apanyar 1 prnl. ‘embriagar-se’. «–Com estaríeu! / –Molt bé. / No se propasà ningú. / Un poc apañats, y a l’últim / tots parlàbem en franchut» (Escalante i Feo, 1897a: 41). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Eufemisme. 2 la que tot ho apanya loc. ‘la navalla’. «Eixos hòmens són palletes / per a mi (...). / Y si tire mà als bolsillos, / y trac la que tot u apaña, / desapareixen (...) / eixa cuadrilla de pillos!» (Miquel, 1888: 8). Loc. NR. Expressió encobridora i irònica. Cf. apañar ‘robar’, apañador ‘el que apaña, roba’ (Chamorro, 2002: 97).
apatuscar tr. ‘adobar, compondre’, aplicat a objectes elaborats de manera matussera. «En atre temps els fusters (...) no eren més qu·uns mals aprenents, de modo que treballaven de tot, però no sabien fer casi res bé. Puix feen cayxes per a l’aixovar de les nòvies, ataüts per a els morts (...), y tot lo que·ls manaven, mes tan mal apatuscat y arreu que casi may aprofitava lo que feen» (Tipos, apèndix, 60-61). Mot NR al DIEC i ND. Al Maestrat, a València (DCVB, I, 757), a la Plana Baixa (González Felip, 1991: 57), a Calaceit (Blanc, Martí, 1994: 25); també en castellà col·loquial (DCECH, I, 294-295); el substantiu apatusc en Esc.; a la Codonyera apatusco ‘badoc, ximple’ (Quintana, 1976-80: 105).
apencar 1 intr. ‘realitzar o assumir una tasca poc grata, vencent les dificultats que tinga o la repugnància que cause’. «estirar la pata d’una de les sincuanta mil maneres a què s’esposa a morir tots los dies, sinse ser picaor ni torero, tot aquell qu·en benefisi seu y del pròchim té qu·apencar en cuansevol ofisi u ocupasió d’utilitat verdadera per a el públic» (Pare Mulet, 74). Mot NR al DIEC i ND al DECat, 1a doc. 2 intr. ‘casar-se amb alguna persona poc grata o desagradable’. «–Home, apenque vosté en ella / y no siga cobardón. / –Apencar... / –Anda valiente. / –A qui no li causa horror / la senserrà, els alifacs?» (Escalante, III, 319), «Aixina se envellireu, / y no haurà luego qui apenque en ninguna de les tres» (ibid., 454). Aquesta accepció és una concreció de la primera. Amb un sentit similar, apetxugar (Escalante, II, 133, 307). Coromines (DECat, I, 345) relaciona apencar amb penca i pencar ‘treballar o esforçar-se molt en una faena’. En castellà és també modern (DCECH, IV, 473). La significació d’apencar i de pencar sembla justificar-se per penca ‘tira de cuero con que se azotaba a los condenados’ (cf. Moliner, I, 211; II, 692; DCECH, IV, 473; DCVB, VIII, 412; Alonso Hernández, 1977: 598; Chamorro, 2002: 645-646; Hernández, Sanz, 2002: 376), extensió del sentit vegetal (‘fulla o branca carnosa de certes plantes’) (cf. DECat, VI, 409). Per a interpretacions diferents sobre l’origen de pencar, vegeu Wagner (1924: 81) i Sanmartín (1998: 655).
apixavinat -ada m. i f. ‘pixaví’. «que, encara que [l’amor] és déu, com diuen / eixos apixavinats» (Martí, 1996: 63). NR. Derivat del substantiu pixaví, amb el sufix -at, utilitzat en la formació d’adjectius a partir de substantius, i el prefix a-. En la pràctica funciona com a sinònim de pixaví.
apolir tr. ‘vendre’. «Tenim la nostra llengua per a entendre’s (...): vendre, apolir» (Casanova, Martínez, 1995: 203). Mot NR al DIEC, acc. NR al DECat; 1a doc. (s. v. polir). En el DIEC (1995: 1443), Pomares (1997: 268), Vinyoles (1978: 141) i Wagner (1924: 85), polir ‘vendre’, ‘robar’. Pulir ‘hurtar; vender’ figura ja en l’antiga germania castellana, i igualment en l’argot francés polir ‘furtar, vendre’ (cf. Hidalgo, 1737: 310; Alonso Hernández, 1977: 706; Sanmartín, 1998a: 706; DECat, VI, 645). Es parteix del significat literal de ‘netejar, traure llustre’, ja que quan el lladre ven la mercaderia robada, d’alguna manera la «neteja».
apolilar tr. ‘fer-se amb quelcom per a menjars’ho’. «que en allò que són gorreros, / lo que busquen és plegar / de sobra alguna casola, / bufen, y acabant se’n van; / no, perquè si trahuen coques, / també les apolilaran» (Coloqui nou de lo que pasa en les nóvies, 2). Mot NR. Possiblement relacionat amb apolir (si no és una errada, apolilaran per apoliran).
aponentat -ada adj. ‘enutjat, enfurismat’. «–Busque’s un atra fadrina / que aguante els caprichos seus. / (...) –Tu hui estàs aponentà» (Garcia Capilla, 1873: 19), «–Pe a socarrar-me un poc més / y acabar-me de apañar / faltaba eixa tonaeta. / –Perquè vens aponentà. / (...) –Deixa’m estar» (Escalante i Feo, 1900: 12). Acc. NR. Cf. estar algú aponentat ‘de mal aire’ (Alberola, 1928: 105). Metàfora a partir de la idea de calor excessiva, associada als sentiments intensos.
apòstol 1 m. pl. ‘els dits de la mà’. «No serà mala tollina / la que li caurà damunt / cuant els apòstols li tire...» (Milacres, 206). Acc. NR. Metàfora. → cinc. 2 apòstols de Serrans i Sent Narcís. loc. ‘lladres, delinqüents’. «Alguns van per la carrera de la prosesó a vore si poden fer algun milacre. Estos són els apòstols de Serrans y Sent Narsís» (Llombart, 1877: 98). Loc. NR. Metàfora amb contingut irònic formada sobre el nom de dos coneguts presidis de la ciutat de València. → canonge del mercat.
aprenentòrio m. ‘aprenentatge’. «Acabat que el home entaulà / lo aprenentache, quedam / en lo achust o aprenentòrio / en tots los punts achustats» (Martí, 1997: 368). NR. Variant d’aprenentatge amb un canvi de sufix (-òrio), que li atorga un caràcter col·loquial. En el mateix col·loqui apareix el mot pensamentòrios ‘pensaments, cavil·lacions’. El sufix -òrio es troba també en un mot col·loquial com casòrio, oposat al més formal casament.
apreta! interj. «–Gran Déu! Pare, / Tonet, siñor tio! / –Apreta! / –Corregau» (Palanca, 1871b: 11), «–Me’n torne a dormir... (yéndose) / (golpeando el suelo con el pie) –Apreta! / Ma que també és ben cabut!» (Balader, 1874: 10). NR. Expressa en el primer cas una actitud de sorpresa, i en el segon també de lamentació o queixa del parlant cap al contingut proposicional de l’enunciat, la caboteria del seu interlocutor. Interjecció formada sobre el verb apretar, d’origen castellà. En aquesta llengua es coneix la interjecció ¡aprieta! (Moliner, I, 222).
apretar 1 intr. ‘no voler despendre diners, estalviar’. «–Quina és la condisió sine qua non [per a ser periodista]? –Depositar trenta mil reals en el banc de San Fernando (...). –De modo y manera que eixos periodistes que diuen amolaors o del Mole tindran capasitat y seran periodistes en regla si afluixen, y seran una carabasa buida o servell d’algú que yo conec, si apreten?» (El Mole, 1837: I, 217). La metàfora tal volta parteix de la representació de la persona gasiva subjectant i agafant amb força, apretant, els béns econòmics, per tal de no perdre’ls. 2 prnl. ‘preocuparse’. «–Ya mamaràs... No t’apretes. / (...) –Només te dic que no cante / hasta que la porta arruixe...» (Bernat i Baldoví, 1857: 21), «–Ya mos han deixat a soles. / –Y vosté de què s’apreta?» (Ovara, 1879a: 14). Mot NR al DIEC, accs. NR. Metàfora concretitzadora.
apretat -ada 1 adj. ‘gasiu, excessivament estalviador’. «Este, que és més chenerós / que el Honorari apretat, / per política, una volta / la taula li franquechà» (Un pleyt, 300), «...atres els dihuen gorrominos, puix tenen la fama de molt estalviadors o apretats» (Tipos, 63). Mot NR al DIEC, acc. NR. Figura en Esc. Cf. ser més apretat que les llimes (Martí i Adell, 1988: 128; Sancho Cremades, 1995: 198); apretor ‘avarícia’, a Tortosa (DCVB, I, 793). En castellà apretado (cf. Moliner, I, 222; Luque et al., 2000: 39), d’on segurament procedeix, i prieto id. (Luque et al., 2000: 374), relacionat amb l’aragonés preto id. (Endize, 1518). Cf.