arremullat -ada adj. ‘escarmentat, burlat; decebut’. «Els amos de les casetes no tenen molt motiu que digam per a ballar de contents, però lo que és el dir dels que compraren els solars per a fer les cases en lo mercat vell em pense que tampoc. Estos han quedat calents y arremullats» (El Mole, 1840-41: I, 234). Acc. NR. En el registre col·loquial és freqüent d’expressar figuradament els sentiments abstractes per mitjà de mots designadors de conceptes concrets. L’acció de remullar o mullar molt pot resultar desagradable o perjudicial en alguns casos.
arreplegar tr. ‘obeir, acatar, alguna comminació o advertència’. «Pos yo estich embarretat en que, o s’ha de casar dins de quinse dies, velis nolis, o li han d’eixir a la cara les morts que s’han fet per culpa d’ella. (...) Vostés vegen d’arreplegar-ho, perquè ho faré millor que ho dich» (Rondalla, 39). Acc. NR. El verb arreplegar (o replegar) pròpiament designa l’acció de recollir, de reunir o d’agafar persones o coses materials. En aquest cas s’aplica metafòricament a l’acció d’“arreplegar” ordres o advertències, és a dir, d’oir-les, acatar-les i observar-les.
arrepretar tr. ‘empényer; expulsar’. «Pareix que ya van arrepretant a Don Carlos cap a Fransa. Si l’agarren, me’l menche en pèl y ploma» (El Mole, 1837: I, 221). Mot NR al DIEC ni al DECat, acc. NR. Variant de repretar, verb derivat del castellanisme apretar. Si bé arrepretar no figura en fonts lexicogràfiques castellanes (Moliner, DCECH).
arrepunya 1 f. ‘acció de prendre indegudament i amb violència allò que és propietat d’altri; rapinya; pillatge’. «Els carlistes han quedat molt contents de la visita de Don Carlos (...). El príncep de la arrepuña [el pretendent Carles] es fa un gran honor en anar del brasete pasechant en lo fasinerós y hereche Cabrera» (El Mole, 1837: II, 294), «El Mole (...) no perteneix a ninguna pandilla d’empleistes, ni casca-anous, ni sampa bollos, perquè no ha vist enchamay, ni vorà, en elles més que egoisme y fam d’agarrafaüt y arrepuña a qui puga més» (El Mole, 1840-41: I, 213). Mot NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. En Esc. arrepunya (repunya) ‘arrebatiña o la acción de coger arrebatadamente o con precipitación alguna cosa’; en aragonés arrepunchà ‘rebatiña’ (Endize, 211). En els exemples de més amunt es fa evident el matís de robar, de saquejar, de prendre a la força. Coromines (DECat, VII, 108, 261) considera que la forma repunyar d’Esc. «està per rapunyar, derivat d’arrapar». Però el ben cert és que repunyar i arrepunyar, amb e, són les formes que recollim i documentem en els textos i diccionaris valencians del XIX, indici, per tant, d’un ús real en la llengua. En Aladern arrapunyar ‘prendre amb violència’ (ap. DCVB, II, 9; DECat, VII, 108). Cf. els parònims rapinya i arrapinyar(-se), i agarrapunya (DCVB, I, 279). 2 m. ‘bergant, persona que agafa per força el que no li pertany’.«Pos señor; el tal rey [el pretendent a la corona Carles] de granuja y arrepuña podrà fer paper en lo món (...). Els seus soldats y comitiva han robat de Real Orden, però asò... asò... és asò y no és allò» (El Mole, 1837: II, 288). Acc. NR. En aquest cas el mot arrepunya fa referència a la persona, i no a l’acció.
arrespunyar prnl. ‘pegar-se, lluitar amb violència per obtenir quelcom’. «[L’italià] estiraba el filet, destapaba un atre cuadret y seguia dient: “Ahora viderán la grande nasión española con sus moltas melioras e felisitates”. Y en lo cuadret no·s veen més que hòmens nuets, atres vadallant, atres demanant limosna, y atres arrespuñan-se damunt de un tros de pa, atres morts y atres morin-se» (El Mole, 1837: II, 166). NR. Si no és un error, deu ser una variant formal d’arrepunyar, no enregistrada en les fonts lexicogràfiques consultades. La s podria explicar-se per influència del prefix es-, dels mots començats per res-, o fins i tot del prefix des-, el qual es troba sovint formant oposició amb re-: ordenar - desordenar - reordenar, fer - desfer - refer (cf. Duarte, Alsina, 1986: 29). En Esc. arrepunyar ‘arrebatar, por coger o tomar las cosas con precipitación o arrebatadamente’, usat també com a recíproc. I la variant repunyar ‘recoger arrebatada y presurosamente alguna cosa entre muchos que la pretenden agarrar’ (Esc., EscLl., MGad.). Per a possibles explicacions etimològiques, vegeu DCVB (II, 922), DECat (I, 423; VII, 108, 261) i Colomina (1995: 114).
arrevatacapes 1 m. ‘aldarull, gresca; esvalot’. «Vostés ya han vist l’arrebatacapes que·s mogué pel diable del festeig, que nunca ni may que haguera paregut» (Rondalla, 33), «(Vítors des de dins) –Què serà està confusió? / –Què sé yo! / Algun arrebatacapes» (Milacre del taberner, 23). En Esc. també rebatacapes. Cf. ravatar (o arravatar(-se) ‘alarmar-se desmesuradament, exaltar-se’, ‘irritar-se’) (DECat, VII, 136-137), derivat del substantiu de procedència aràbiga ravata ‘esvalot, torbació violenta, batussa, tumult que es produeix sobtadament’, paral·lel al castellà rebato (ant. rebata). 2 m. ‘lladre’. «Oh, la desamortiçació! És el gran arrebatacapes del sigle XIX, que roba més que Jaume el Barbut, Candeles y atres lladres famosos» (Tipos, 293). Mot NR. Sembla relacionat amb el castellà arrebatar ‘quitar o tomar alguna cosa con violencia y fuerza’ (català arrabassar), i designa per metonímia el lladre. Cf. puerto de arrebatacapas ‘lugar o casa donde, por la confusión y el desorden y la calidad de las personas, hay riesgo de fraudes o rapiñas’ (DRAE, 1970: 1080) i ‘comercio o establecimiento donde se abusa de los clientes con precios exagerados, no dando el peso exacto, etc.’ (Moliner, II, 880). 3 en un arrevatacapes loc. ‘de sobte’. «Pare, ya ha acabat al cap (Acabando su tarea) / en un arrebatacapes» (Balader, 1876: 21). Loc. NR. També en un revatacapes (Esc.), que el DCVB (IX, 177) i el DECat (VII, 137) escriuen amb a: en un ravatacapes.
arrimadeta f. ‘crítica, censura, retret’. «Tin present que la política està prohibida per a nosatros, no siga cosa que el dimoni et tente y en deixes caure alguna de eixes arrimaetes que tu acostumes» (Donsaina, 3). Acc. NR. Derivat d’arrimar ‘dir censures, condemnes, retrets’.
arrimar 1 tr. intr. i prnl. ‘pegar(-se)’. «en un·aülla saquera / tal punchà me va arrimar / que del brinco que peguí...» (Martí, 1997: 376), «Que li ha arrimat / dos topaes la bedella» (Liern, 1862b: 29), «puga ser / que li arrime dos calbots» (Escalante, I, 512), «–Saps que Pepico y Ortega / s’han arrimat de calent? / –Han reñit? Me hu reselaba» (id., II, 614), «li arrimaren de pronte una pedrà en lo descansaor de les ulleres, vulgo narípia» (Pare Mulet, 8), «Rafelo, calla o t’arrime» (Roig, 1884a: 13). Acc. NR al DIEC ni al DECat, 1a doc. Amb el complement directe format pel tipus de colp (topada, calbot, pedrada, punxada...). Com a pronominal, no figura al DCVB. La idea d’acostament, d’aproximació fins a arribar al contacte físic, pròpia del verb arrimar, es troba implícita en l’acció de pegar o colpejar, encara que ací se sumen els semes d’agressió i acció violenta. 2 tr. ‘disparar (a algú)’. «Mes per a consolar-os de les perdigonaes que nos van a arrimar, vullc contar-os lo que pasa en lo món» (El Mole, 1840-41: I, 35). Extensió natural del sentit anterior, aplicat al dany causat per trets en el cos. 3 tr. ‘dir, manifestar amb paraules (alguna cosa a algú)’. «Un periòdic inglés del partit moderat (...) parla com un desaforat contra la Fransa, y entre atres castañes pilongues que els arrima de bades, diu que la Fransa està corrompuda hasta el cor» (El Mole, 1840-41: I, 219), «Este lletinòrum me l’ha inspirat