animal 1 m. ‘persona ruda, grollera o que demostra poc enteniment’. «Eixe madur de Pep de Quelo, tan gran com hui y demà, ¿és més que un mama y un animal ben acabat de cap a peus?» (Rondalla, 25), «Ara va, ningú s’espante / ni es té que remenejar / en contemplar que un corfoll / vullga també ser casat (...) / Jo, un animal, com vostés / hauran en mi contemplat» (Martí, 1996: 265), «–La altra bolta, cap sagrat! / feren aquell basilisco / de plata tot. / –Animal, / obelisco es diu» (Leon, 1789a: 5), «Tu eres un animal, / y és devades predicar-te» (Coloqui trilingüe, 2). Acc. NR al DECat. Metàfora animalitzadora i degradant. 2 animal d’albarda loc. ‘persona ruda, grollera’. «Llàstima qu·al final se case / en eixe animal d’albarda, / llaurador de profesió / y femater de la casa» (Garcia Capilla, 1890a: 5). Loc. NR. 3 animal de pota badada loc. ‘persona ignorant, inculta’. «–Teatro has dit? (...) / Ni ensomiar-o (...). / –Mi esposo é un animalo / de pota badata» (Escalante, III, 124). Loc. NR al DECat ni al DIEC; acc. NR. Metàfora. Cf. animal de bellota ‘cerdo, estúpido, mala bestia’ (Luque et al., 2000: 35), ‘grosero, ordinario’ (Soler García, 1993: 29). 4 animal de séquia loc. ‘persona que demostra poc enteniment, poca solta’. «¿Qué nosiones ni que letras / tienes tú para ponerte / conmigo, animal de séquia?» (Escalante, I, 635), «Aparta, animal de séquia, / que no aprofites pal cas» (Gallart, 1882: 25), «Lo qu·és tu, tonteria / és cuant te puga una dir: / tens el cap de... carabasa. / (...) Adiós, animal de séquia. / (...) Borinot!» (Millàs, 1914: 52). A Aiora animal de cieca ‘aplicado al palurdo y muy tosco’ (Martínez Sevilla, 1976: 22). 5 animal sense pap loc. ‘persona ruda, grollera o que demostra poc enteniment’. «Home, no sigues trompeta. / Deixa-m’o dir, tros de carn. / El castell que dic se forma / (...) allà dalt del Micalet. / Mira, animal sense pap» (Leon, 1789a: 3). Locs. NR (4, 5).
animalada f. ‘niciesa, bestiesa’. «Per este estil seguia fent tots los dies animalaes» (Espardenya, 118). ND.
animalutx m. ‘persona incivilitzada, grollera’. «–Te dixe més ert que un fus! (...) / Te’l despare. / –Animaluch!» (Escalante, II, 630), «–Yo em pensaba que diries / a servir. / –Animaluch» (Escalante i Feo, 1890: 41). NR. Derivat d’animal, amb el sufix despectiu -utx (cf. Duarte, Alsina, 1986: 71; Colomina, 1991: 53). A Villena, animalucho ‘persona grollera, ordinària’ (Soler García, 1993: 29).
animeta f. ‘persona molt prima’. «Uns busquen chica grosota; / atres la trien primeta. / Yo no la pretenc marmota, / ni meñs la vullc animeta» (Trobos, 3). Acc. NR al DECat ni al DIEC. En el DCVB (I, 695) només a Gandesa. Sinècdoque mitjançant la qual hom designa la persona per una de les seus parts, tot remarcant-ne la petitesa, a través del diminutiu.
Anna Bolena f. ‘dona coqueta i adúltera’. «–Don Lucas Corso; un empleat, / home de molt bona pasta..., / però ella, una ana bolena. / –Qui? / –Sa muller. Si em posara / yo a contar...» (Escalante, II, 655). NR. A Múrcia, anaboleno, -na ‘embustero, enredador, bellaco’ (García Soriano, 1932: 8). Antonomàsia per similitud de trets de comportament amb la reina Anna Bolena, executada sota acusació d’adulteri pel seu marit Enric VIII d’Anglaterra (cf. García Gallarín, 1997: 27; Luque et al., 2000: 33). Cf. «esta mujer, que es peor / que Alabolena» (Escalante, III, 177).
anous, trencar les (a una dona) loc. ‘desflorar-la’. «a penes me viu ja mosso, / un grandíssim salvatjot / quiere que yo la festege / i li trenque les anous. / Pués ha pegat que volia / casar-se en mi el diablot» (Martí, 1996: 92). Loc. NR. Metàfora. Analogia amb el trencament de la corfa dura de la nou per tal d’assolir el fruit comestible del seu interior.
antares, anar per les loc. ‘divagar, allunyarse de l’afer que es tracta, desviar-se d’un assumpte’. «A tos mos sopla un poc el airet del Parnaso, Sueco, però deixem-se estar de anar per les antares, y tornem al solc» (Donsaina, 3). Loc. NR. Metàfora procedent de l’àmbit agrícola.
antiparres f. pl. ‘ulleres’. «Era un home ni vell ni chove, entreverat; bigots, chotera y patilles, cadeneta de or, sombrero blanc, antiparres, ulls vius, veu grosa, aire descarat» (El Mole, 1837: I, 12), «Què hauré fet les antiparres? / Yo sinse ulleres...» (Roig, 1874: 8). Acc. NR al DIEC i ND al DCVB. Metàfora amb connotacions humorístiques i burlesques (cf. DECat, VI, 267); l’ús d’antiparras ‘gafas’ sembla més modern en castellà (cf. Sanmartín, 1998a: 45).
antòbina f. ‘objecte inútil’. «Dins d’así durà el gabió (por la sombrerera). / Pos esta antobina...Che..! (desplegando el pardessú) / Si pareix un talecó. / Y que no em cauria bé, / si me la plantara yo» (Balader: 1871a, 23). Mot NR. Pel sentit i la forma, sembla una variant d’andròmina, per una mena d’equivalència acústica.
any 1 any de les tàperes loc. ‘un temps remot indeterminat’. «Allà per l’añ de les tàperes, / època molt ilustrà, / (...) predicaba un pare nostre / un sermó» (Llombart, 1877: 155). Loc. NR al DECat ni al DIEC; ND. Per a altres expressions sinònimes, vegeu el DCVB (I, 730). 2 estar de bon any loc. ‘estar gros’. «–Sente’s. / –Este volum me fatiga. / –Sí qu·està de molt bon añ» (Escalante, I, 107). També en castellà (Buitrago, 2002: 312-313). Cf. tindre cara de bon any ‘estar gros’ (Alberola, 1928: 280). 3 portar anys a l’esquena loc. ‘tenir-ne’. «en setanta añs que porta a la esquena!» (Bernat i Baldoví, 1862: 9). Locs. NR.
apagallums m. ‘nas’ (?) «Ay els nasos! L’atre dia (...) una numerosa caterva de moñicots (...) li arrimaren de pronte una pedrà en lo descansaor de les ulleres, vulgo narípia, a un indivíduo (...) Me sabran vostés dir, en vista d’asò, quina diferènsia troben entre esta tan sivilisada siutat y un poblachon de mala mort, a hon enchamay els seus habitants hachen vist els apagallums a les persones?» (Pare Mulet, 8). Acc. NR. Cf. nas d’apagallums ‘nas molt gros i girat cap avall’ (DCVB, I, 739), «un nas com un apagador de ciris» (Espardenya, 110), tindre nas de apagaciris (Alberola, 1928: 351). Metàfora formal de caràcter humorístic. En castellà apagavelas ‘narizudo’ (Luque et al., 2000: 37), en aragonés nariz de apagavelas ‘la que es grande y aguileña’ (Pardo Asso, 1938: 251), ‘nariz muy grande’ (Garcés, 2002: 242).
apandar 1 tr. ‘furtar, robar’. «En totes les iglésies / me ahuxaben els escolans, / perquè els apandaba els siris / cuant estaben descuidats» (Nelo el Tripero, 192). Mot NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. 2 tr. ‘guanyar, obtenir treballant’. «el liló... / cuant te l’endús de parranda, / tots els caragols que apanda [treballant de sereno] / se’ls gasta en tu de rondó» (Arnal, 1877: 17). 3 tr. ‘atrapar, agafar, algú’. «–Home, vacha y fique’s flare, / que lo qu·és com a dimoni / me pense que no m’apandes. / –Tot suat...! Pa lo que vals...» (Escalante, II, 564). Accs. NR (2, 3). El mot apandar ‘hurtar; pillar, atrapar’ figura en Esc., EscLl. i MGad. També en l’argot castellà apandar ‘coger; hurtar, robar’ (Besses, 1905: 23; Seco, 1970: 283; DCECH, IV, 369; Sanmartín, 1998a: 47; Ruíz, 2001: 31), i en aragonés ‘procurar la posesión de algo’ (Pardo Asso, 1938: 33; Andolz, 1977: 19).
apandillar tr. ‘traure, obtenir diners valentse d’enganys’. «D’allí dos o tres dies em tornà a traure set quinsets y mich (...), per a... no me’n recorde quina atra màquina. (...) Lo sert és que hasta despús-air a michdia em tenia apandillaes onse pesetes y micha, donant-me sempre molt bones esperanses» (Donsaina, 103). Mot NR.