babilònia 1 f. ‘confusió, desordre; embolic; discòrdia’. «No és prou millor lo ser frare, / que d’aquestes babilònies està exempt, que capellà?» (Morlà, 180), «era lo món una bola / on los elements discordes / (...), era un caus de babilònies» (ibid., 247), «A la España has enredrat, / y l’has feta babilònia» (El Mole, 1840-41: I, 31), «Allò era una babilònia / y un cahos de confusions» (Un pillo, 41). NR al DECat ni al DIEC. 2 ser (algun lloc) la torre de Babilònia loc. ‘ser un lloc on regna la confusió i el desordre’. «–puix el fantasma la moda / ya ocupa les quatre parts, / y ni españols se coneixen, / ni francesos ni indians; / perquè ya ni en lo vestir, / ni en los costums, ni en parlar / diferencien uns de altres. / –Con que açò serà al remat / la torre de Babilònia» (Leon, 1787b: III, 4). Loc. NR. Babilònia ‘confusió’ es documenta en català ja al segle XVI (DCVB, II, 190), i en castellà almenys des del segle XVII (Alonso Hernández, 1977: 83-84; García Gallarín, 1997: 64). Creació deonomàstica fonamentada en la narració bíblica. Per antonomàsia, s’aplica a tota situació o lloc dominat pel caos i la confusió.
bac, pegar un loc. ‘arruïnar-se, desdinerarse’. «Yo estic mirant / que si tu, fent lo que vols, / seguixes al meu costat, / esta casa en cuatre dies / sinse remey pega un bac» (Escalante, I, 177). Loc. NR. Metàfora.
bacó -ona. 1 m. i f. ‘persona extremadament bruta’. «Ai!, la bruta, / que enjamai te veus eixuta / de pixum. / (...) Amaga’t ja dins, bacona» (Martí, 1996: 142), «tractant-mos als famorquins / de burros, bruts y bacons» (Burrimàquia, 43). 2 m. ‘home indecent en les seues accions, deshonest’. «Y en seguida, cara a cara, / em féu tal proposisió / aquell siñoret... bacó, / que no sé com viu encara!» (Fe Castell, 1908a: 18). Accs ND (1, 2). 3 m. i f. ‘persona malparlada, de parlar brut’. «poques paraules y netes (...); / no fer com aquells bacons / que se solen embrutar / en sertes paraules / de aquello que fem per baix» (Coloqui nou en el que es referix, 1), «–Els gosos, cag... de por, / m’ompliren de c... / Quede’s asò entre vosatros (...). / –Ay, lo bacó!» (Un pillo, 42). 4 m. i f. ‘persona irreflexiva i brutal’. «Tòfol: –Yo la vullc ansendre en flames / en lo trabuc anseguida. / Fumarell: –Si semechant cosa fas, / t’asegurarà la lley (...) / Tòfol: –Nada, agüelo, yo vullc... / Fumarell: –Pasa / davant, que t’eu mane yo. / Tòfol: –Deixe’m. / Fumarell: –No sigues bacó!» (Palanca, 1859b: 6), «y és són dañ el ser bacó. / (...) A l’home o dona que gruñ, / fuch-li, filla» (Vives, 1873b: 9). Accs. NR (3, 4). En EscLl. i MGad. bacó, -ona ‘persona sucia, desaliñada i de modales groseros’, en Pomares (1997: 40): bacó, -ona ‘brut’, ‘viciós’, ‘golafre’; també en Verdaguer (1999: 34). A Altea bacó, -ona ‘ser sucio, desordenado; no tener palabra ni formalidad’ (Llorens, 1983: 34). Metàfores animalitzadores i degradants.
baconada 1 f. ‘acció indigna’. «Des de luego és una picardia y baconada lo que fan alguns periòdics, u diaris, com tu dius; que en lloc de amostrar als que no saben, u no·ls amostren, u els amostren lo que no deuen saber» (El Mole, 1837: I, 101). 2 f. ‘opinió infame, indigna’. «El Mundo és un periòdic (...) que·l cremaria, si poguera; solament perquè és el orgue furiós y indesent de un partit furiós y indesent. Però a voltes, de les baconaes que encaixa, diu algunes veritats» (ibid., 282). Accs. ND.
baconassa f. ‘dona viciosa, dissoluta, adúltera’. «Pués jo traguí la navaixa, / que era el frare, i no el que mires. / Dona de baixa prosàpia, / què dónes culpa a ningú, / mala sombra, baconassa!» (Martí, 1996: 119). NR. En EscLl. i MGad. baconaç, -aça ‘muy puerco’. Derivat de bacó amb el sufix aspectiu -às, dotat de valor pejoratiu. La metàfora animal es fonamenta en el comportament obscé que hom atribueix al porc, com a animal irracional i brut.
bacora 1 f. ‘vulva’. «I en fi, si vols que t’ho diga, / ja que eres tan parladora; / lo de atres és figa, / però lo teu és... bacora» (Bernat i Baldoví, 1845a: 42), «I respecte a la sinyora, / ja que de punts no té rastre, / que vinga i li’n pegue un sastre / tres o quatre en la bacora» (ibid., 45). Acc. NR al DIEC ni al DECat i ND. Figura en Pomares (1997: 40), Verdaguer (1999: 194), Llorens (1983: 34) i Martí, Aparicio (1989: 23). La comparació entre vegetals i òrgans sexuals és prou freqüent en el registre col·loquial. Metàfora formal. 2 m. i f. ‘ximple, capsigrany’. «–Tinc... vergoñes; ya u diré!... / –Vamos, dis-o..., gran vacora!...» (Marçal, 1862: 21v), «en anys pasats, / al cap moltes sinyoretes, / duyen unes munteretes / com les gorres dels soldats. / (...) Molt apanyà una polleta, / portant la indicà gorreta, / pasà per dabant d’un quinto. / Y al vore-la, el molt bacora, / esclamà en serta alegria: / “En quin gust me ficaria / en lo cos d’eixa sinyora”» (Niu, 152). Acc. NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. Figura en Cañís y cañisaes (1950: 14) i en Reig (1999: 85). A la Canal de Navarrés ‘persona tonta’ (Martí, Aparicio, 1983: 23), ‘ignorante, inútil’ (Martínez, 1947: 86); a Villena bacora ‘órgano genital femenino’ i ‘persona blanda de carácter y propensa al llanto’ (Soler García, 1993: 45); a Beneixama només es coneix a la primera generació (Gascón, 1999: 650); el trobem també com a sobrenom d’un beneit (Moltó, 1986: 387), i Bacor, Bacora figuren ja com a sobrenoms de moriscos valencians (Labarta, 1987: 127, 166). En MGad. bacora ‘la persona floja o inútil’; a Elx bacorut ‘covard’ (Segura Llopes, 2003: 171); en l’ALPI es recull bacorero ‘papanatas’, a Benilloba, Calp, el Campello i Crevillent (Garcia Perales, 2001: IV, 2328). A Altea estar ambacorat ‘bobo, ingenuo’ (Llorens, 1983: 174). És un recurs bastant corrent l’ús de metàfores vegetals per a posar en entredit les facultats mentals de la persona insultada, tenint en compte que aquests productes suggereixen una absència total de cervell.
badana, tocar la (a algú) loc. ‘atupar-lo’. «Els tocaré la badana / (...) a estes belles bufades» (Coloqui nou de lo que pasa en les nóvies, 2). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En Labèrnia (1839: 215) tocar la badana ‘maltractar d’obra o de paraula’. També amb la variant batana (Llorens, 1983: 39). En MGad. surrar-li a u la badana ‘dar una zurra’. En castellà zurrar, zumbar o sacudir la badana ‘dar una paliza’ (Seco et al., 1999: 566). A la comarca del Común de Huesa (Terol) badana ‘paliza más o menos rotunda’ (Mercadal, 2004: 29). Metàfora.
badat -ada adj. ‘aturat; covard’ (?) «–Gueyatano, chi!, maló... / com el tens allí asentat!... / –Que quedós! Fadrí badat!... / –Badat yo? Pos ya se ve. / (relincha contoneándose) / Yo li pegue de manrró / en la tosa una puñà (...)» (Martínez Vercher, 1865: 19). Acc. NR. Cf. badar un pam de boca ‘quedar aturat d’admiració’ (DCVB, II, 201).
badoc 1 m. ‘ximplet’. «Mirau que·ns portau a tots / (...) com a badocs» (a. 1621) (Ferrando, 1983: 950), «Agulla badoc, / (...) com no devises / cent i vint cises, / (...) No veus lo abús / de tan mal ús?» (Morlà, 143), «en contemplar-te, / em torne badoch» (Mulet, 173). Acc. NR al DIEC. 2 m. ‘persona que bada, que està abstreta mirant quelcom’. «–Y a quin hora ho tiren?, / que me estaré allí plantat / hasta fer la provisió (...) / –Per cert que eres comedit. / Quant dia de disparar, / volies pegar a córrer, / y quant pretens agafar, / te estaràs fet un badoc!» (Leon, 1789a: 4). 1a doc. Derivat de badar. El gest d’estar amb la boca oberta, de badar, es sovint una mostra de distracció, d’encantament,