No voldria acabar, encara, sense insistir en la transcendència del fet que avui i aquí quedi demostrada, de manera inqüestionable i ja per sempre més, la substitució de València per Valladolid –sovint maldestra i evident, però mai acceptada pels nostres acadèmics– durant el mandat de Carles I. Fa uns anys, bo i llegint les abundants i detalladíssimes pàgines que En Hugh Thomas dedicava a l’imperi espanyol, recordo haver experimentat com una agressió al seny historiogràfic més elemental l’estimació del traspassat hispanista britànic, conforme «hi devia haver unes quatre-centes cases senyorials en el Valladolid de principis del segle XVI. Eren edificis de pedra, sovint ornats a l’estil mudèjar, però era fàcil d’apreciar que el Renaixement, que tant trigà a assolir Espanya, ja havia arribat a la capital». Quatre-centes cases senyorials! No quaranta, ni cinquanta: quatre-centes! En el capítol sucosíssim que dedica a desmuntar la fal·làcia del palau reial val·lisoletà, voluntariosament «fotocopiat» del Reial de València i amb una Huerta del Rey que fa de patètica translació documental dels Jardins de Vivers, En Bilbeny ens aporta el testimoni impagable d’En Bartolomé Bennassar, que ressegueix el protagonisme de Valladolid a la documentació i –com En Thomas– la considera la capital d’Espanya durant diverses fases del mandat de Carles I. Però resulta que, en escrutar els arxius municipals de la vila, En Bennassar s’adona que al cens del 1561 se’ns descriu el lloc com una «vila baixa, conglomerat de casetes particulars», on, curiosament, «les grans edificacions eren relativament escasses». Per ell, «Valladolid no tingué ni la calcària ni el gres de Salamanca, ni el granit de Segòvia: al segle XVI era una vila de totxana i adob, en què el tapiador i el fuster tenien més importància que el picapedrer». L’escàs calatge arquitectònic de la ciutat du En Bennassar a concloure que «els materials utilitzats impediren que la vila de l’època renaixentista es conservés fins avui».
Així, doncs, si a Valladolid no queda res d’aquells centenars de cases senyorials de pedra i ornades a l’estil mudèjar que En Thomas extreia de les descripcions de la cort imperial, vol dir que, en cas que existissin, aquelles quatre-centes mansions aristocràtiques es trobarien en una altra ciutat, que en tota la península Ibèrica no podia ser cap més que València. Tot avançant pel mateix capítol 7, En Jordi Bilbeny ens facilita les impressions que destil·la el viatger Enrique Cock quan reporta el seu pas per la vila del Pisuerga el 1592 amb el seguici de Felip II, i on En Cock troba que la seva gent «és superba i de molta presumpció, que diuen i tenen per ells generalment quasi tots que Valladolid és la millor peça de la cristiandat. No sé si pequen pel comú refrany, que diu Villa por villa, Valladolid en Castilla, o si pequen per poca experiència de no haver vist altres terres o de necis, ignorants i presumptuosos, perquè la seva fantasia és que Valladolid és millor que Flandes, Nàpols i Roma, sent Valladolid, a manera de dir, corral de vaques per igualar amb les ciutats principals de Flandes, Nàpols, Roma, Venècia i d’altres».
Que a finals del segle XVI els val·lisoletans es tinguessin per habitants de «la millor peça de la cristiandat» constitueix un indicador fiable de la permeabilitat popular a un discurs que duia dècades intoxicant-los. Un discurs tòxic que ha arribat fins als nostres científics de la història, quan el llegim en les quatre-centes cases senyorials d’En Hugh Thomas. Aferrats al passat grandiloqüent que explicaven les cròniques estampades al segle XVI, els veïns de la Valladolid del 1592 s’havien cregut la vila àulica imperial que havia fet de seu preferent dels Reis Catòlics i de capital de Carles I, tot i la manca notòria d’estructures d’estat, o de vestigis arquitectònics d’aquells temps gloriosos que invocaven els cronistes.
Travessades les boires de la censura, doncs, la presència insistent de Carles I i de la cort imperial al regne de València que detecta En Bilbeny ens va configurant una València protagonista de la història, que per força ha de ser l’hereva d’aquella capital on van residir els Reis Catòlics, aquella València cortesana que jo defensava al llibre desnonat pel doctor Baydal. De mica en mica s’endevina que l’atracció que exercia la ciutat del Túria havia de procedir, sobretot, de les «estructures d’estat» forjades per Isabel i Ferran. Caldria comptar-hi, d’entrada, el Palau Reial de Vivers, el més digne de ser considerat una residència règia en tota la península Ibèrica. El port, baldament fos la boca del Túria per als vaixells menors, la del Xúquer a Cullera o la badia d’Alacant per a les grans flotes, en seria una altra. Bellament comunicada per mar a les ciutats mediterrànies més importants, València allotjaria una altra infraestructura cabdal com la Casa de Contractació per anar a les Índies, receptora de tot el comerç i els metalls americans, per més que els papers adulterats la situïn a Sevilla. Una prova indirecta d’aquella Casa de Contractació –i alhora una altra infraestructura indispensable– seria l’activa Seca de València. Ben estudiada per En Mateu i Llopis, viu la seva millor època en temps de Carles I, fins al punt que l’encuny de moneda de plata no és superat en vitalitat i puixança per cap altre moment històric.
A tenor d’allò que llegíem a Inquisició i Decadència del mateix Bilbeny, però, en aquesta cort imperial que es mou per tota la Nació Catalana i és servida per funcionaris, escrivans, literats i cronistes catalans, hi niava també, i per força en aspra convivència, un «lobby» de nobles i servidors de l’antic aparell de Ferran el Catòlic que pugnarien, com corcons insubornables, perquè s’adoptés el castellà com a llengua de cort i de govern.
A Sota l’estora del Segle d’Or castellà, una obra imprescindible que beu dels estudis pioners de l’Àlex Sendra i que complementa molt bé la percepció global que ens aporta l’Inquisició i Decadència d’En Bilbeny, En Lluís Batlle feia valer el testimoni d’En Gaspar de Escolano (1610) per explicar que certes elits valencianes havien fet un esforç especial per allunyar la seva parla del català principatí. Al llarg del segle XV, i potser degut a les aspiracions d’arribar a ser la seu residencial de la monarquia en detriment de Barcelona, les paraules «desagradables» del català són substituïdes a València per mots llatins. Sembla l’intent de gestar una llengua de cort empeltada de vocables cultes que permeti d’argumentar, a l’hora de discutir on han de viure els reis, que la cort de Barcelona ja no està a l’alçada, atès que la seva parla ha quedat antiga, basta i malsonant. De fet, la impressió de l’Escolano, que contempla l’evolució del procés a començaments del segle XVII, encara és aquesta: «En limar i perficionar la propria, se han dado tan buena maña, que con ser la mesma que la Catalana, se ha quedado esta montaraz y mal sonante, y la Valenciana ha passado a Cortesana y gentil», fins al punt que «un razonamiento ordenado en Valenciano fino, tiene sonido y apariencia de Latin».
Si ens en volem adonar, la necessitat de diferenciar-se de l’idioma del Principat dispararia la mala premsa del català, llengua ruda i aspra, i afectaria la imatge dels seus parlants, que per associació passarien a ser considerats gent de condició baixa i feréstega, no aptes per acollir una cort reial i aristocràtica. Per bé que aquest no seria mai un sentir majoritari del poble valencià, creiem que la guerra de la Diputació catalana contra Joan II (1462-1472) va facilitar que es pogués presentar Barcelona com una ciutat rebel, massa pagada dels seus privilegis, i els catalans com a vassalls indòmits, si no directament enemics de la monarquia. Amb els Reis Catòlics ja residint en una València lliurada en cos i ànima als seus sobirans, l’elit cortesana no deixaria mai de fomentar el rebuig a la catalanitat per assegurar la continuïtat de València com a residència reial. És altament probable que les lleis que restringiren l’ús del català