Convidem el lector, doncs, a examinar per si mateix la coronació suprema de la tècnica fraudulenta del cherry picking que, per a l’ull clínic de l’acadèmia, representarà sens dubte el nou llibre d’En Jordi Bilbeny. Prenem, per exemple, els capítols que ressegueixen la petja del rei Francesc I de França per la península Ibèrica, quan arriba després de ser capturat pels exèrcits imperials a la batalla de Pavia de 1525. «En força casos les cròniques ens diuen que el rei va venir pres de Gènova a Barcelona i d’aquí ja el van traslladar a Madrid; en d’altres ocasions, el rei va de Barcelona a València i de València ja el condueixen directament a Madrid», remarca En Bilbeny. Però en algunes fonts, el presoner reial passa directament de Gènova a Madrid. El nostre autor n’aplega unes quantes al capítol 3: En Juan Ochoa de la Salde (1585), En Julián de Pinedo y Salazar (1787), En Iuan de Mariana (1617), l’editor de les Memòries de Carles V (1620), el jesuïta català Pere Gil i Estalella (1600, Història Moral de Cathalunya, editada per l’Institut d’Estudis Catalans el 2017). Totes i cadascuna d’aquestes fonts passen per alt, sigui d’una forma subtil o no tant, les escales del viatge: només els importa que el monarca francès va estar captiu a Madrid i allí és on es va entrevistar amb Carles I. L’any 1803, En Cesáreo Fernández Duro glossa l’obra d’En Champollion-Figeac on aquest autor intentava, sense èxit, establir l’itinerari hispànic del regi presoner francès.
Un itinerari que sí que aconsegueix de refer En Jordi Bilbeny, bo i desplegant les aportacions d’En Víctor Balaguer (1863), l’Alonso de Santa Cruz (edició de 1920), En Prudencio de Sandoval (1614), En William Bradford (1850), els Dietaris de la Generalitat (editats el 2004)… A través del relat minuciós d’En Balaguer i de les precisions dels Dietaris, sabem que el rei de França fou conduït per una flota de més de vint vaixells que feu escala a Cotlliure, Cadaqués i Palamós abans de la seva arribada a Barcelona el 19 de juny de 1525. La documentació és altament precisa. Ens permet de conèixer, fins i tot, el camí que el monarca seguí pels carrers de la ciutat abans de ser hostatjat a la residència de la Rambla de l’arquebisbe de Tarragona. Allí rebé la visita de les autoritats barcelonines i d’un nodrit col·lectiu de dames el dimarts 20 de juny, l’endemà dia 21 anà a sentir missa a la catedral i el dia 22 salpà cap a Tarragona, on també s’hi estigué uns dies.
A la vista d’aquestes dades, aleshores, En Bilbeny s’atura per demostrar-nos que En Diego de Colmenares (1640) menteix quan afirma que aquell mes de juny Francesc I arribà a Madrid, o que els mateixos Dietaris de la Generalitat estan manipulats, perquè anomenen «capità Alarcón» el militar tortosí Joan d’Aldana que va capturar i acompanyar tothora, juntament amb el virrei de Nàpols, el reial presoner francès. En Martí de Viciana, En Serra i Postius, En Joan Tres, l’Enric Querol o En Pere Voltes són alguns dels qui donen fe de la catalanitat de l’home a qui es va rendir Francesc I, i en ple barroc (1627), En Francesc Martorell és un dels primers a denunciar les alteracions que fan aparèixer l’Aldana amb un altre nom, sempre castellà. Després de recrear-se encara en els testimonis contradictoris que transformen el capità tortosí en un «Urbieta» tan aviat biscaí (segons En Garibay) com guipuscoà (d’acord amb En Sandoval), En Bilbeny els desmenteix amb una nova andanada de cronistes i erudits dels segles XVIII i XIX que deixen clar que l’autor de la captura fou En Joan d’Aldana.
Què ha passat aquí? Que comparant tota mena de fonts, tant les que diuen que Francesc I va de Gènova a Madrid com les que detallen el seu periple per les costes catalanes, com les que parlen d’un capità Alarcón, d’un Urbieta o d’un Aldana, En Bilbeny ha aconseguit demostrar l’existència d’un biaix manipulador i sempre fidel a un doble principi actiu: l’extirpació de la catalanitat i la seva substitució per la castellanitat. Però amb això no en té prou el cap de recerca de l’INH. Tot seguit reprèn l’itinerari de Francesc I i documenta el seu trasllat des de Tarragona a València. En Miquel Garcia (edició de 1984), En Gaspar de Escolano (1611), En Diego Iosef Dormer (1697), M. Le Glay (1845) i l’Amada López de Meneses (1938) coincideixen a fer-lo arribar a València, sembla que seria cap al 30 de juny del 1525, amb una estada prou llarga que el duria a marxar de Benissanó el 21 de juliol rumb a Madrid, ara potser sí, pel port de Requena. Tota una altra sèrie de referències, algunes de cronistes ja citats, d’altres de nous, serveixen a En Jordi Bilbeny per constatar que no hi ha gaire precisió a l’hora d’establir quantes embarcacions, entre galeres i vaixells de tota mena, integraven l’esquadra imperial que anava transportant el sobirà francès. En alguns casos sembla clara, però, la voluntat de retallar la importància de la flota i, segons com, el seu alt percentatge de presència catalana. Però l’autor del llibre que teniu a les mans encara no es conforma amb tot això. A continuació es complau a fer aflorar les contradiccions d’un manuscrit de l’època atribuït al famós cronista Gonzalo Fernández de Oviedo, que al foli 1 situa Francesc I a Madrid i al foli 13 ens diu que el monarca captiu era a Roses. O també les mancances de la Crónica del Emperador Carlos V (CSIC, 1964) d’En Pedro Girón, en què el text salta de l’any 1516 a l’any 1529 –on són tots els anys que hi falten?– i aquest comença amb un relat estroncat que el mateix prologuista del CSIC cataloga com «la continuació de quelcom que falta». Som davant d’una esporgada barroera i molt evident, de la mateixa mena que la que patí la Crònica de València d’En Martí de Viciana, un autor que, tot i saber de primera mà que el rei francès fou rebut a València per les multituds i després custodiat al castell del governador Cabanyelles, només consigna que el presoner fou dut a Espanya i que l’emperador el tingué a Madrid.
Per no fer-ho més llarg, només voldria afegir que En Bilbeny ens durà amb mà ferma, a través d’una altra ampliació de la nòmina de cronistes (Carlos Sarthou, Prosper Gachard) i de fonts ja citades, a un estatge poc esmentat del rei de França al castell de Xàtiva i a un monestir de sant Jeroni, presumiblement Sant Jeroni de Cotalba, prop de Gandia. I aleshores som cridats a encetar el capítol 4, on sabrem, amb luxe de detalls i nova aportació de fonts documentals, que Francesc I arribà a estar a Xixona, passant també per Alacant, de manera que es pot acabar inferint que l’estada del rei de França a Madrid no es va arribar a produir mai i només respon a un muntatge poc escrupolós i malintencionat. A mesura que el lector es va esgotant a causa del torrent indeturable de veus que En Bilbeny va traient a col·lació, l’enteniment es xopa amb unes evidències incontestables, que ja mai més podran ser discutides o menystingudes: les cròniques estan alterades. Hi ha etapes del viatge que s’han mirat d’esborrar. Madrid, que al 1525 no comptava ni com a vila de pes, ni era un bon assentament regi, ni tenia garanties com a presó de màxima seguretat –si no és per l’erm inhabitat que l’envoltava–, és una pura invenció per castellanitzar l’estada del rei Francesc. I és, alhora, un intent maldestre de prestigiar un indret sense història que l’extravagància política de Felip II convertirà en la capital d’Espanya. Hi ha informació, per tant, que s’ha provat d’ocultar o de substituir falsejant dades i relats, per bé que en aquest cas no se n’han sortit gens bé, perquè les proves de la manipulació que es desvelen conforme anem llegint són abassegadores.
Aquest és el veritable cherry picking que no es perdonarà a En Jordi Bilbeny des del món acadèmic: que amb un procediment exhaustiu, lligat, gradual i conseqüent, acorrali la història oficial emprant les seves mateixes referències, bo i detectant, per exemple, la celebració d’un parlament a València el 1527, quan se suposa que tota la cort és a Valladolid. Es tracta d’unes corts que no han passat desapercebudes tampoc als estudiosos del parlamentarisme de Carles I com l’Àngel Casals, però que en no saber com fer-les quadrar amb el discurs castellanocèntric dominant, hi treuen importància tot etiquetant-les –amb un criteri científic d’allò més peculiar i creatiu– com a «corts accessòries» o «parlaments encoberts». I així, a través de la presentació de proves i de la suma d’indicis, i tot posant en contradicció la multiplicitat de fonts, anirem coneixent l’intent de substitució, també, de les Corts de Montsó de 1528 per unes imaginàries Corts de Toledo. I la pretensió de situar