Sent això obvi i universalment sabut, ara trobem un altre paràgraf que explicita que la radicació de les Corts a «Toledo» aquell any de 1528 no pot respondre a cap badada, sinó a una línia censora concreta i definida: castellanitzar l’entorn imperial i situar a Castella unes corts i uns personatges que es trobaven a la Nació Catalana, entre València, Barcelona i Montsó.
La castellanització als llibres i textos oficials de les Corts catalanes que comento, si bé ja no traslladant-les a «Toledo», ans ara a «Madrid», es pot veure també amb tota nitidesa al Compendio Historial de l’Estevan de Garibay, car aquest autor especifica que l’Emperador era a «la vila de Madrid, on hi havia la cort de Castella».58 És aquí on passa ara tota l’acció del Cèsar i no pas a València, Montsó i Barcelona, com sabem per d’altres fonts. I, com si no haguessin existit mai les Corts de Barcelona del 1529, En Garibay relata: «Ordenades les coses d’Espanya, l’Emperador, desitjant, a exemple dels cèsars germànics, els seus predecessors, rebre de mà del papa Climent l’última corona imperial, i assentar les coses d’Itàlia i Alemanya amb vista personal, passà per mar a Itàlia a l’any de mil cinc-cents vint-i-nou».59 I el mateix farà En Juan de Mariana al seu Sumario, on totes les resolucions i tractats de les Corts de València, Montsó, Saragossa i Barcelona són preses a Madrid,60 on hi havia «els estats del regne».61 I així, pel que fa al tractat de les illes Maluques, que, com és universalment conegut, va ser signat a Saragossa el 22 d’abril del 1529,62 raó per la qual és conegut per la historiografia com a «Tractat de Saragossa», escriu sense cap escrúpol que, a fi de concloure’n l’acord, «semblà el millor camí que el rei de Portugal prestés a l’Emperador tres-cents cinquanta mil ducats, amb la condició que, fins que aquells diners no fossin pagats, els castellans desistissin del tracte i pretensió d’aquelles illes».63 I semblantment s’esdevé a La Carolea d’En Juan Ochoa, on el Tractat de Saragossa «fou fet contra la voluntat de molts de Castella, amb qui Sa Majestat ho consultà».64 No hi fa re que, fins i tot, sapiguem que, oficialment, Carles va entrar a Aragó el 17 de març d’aquell 1529;65 que, segons En Martí de Salinas, ambaixador del seu germà a la cort cesària, va marxar de Saragossa el 19 d’abril,66 i que ja no sortiria dels estats catalans fins al 31 de juliol, que salparia de Palamós, amb l’armada imperial cap a Roma.67 No hi fa re que aquesta estada a Saragossa sigui actualment reconeguda com a certa i indubitable. Alguns cronistes, nogensmenys, la continuen esborrant. Amb la qual cosa tornem a veure que a les Corts aragoneses de Saragossa no hi havia aragonesos i els acords tan sols els prenien els «castellans». Amb mitja pàgina d’En Mariana, mitja d’En Garibay i mitja de l’Ochoa s’esborra tota la presència de la cort i de l’Emperador als diversos estats de la Nació Catalana, s’esborren les Corts Generals catalanes i els acords internacionals dels catalans i se situen els fets a Castella, ja protagonitzats únicament per castellans, com si fos la cosa més natural del món.
Des d’aquesta mateixa òptica de la manipulació i desubicació de personatges i fets, vull, doncs, oferir ara uns mots del cronista Oviedo, que, a les seves Batallas y Quinquagenas, fa dir a un dels seus personatges: «Vull preguntar-vos qui era En Lluís Carroç per la seva genealogia, i quina renda i quins vassalls tenia, i quines són les seves armes. I encara, si no m’enganyo, em sembla que després que la reina d’Aragó enviduà (madama Germana), jo el vegí, essent ell ja vell, que n’era majordom major, a Toledo, l’any de 1529, havent ja la reina enviduat per segona vegada, mort el marquès de Brandenburg».68
És a dir, que si –com asseguren els entesos– no hi va haver corts a Toledo ni al 1528, ni al 1529, perquè l’Emperador era a València i a Montsó, i, més endavant, a Saragossa i Barcelona, és que «Toledo» torna a substituir el nom d’una ciutat catalana. En aquest cas concret, l’Oviedo ens assegura que va veure En Carroç al costat de la reina Germana. L’un i l’altre eren a València en aquella data precisa, mentre l’Emperador i el duc de Calàbria eren a Barcelona celebrant corts.69 Per això mateix, veiem En Carroç a la capital del Túria, el 12 de març del 1529, signant-hi un document, en tant que batlle general, juntament amb el seu assessor Jeroni Centelles i amb l’advocat fiscal i patrimonial Francesc Ros.70 Per tant, puc afirmar, sense gaire temença a equivocar-me, que «Toledo», en aquest cas precís i concret, suplanta novament «València».
1BARTOLOMÉ DE LAS CASAS, Historia de las Indias; edició d’Agustín Millares Carlo, Fondo de Cultura Económica, S.A.; 2a reimpressió, Mèxic, D.F., 1986, vol. III, p. 410.
2ANTONIO DE SOLÍS, Historia de la Conquista de Méjico; Colección Austral-699, Espasa-Calpe, S.A.; Buenos Aires, 1947.
3IUAN ANTONIO DE VERA Y ZUÑIGA, Epitome de la Vida, y Hechos del Invicto Emperador Carlos V; Iuan Bautista Marçal, València, 1625.
4ALONSO DE SANTA CRUZ, Crónica del Emperador Carlos V; publicada per Ricardo Beltrán y Rózpide i Antonio Blázquez y Delgado-Aguilera, Imprenta del Patronato de Huérfanos de Intendencia é Intervención Militares, Madrid, 1920, tom I, p. 468.
5BERNAL DÍAZ DEL CASTILLO, Historia Verdadera de la Conquista de Nueva España; introducció i notes de Luis Sáinz de Medrano, Clásicos Universales Planeta-210, Editorial Planeta, S.A.; Barcelona, 1992, cap. CXCV, p. 810.
6Ídem, p. 811.
7Ídem, p. 813.
8DEMETRIO RAMOS, Hernán Cortés. Mentalidad y propósitos; Ediciones Rialp, S.A.; Madrid, 1992, p. 239.
9Ídem.
10Ídem.
11Ídem, p. 242.
12Ídem, p. 241.
13Ídem, p. 239.