Volent encara continuar l’ampliació d’aquell treball, no vaig parar de fer-lo créixer amb noves aportacions. I el 30 de desembre del 2014 ja apareixia, amb idèntic títol, publicat al web de l’Institut Nova Història, com un estudi profund i extensíssim, amb 333 referències documentals. És sobre aquest darrer estudi, doncs, que he anat construint el llibre que ara teniu a les mans: reescrivint el text ja redactat, esponjant les afirmacions amb més raons i noves dades, aprofitant articles que havia anat elaborant en paral·lel i que ara incorporava al text principal i, és clar, creant capítols nous, a mesura que em calien per explicar millor el meu propòsit de l’obra i fer de pont entre un capítol i un altre. Des que fa dos anys vaig agafar l’última actualització de l’estudi per convertir-lo en llibre fins que he lliurat el manuscrit final als editors, hi he estat plenament dedicat. Us he de confessar que, pel camí, i quan em pensava que era a punt d’enllestir l’obra, de cop i volta, havia de demanar una pròrroga i una altra als editors per encabir-hi més material que considerava imprescindible. Fins arribar al desembre del 2019, on vaig haver de donar-lo per conclòs, tot i que m’hi faltaven un parell de capítols fonamentals. El primer hauria d’haver exposat que la reina Joana, la mare del rei Carles, no es trobava a Castella, tancada a Tordesillas, sinó en algun lloc del regne de València, molt probablement a Silla. Aquesta és una via de recerca que entre En Lluís Maria Mandado i En Pep Mayolas van suggerir i, més endavant, tant En Manel Capdevila, com En Cesc Garrido i l’Ivan Giménez han treballat amb profusió de dades interessantíssimes i noves raons. Amb tot, he d’admetre que jo, davant la impossibilitat d’afrontar el tema i desenvolupar-lo amb prou rigor i explicitud narrativa, no he tingut altra opció que deixar-lo només indicat. I em fot. Perquè el paper de la reina Joana és capital en tot el que afecta no tan sols les visites que li faria el seu fill Carles, sinó les que també li farien els cabdills del moviment comuner. En el primer dels casos, perquè si Joana era tancada al regne de València, Carles també havia de ser aquí quan la visitava en les múltiples visites que li va fer i que les cròniques adulterades situen a Castella. I, en segon lloc, perquè si no era a Castella, els líders del moviment comuner no podien ser mai dels mais els cabdills castellans, i tal vegada la gran revolta comunera tingui molts aspectes transvasats de València −de la revolta agermanada valenciana− a Valladolid i a la Meseta. O en sigui una calc fraudulent sencer. És aquest, com us deia, un capítol que m’ha quedat pendent, però que us vull exposar almenys aquí, amb l’esperança que, quan sigueu dins de l’obra, el pugueu situar si més no mentalment en el decurs dels esdeveniments, i quan els fets ho reclamin.
Deia que he assenyalat aquest tema almenys a dins el llibre. Però, en canvi, el que no he pogut ni tan sols esmentar és el del retir del monarca a Sant Jeroni de la Murtra, que havia indicat en dinars i tertúlies, des de fa més de quinze anys, però que, com acostuma a passar amb les presses i les peremptorietats de la redacció del llibre, no he tingut temps de poder escriure i donar-li forma de capítol, baldament fos amb un estil abreujat. Nogensmenys, n’hi ha una aportació prou interessant, ja en forma de llibre, on En Daniel Ibáñez explica amb tots els ets i uts, i d’un tenor ben reelaborat, aquella meva idea, si bé sense ni tan sols citar-me ni esmentar l’origen del seu treball. Les llargues converses tingudes; la bibliografia que li vaig fer a mans; les correccions fetes, un i un altre cop, al text; l’empenta perquè escrivís les idees en notes i petits articles; la publicació d’alguns d’aquests articles al nostre web; l’encoratjament, més tard, perquè convertís els articles en llibre i, finalment, quan el llibre ja començava a prendre cos, els suggeriments de capitular-lo i endreçar-lo en un ordre determinat, tot això l’Ibáñez no ho ha volgut reconèixer enlloc. Amb tot, i al marge d’aquesta mena de cop baix, tan comú en el sempre desprotegit ofici d’investigador, he de reconèixer que, ara mateix, el seu llibre, que porta per títol La mort de Carles I a la Murtra, pot esdevenir una gran orientació a tothom que s’hi vulgui humilment aproximar, i hauria de servir per acabar d’arrodonir i contrapuntar tot el que exposa aquesta meva obra que tot just ara comenceu a llegir, almenys pel que fa als darrers moments de la vida de l’Emperador, que tampoc no s’han escapat de la tergiversació documental.
Com deveu saber, no se’ns ha parat de repetir fins a l’avorriment que durant el regnat de Carles I, i en el moment que Espanya es consolidava en l’imperi més gran de la terra, Catalunya en va quedar al marge, de la mateixa manera que va quedar proscrita del comerç i mercat americans. Gairebé tots els autors que han estudiat aquest moment crucial de la història d’Espanya i de Catalunya parlen a l’uníson del gran protagonisme castellà en la construcció de la nova monarquia, del nou estat espanyol. Castella sempre apareix com la nació escollida per tirar endavant aquest projecte polític universal. I Catalunya, com una nena enfadada i rebeca, en queda al marge. S’ho mira de lluny. I cert: en alguns moments s’hi enfronta obertament. Però sempre des d’un segon pla. Els acadèmics, bevent com de costum de les fonts espanyoles censurades, ens expliquen que Catalunya va patir una decadència econòmica brutal, que, si l’acompanyem de la davallada cultural que també ens inoculen que va patir, llavors ja no cal estudiar ni revisar re, perquè simplement no hi havia re. Però és clar, com en l’estudi de la biografia d’En Colom i dels fets dels seus primers viatges americans i del paper de Catalunya en el comerç transoceànic, les dades no es poden tenir per fiables, perquè han estat elaborades per la censura d’estat. Ja fa anys que, en aquest sentit de la decadència econòmica, l’Albert Garcia Espuche va publicar un llibre meravellós, que duia per títol Un siglo decisivo. Barcelona y Cataluña, 1550-1640, on desmuntava categòricament, amb desenes i desenes de proves, totes aquelles collonades de la decadència i l’empobriment català. D’ell són aquests mots: «Resulta del tot imprescindible, després de situar Catalunya en el context espanyol, valorar la importància de l’orientació atlàntica i relacionar-la amb les transformacions econòmiques i territorials». Per tant, hem de relacionar el progrés econòmic de Catalunya amb l’orientació atlàntica dels catalans, tan poc coneguda com obviada. L’Espuche, que mira d’explicar la negligència dels historiadors catalans a l’hora de parlar d’aquella Catalunya, pondera que «pocs estudiosos aborden al mateix temps les fonts barcelonines i les altres fonts catalanes. I rere les fonts venen els problemes plantejats i les realitats observades. De tal manera que, la major part de les vegades, s’acaba construint o bé història de Catalunya feta bàsicament amb documents barcelonins o bé història local de les diferents poblacions i comarques del país, amb resultats sovint massa obedients als tòpics historiogràfics». Per això, com que no es deixa endur per tòpics ni servilismes de cap mena, aquest autor, en un moment del seu llibre, esmenta que En Carrera i Pujal ja havia defensat, emprant i «comentant les disposicions de les Corts del 1534, “la influència que ja exercien al Principat els mercats de les Índies orientals i occidentals”». És a dir que ni decadència ni manca de comerç amb Amèrica.
Aleshores, si En Colom era català i els catalans van participar activament en el comerç americà, i no hi va haver a Catalunya cap decaïment econòmic, això vol dir −ras i curt− que el centre neuràlgic polític, militar i comercial s’havia de trobar també en aquesta nació i no pas a Castella. I que quan Carles I va ser proclamat rei dels seus regnes hispànics i va haver de venir a prendre’n possessió, va haver de fer cap als seus dominis catalans, establir-s’hi i organitzar l’imperi des d’aquí i no des de Castella. Aquest llibre ho intenta provar amb tota mena de raons i evidències documentals. Saltant per sobre, si bé tenint-les en consideració i evidenciant-les aquí, totes les truculències de la censura per anar situant tantes vegades com calgués la presència de l’Emperador i de la cort imperial en terres de Castella. Sí, les inèrcies i els tòpics historiogràfics han estat excessius també a les biografies del Cèsar. Massa. I fins avui, doncs, perviuen les llagoteries d’aquests biògrafs, camuflades d’objectivitat. Uns biògrafs empre condescendents amb les