Pep Mayolas
Arenys de Mar, 15 de gener del 2020
CARLES I SENSE CENSURA O L’ESCAC I MAT A LA MENTIDA, L’ARROGÀNCIA I EL PENSAMENT ÚNIC
Fa anys que tinc clara la catalanitat d’En Colom. Però, tot i arribar a la certesa que aquest gran navegant, polític, militar i humanista fos català, això no va fer que m’aturés de llegir i de continuar cercant proves a fi de poder-ho demostrar de forma indiscutible. Així, fruit de les noves dades que anava espigolant, vaig començar a investigar la possibilitat que ell no fos l’únic català que aniria a les seves expedicions transoceàniques. A poc a poc vaig anar documentant a Catalunya tot un seguit de mariners i personalitats que crèiem castellanes. Alguns eren portuguesos, com els Anyes o Iañez; d’altres, napolitans com els Cossa, o castellans com els Bovadilla; però molts d’altres ja eren del tot catalans, com els Torres, els Cases, els Bertran, els Carbó, els Aragó, els Ladron, els Vives, els Ballester, els Coma, els Grau, els Margarit, els Sanxis, els Ponç, els Berard, els Desplà o els Codina.
A mesura, doncs, que ampliava la meva recerca, anaven apareixent més i més rastres de catalanitat entre aquells primers navegants. Però també vaig anar observant que no tot el paper d’aquella gesta havia caigut a mans de Castella, sinó que Catalunya cada cop hi anava cobrant un paper més gran. Així vaig anar veient que les Capitulacions les havia signades un funcionari de la Cancelleria catalana, En Joan de Coloma. Que els diners els va posar En Lluís de Santàngel, tresorer valencià del rei i que, encara, ho va fer amb ducats, moneda llavors inexistent a Castella. Que la lletra famosa que va escriure En Colom a la tornada d’aquell viatge no la va adreçar a cap funcionari castellà, sinó a membres de l’Estat català com eren En Lluís de Santàngel i En Gabriel Sanxis. I em vaig adonar que la còpia més antiga d’aquelles Capitulacions era guardada a l’Arxiu Reial de Barcelona. En Lluís Ulloa, que és dels primers historiadors valents que es va encarar amb el tema colombí, veient alguns dels aspectes que ara us exposo, va pensar que els reis, en una jugada de perversitat política, van fer creure a En Colom que pactava verament amb ells, en tant que monarques de «Castella i Aragó», quan en realitat ho feien com a senyors «exclusivament castellans». La intuïció de l’Ulloa no em va suposar cap trencament, ni intel·lectual ni emocional, perquè, com us dic, ja feia temps que venia treballant en la línia d’una cada vegada major participació catalana en aquells primers viatges, però sí que va venir a sumar-se a les meves conjectures que, potser més que per a «Castella i Aragó», En Colom va fer aquelles expedicions tan sols per a «Catalunya i Aragó». Anava recollint dades que m’ho permetessin capir i, en la mesura dels possibles, exposar. Hi havia, és clar, en aquesta direcció, la tornada d’En Colom a Barcelona i la rebuda triomfal que els reis i els catalans li van dedicar. Però, més que això, encara, hi havia també la preparació íntegra a Barcelona del segon viatge ultraoceànic, durant unes Corts Generals de Catalunya, amb més de cent documents que ho avalaven, tots signats per Ferran i Isabel a la Ciutat Comtal. La bandera catalana que vèiem a la majoria de representacions coetànies de les tres caravel·les i la indumentària dels navegants, amb saravells i barretines, m’ho van acabar de confirmar. Com també m’ho feia creure el fet de constatar que els esmentats Codina, precisament, van ser els cofundadors, al primer terç del segle XVI, de la primera companyia comercial transoceànica, que feia el trajecte a les Antilles, passant per Canàries, just al moment en què la història oficial assegura a tort i a dret que els catalans havíem estat exclosos d’aquelles navegacions i d’aquell comerç. I els Codina no eren, com podeu suposar, cap excepció, ni cap anomalia.
Després de publicar els meus dos primers llibres, Brevíssima relació de la destrucció de la història i La descoberta catalana d’Amèrica, on explicava que hi havia hagut una gran operació d’estat per crear, amb l’ajut de la Inquisició i la censura reial, un nou discurs oficial a fi que totes aquelles gestes nàutiques fossin atribuïdes a Castella, vaig començar a escriure el Petit manual de la descoberta catalana d’Amèrica que recollís totes les evidències que havien anat deixant els escriptors i historiadors al llarg dels segles XV, XVI i XVII. N’hi vaig recollir unes quantes desenes. Però llavors, de cop i volta, se’m va ocórrer mirar una cosa: la presència del nou rei Carles als regnes hispànics. Si, com se’ns deia i repetia fins a l’avorriment, les noves terres d’Amèrica es van incorporar a Castella, mentre els catalans no podien fer res més que mirar-se-les de cua d’ull, hauria estat ben coherent que la primera visita que Carles I fes a Espanya hagués estat majoritàriament, per no dir exclusivament, al regne castellà, i que hagués visitat Sevilla, perquè aquesta ciutat era −segons se’ns afirma a martellades− centre neuràlgic, capital i port d’arribada i sortida de tot el comerç entre Espanya i Amèrica. La meva sorpresa va ser adonar-me que Carles no tan sols no va posar els peus a Sevilla, sinó que va passar la major part del temps celebrant corts a Saragossa i Barcelona, des de les quals ciutats va organitzar i resoldre tots els temes i conflictes derivats de la conquesta i colonització del Nou Món. Això canviava radicalment la visió dels fets i obria un nou paradigma fins ara totalment desconegut: el d’una descoberta, conquesta, colonització i evangelització primigènies absolutament catalanes. Les traces, els documents i els llibres que anava consultant i referenciant ho palesaven de tot en tot. Els primers articles que en vaig escriure, els vaig aplegar en un nou llibre intitulat El Dit d’En Colom. Catalunya, l’Imperi i la primera colonització americana (1492-1520), publicat al 2010, on ja hi dedicava, al capítol XII, un articlet sobre «Carles I, Rei dels catalans i Senyor de les Índies», que venia a ser l’embrió d’aquest llibre. Al pròleg hi deia, així mateix, uns mots que, vista la gran campanya de persecució intel·lectual a què m’han sotmès, ara em sonen més actuals que mai: «La majoria dels historiadors moderns fan com si la censura no hagués existit mai. Com si els textos impresos fossin la vera expressió del cronista, sense intercessió de cap mena. I això els du de ple a la credulitat del text, a repetir sense sentit crític ni rigor intel·lectual el discurs que la censura ha confegit sobre els fets més rellevants de la nostra història. I el que és més greu: els porta a afirmar que els fets no han pogut passar de cap més altra manera. Quedar-se atrapat als paranys de la censura comporta aquestes servituds. Però els qui hem resseguit les lleis censores, els moviments dels censors, els canvis del text i dels gravats d’edició en edició, creiem que la història és un muntatge. Un muntatge perpetrat per tenir-nos bocabadats per sempre més amb unes gestes castellanes virtuals i perduts en el buit del nostre propi passat». I a petja seguida, hi afegia: «La censura ha funcionat com un gran aspirador de consciències toves i desinformades, d’erudits crèduls, més àvids d’informació que no pas d’informació verídica i contrastada acuradament. I això ens ha portat a l’atzucac actual. Això ens ha dut a viure la història com una fe, com un dogma, com una llei divina. Però jo crec, més enllà de tot fonamentalisme i negacionisme, que la història és, per sobre de tot, una ciència. Un espai per a la confrontació de dades. Un discurs on la probitat intel·lectual i el raonament empíric s’imposin a les bombes i a les bales. On les idees guanyin la covardia, l’ego, la poltrona i la nòmina. On la recerca de la veritat sigui l’únic camí i l’únic guiatge possibles. I, ara mateix, la recerca de la veritat passa, de tot en tot, com una exigència ineludible i irrenunciable, per posar en quarantena tot el que ens han explicat sobre En Colom i la descoberta d’Amèrica». Exacte: per posar en quarantena tot el que ens han explicat. Tot el que fa referència a Amèrica i a En Colom, per descomptat, però també tot el que fa referència als catalans a Itàlia i tot el que fa referència al paper polític i militar de Catalunya dins l’imperi espanyol. Un imperi regit, en un dels seus moments més àlgids, per Carles I.
Aquell primer article que vaig publicar a l’entorn del nou rei Carles va anar madurant i creixent, a poc a poc, però de forma constant. Quan tenia 166 notes ja el vam penjar a les xarxes, en una data anterior a l’any 2005, i el vaig fer arribar poc després a l’amic