Deia Ciceró que, «en la discussió, cal cercar no tant el pes de l’autoritat com la força de l’argumentació. Encara més: la majoria de vegades, l’autoritat dels qui fan professió d’ensenyar és un destorb per als qui volen aprendre». I com passa a tants ciutadans de bona fe, «deixen, en efecte, de fer servir el seu propi criteri, i admeten com a segur el que veuen jutjat ja pel mestre a qui donen llur aprovació». No hi puc estar més d’acord. Per això deia que potser és l’hora de llegir per nosaltres mateixos i de pensar per nosaltres mateixos. Potser ha arribat el moment d’aplicar la raó i el dubte metòdic als textos que ens han arribat. En aquest sentit, no voldria deixar d’agrair als amics Pep Mayolas, Rafel Mompó i Joanjo Albinyana l’ajut que m’han donat, llegint-se el text del meu llibre, aportant correccions, precisions i noves dades, per fer-lo encara millor i contribuir amb aquest millorament a fer que l’impacte sobre les consciències dels lectors sigui més nítid i més contundent. Com us deia, potser comença a ser hora que denunciem de viva veu la censura en la redacció de la nostra història. Potser també ha arribat el moment de denunciar la censura d’estat a la biografia de Carles I, rei que va ser dels catalans, que va tenir Catalunya en altíssim concepte i predilecció, i que va convertir Barcelona en la capital de tots els seus dominis imperials. Va ser una casualitat? O va ser així i la censura, com de costum, ens ho ha volgut ocultar? Carles I sense censura és el llibre que ho mira de revelar. I jo diria, ja per acabar, que el llibre que teniu a les mans, mentre revela aquesta nova biografia del Cèsar sense censura, fa alhora un escac i mat definitiu a la mentida, a la història manipulada i a tots els seus defensors i coribants multiseculars. Inclosos els actuals, que m’acusen de totes les misèries possibles i impossibles. Sí. Carles I sense censura: escac i mat a la mentida. Escac i mat a l’arrogància i a la indigència intel·lectual disfressades de veritat única, monolítica i inqüestionable. Disfressades d’auto de fe. I tant: escac i mat.
Jordi Bilbeny
El Barracar, Arenys de Munt, 23 de febrer del 2020
1
LES CORTS DE MONTSÓ DEL 1528 SUBSTITUÏDES PER UNES INEXISTENTS CORTS DE TOLEDO
És de tots nosaltres sabut i comprovat que la majoria dels textos i documents històrics que exposaven la relació de Catalunya amb la descoberta i conquesta d’Amèrica han estat alterats o esborrats. S’han esborrat i refet els textos i s’han esborrat i refet els noms i la personalitat dels conqueridors. A més a més, i en aquest mateix sentit, com que les arribades de l’or americà a Catalunya i la seva utilització per rescabalar les despeses de les institucions catalanes contretes amb l’emperador Carles denunciaven també obertament la implicació directa d’aquest país amb la conquesta i colonització del Nou Món, sovint trobem que els relats dels cronistes amaguen aquesta realitat nacional o la substitueixen per la castellana.
Així, el pare Cases, que narra amb una escrupolositat i un detall extraordinaris tots els fets d’En Cortès, ni tan sols esmenta la visita que aquest va fer a l’Emperador, primer a Montsó i després a Barcelona, entre els anys 1528 i 1529, per bé que la seva Història de les Índies s’acabi al 1561, com ell mateix expressa, a més a més, al final del llibre.1 La rebuda imperial és silenciada també a la minuciosa i completíssima Historia de la Conquista de Méjico, de l’Antonio de Solís,2 i a la biografia d’En Juan Antonio de Vera, Epitome de la Vida, y Hechos del Invicto Emperador Carlos V.3 Tampoc l’Alfons de Santacreu no ens diu que En Cortès arribés a Montsó, tot i que ens especifica que, a l’any 1528, «vingué a besar les mans de l’Emperador, amb molts grans fastos, on fou de tothom molt admirat i en molta estima tingut».4
Altrament, segons En Bernal Díaz del Castillo, a l’any 1528 En Cortès va arribar a «la cort, que en aquella saó era a Toledo»,5 on va ser rebut solemnement per l’Emperador i li va fer relació de les seves gestes.6 Al llarg de tot el capítol, el cronista parla sempre de «Castella» i de «Toledo» i escriu emfàticament que «vull portar a la memòria altres coses que a En Cortès li esdevingueren a Castella al mateix temps que hi romangué la cort».7
Doncs bé: tal com ha indicat En Demetrio Ramos, «aquest esdeveniment no es produí a la ciutat del Tajo, on no hi havia la cort»,8 sinó que En Cortès «hagué d’arribar fins a Montsó –on se celebraven les Corts aragoneses– per poder-se presentar davant del rei»,9 que llavors s’estava en aquesta ciutat amb el secretari imperial i el president del Reial Consell d’Índies,10 «amb tots els membres que llavors l’integraven».11 La relliscada és tan colossal, que En Ramos denuncia al moment que «l’audiència concedida per l’Emperador a En Cortès», En Bernal Díaz «per error [la] situa a Toledo».12 I insisteix a demanar-se si «confon En Bernal el pas per Toledo d’En Cortès amb la seva arribada a la cort?»,13 per tot seguit respondre categòric que «és el que creiem».14 I, vist amb claredat aquest embull, rubrica convençut que el cronista, «quan anuncia el seu desig de relatar tot el que ha succeït, com a cosa digna de destacar-hi, ho fa de manera que sembla encaixar esdeveniments autèntics, però en un marc cronològic suposat per ell».15 I tant: els fets són reals, però el marc cronològic i, sobretot, geogràfic, s’ha literaturitzat. O més ben dit: s’ha falsejat del tot. I s’han reubicat les Corts Generals de Montsó, sense cap mena d’escrúpol, a Toledo. Per això En Ramos subscriu que el relat està ple d’errors, «a part d’aquesta confusió, de suposar que a Toledo hi havia la cort».16
Si hi va haver, doncs, una confusió del cronista en relatar el pas d’En Cortès per una ciutat com Toledo camí de la cort, per fer-la passar per la cort mateixa, això ha d’obeir a unes raons de pes, perquè una cort no s’improvisa, ni s’imagina. O és o no és. I, per tant, o hi és o no hi és. I En Cortès, o hi era o no. No podia, de cap de les maneres, confondre una ciutat qualsevol amb una ciutat amb l’Emperador, l’Audiència, el Consell Reial, la resta de consells, els juristes i assessors, els eclesiàstics, els militars i els nobles, entre els quals hi havia també els parents del rei i, sovint, les mullers d’alguns concurrents principals, amb tot el tragí que una organització semblant comportava. Si hi ha confusió, doncs, és que hi ha un retoc. És que els censors ho han enterbolit premeditadament.
En Sandoval escriu també que «en aquest any de 1528, a les seves acaballes, essent l’Emperador a Toledo, vingué a aquesta ciutat el famós i digne de perpetu nom Ferran Cortès, després d’haver conquerit la Nova Espanya i d’altres moltes províncies, majors que Europa».17 I signantment fa En López de Gomara, que ens reporta que En Cortès «arribà a Espanya a final de l’any mil cinc-cents vint-i-vuit, essent