ‘en el juego de las bolas, ganar uno de los niños las bolas de los demás’ (Haensch, Werner, 2000: 43). Les accepcions procedents del joc de cartes tenen gran extensió i ens relacionen directament amb el primer dels nostres exemples transcrits. Gordón (2002: 514) vincula la veu ruche d’Oriola amb rochero, en andalús ‘persona que vaga por ahí, sin miedo a nadie y por espíritu aventurero’, i a Extremadura ‘juerguista, callejero’, que considera derivats de rocha ‘cresta rocosa, peñasco’, per referència a un individu que viu allunyat de la civilització (literalment, entre roques) menant una vida de vagabund. També Coromines (DECat, VII, 364) considera anar a rotxe ‘arruïnar-se’ derivat de rocha ‘pendent rost, precipitós’, si bé pel que fa a rutx, rutxe, arrutxe proposa altres etimologies. Siga com siga, es tracta de mots d’origen incert (cf. DECat, I, 434-435; VII, 364; DCECH, V, 82; DCVB, II, 43; Gordón, 2002: 514), de ben segur relacionats. Coromines expressa també els seus dubtes sobre el caràcter del mot valencià: si és un manlleu del castellà o bé formació afí i paral·lela.
asclafatarrossos, asclafaterrossos → esclafatarrossos.
ase / as 1 m. ‘home rude, neci; ignorant’. «qui diu mal de les tals [de les monges] / és un simple (...), / és un ase i és un tonto» (Morlà, 59), «perquè y a provincials doctes, / y a àsens provincials també» (Tres, Clarasó, 1999: 50), «sempre se li antoixà un bovo de Còria y un ase dret y fet» (Rondalla, 37), «Calla, home; si tu no en papes. / Atén, y no sigues as» (Rahonament entre Chimo el Gros, 2), «–Encara més. / Quatre chulles me he menchat, / dos platerets de tofao. / –Estofado, no sies as» (Tio Joan Senén, 2). Dit també ase en lletres: «Lo primer que posí en dansa / fon buscar un ase en lletres» (Martí, 1996: 133). Notem el plural ases en El Mole, amb reducció del grup -ns > -s: «y els facsiosos són tan ases que no saben tirar un poc la corda per a que no parega lo que pareix» (1837: 288); també Martí Gadea en els seus Tipos (I, 20) i en la Burrimàquia alicantina (1904: 10) feia servir la forma reduïda de plural ases. D’altra banda, aquests exemples, i altres que es podrien afegir, proven la vitalitat relativa del substantiu ase en valencià als segles XVIII i XIX, a pesar que ja aleshores rebia la competència del castellanisme burro. En el registre col·loquial és molt freqüent l’ús de metàfores basades en noms d’animals, a partir de les qualitats atribuïdes culturalment a cada animal, i aplicades als éssers humans per a caracteritzar-los, amb la consegüent animalització i humor. La variant as (NR), apòcope d’ase, figura en EscLl. En castellà antic s’utilitzava l’expressió ser un as, amb la forma apocopada eufemística d’asno (Covarrubias, 1995: 126; Buitrago, 2002: 683). En els exemples valencians transcrits està afavorida per la rima. 2 donar cervell d’ase (a algú) loc. ‘enamorar-lo’. «sols tu m’as ballat en l’ull y m’as donat servell d’ase» (Rondalla, 27). L’amor mundà, d’acord amb una concepció moralista, és vist com una porta oberta a l’estupidesa, al comportament desassenyat. 3 fer l’ase loc. ‘fer o dir estupideses’. «La cosa està en bon estat. / No fem l’ase, pués, gallardo, / tirem-li a la pollaca, / que ella pareix que seguix, / y el que té fam busca pa» (Martí, 1997: 304), «No comensem a fer l’ase» (Civera, 1820: 19). Locs. NR.
asguitós → esguitós.
asilo m. ‘presó’. «Per dir-li a u cocodrilo / buscaor de la peseta, / pasí una temporaeta / de mes y mich en l’asilo» (Fambuena, 1881: 19). Acc. NR (s. v. asil). Metàfora, L’asil es pot entendre també com un lloc de reclusió. La variant asilo deu explicar-se per influència del castellà.
aspat -ada adj. ‘molt prim’. «el dechuni y penitènsia / me té aspat y consumit» (Milacre del loco, 7), «Yo, que·m vaig quedant aspat. / Per què m’han tret el Fideu? / Tots en lo poble, burlant-se, / dihuen que perc la chaveta, / y que per tu, Carmeleta, / me diran el pas descanse» (Fambuena, 1877: 7). Acc. NR al DIEC i ND. Metàfora. L’aspi o àspia és un objecte d’allò més tènue i relativament llarg (cf. DECat, I, 450). A Polop aspiat ‘molt prim’ (Colomina, 1991: 101). Cf. les locucions cara d’aspi ‘cara magra i llarga’, més sec que un aspi, ésser un aspi sense troques ‘estar molt magre’ (cf. DCVB, II, 68). Cf. estar aspat de fret o de fer faena (Alberola, 1928: 105). A Lludient aspao ‘delgado’ (Alba, 1986: 74).
asperges / asperques