Hi va haver un moment, per tant, en què les elits valencianes que es volien allunyar del català no en van tenir prou de llatinitzar el valencià. En Lluís Batlle troba que al segle XVI i tenint la cort a la seva capital, els valencians «serien el poble més adequat per dur a terme el disseny d’una llengua comuna per a la Monarquia». I amb un aplec de referències molt ben escollides, ens va deixant constància de la imposició, i no només a València, «d’un castellà que ha crescut en els últims cent anys», en el període 1511-1611, una llengua que l’Escolano opina que «poco a poco, han venido a ponerla en talle […] y con todos los colores de Retorica que una acabada lengua pueda tener, ha llegado a levantar cabeça, y ser generalmente hablada y entendida no solo en España, pero aun en toda la redondez de la tierra». I acaba recalcant «el concepte d’una “llengua acabada”, com si hagués passat per un reconegut procés de creació».
Els dos últims llibres d’En Jordi Bilbeny, per tant, ens situen en un escenari eminentment valencià molt complex, amb una cancelleria que es podria definir com a catalano-flamenca, però amb una cort imperial que també acolliria una aristocràcia nostàlgica del Rei Catòlic, la qual defensa a ultrança la candidatura de València, no ja només com a seu permanent de la monarquia, sinó com a capital operativa de l’imperi, en una guerra de prestigi contra Barcelona, que domina la cancelleria imperial amb els seus funcionaris catalans. I la defensa valenciana passaria a l’atac a través del desprestigi de la llengua i la condició catalanes, un desprestigi que va créixer fins a la intolerància i s’escampà per tota la península Ibèrica. I, així, les variants del català que es parlaven a tota la Tarraconense anirien sent substituïdes per una llengua en construcció, que bevia indiscriminadament d’altres llengües, que «ha crescut en els últims cent anys», i a la qual s’havien de traduir les obres de referència, les cròniques històriques, els tractats de totes les matèries d’interès i l’alta literatura cortesana. Aquesta tasca restaria confiada, a la mort de Ferran II i per voluntat del mateix monarca, al seu deep state. L’antic aparell del Rei Catòlic, constituït per l’entramat inquisitorial, per l’elit valenciana procastellana i per tota la noblesa frustrada en no haver pogut entronitzar l’infant Ferran en comptes de Carles, configuraria el deep state d’aleshores, un «estat profund» que l’emperador no va tenir prou interès –o prou força– per desballestar.
Els jocs de poder en clau espanyola a mitjan gener del 2020 ens permeten de visualitzar, de forma ben gràfica i alliçonadora, l’antagonisme entre un govern d’Espanya suposadament progressista i l’«estat profund» hispànic, integrat per la monarquia, alguns comandaments militars i de la policia, altes instàncies judicials, els serveis d’intel·ligència i certs empresaris i banquers. Doncs bé, en temps de Carles I, el poder del monarca i la seva cancelleria catalana es veurien contrarestats pel deep state herència del Rei Catòlic, que, a més a més, dominaria les clavegueres de l’Estat, amb la Santa Inquisició i la seva xarxa d’abjectes servidors a primera línia. Unes clavegueres que tindrien, per descomptat, una intervenció decisiva en la guerra de prestigi contra la condició catalana. Amb coaccions i assetjaments personals. Amb segrest d’obres i d’autories. Amb denúncies anònimes i falses acusacions d’heretgia per culminar persecucions polítiques. Amb un ingrés degradant a un món de censures i de prohibicions, en fi, del qual només es podria escapar fent apologia i exaltació de la castellanitat… fins que s’arribà al punt de paroxisme en què la mateixa València fou abandonada per massa catalana, encara, i hom va promoure la instal·lació definitiva de la cort anticatalana a Madrid. I allí continua, amb la intolerància irracional més a flor de pell que mai.
Carles I sense censura ha de ser, per tant, i per tot el que hem dit, una referència ineludible per a tots els estudiosos de l’emperador Carles V i els primers anys del seu regnat. Penso, per posar un exemple concret, en la feina d’En Carles Camp de la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya, que de fa temps prepara una aproximació prometedora a la figura del veritable conquistador de Mèxic. En Jordi Bilbeny, que fa trenta anys ja sostenia que rere l’anomenat Hernán Cortés s’hi amagava per força algun noble català, em fa l’honor de recordar el moment en què vaig tenir la sort de trobar un Alonso Cortés que identifica, amb tota probabilitat, l’Alfons Felip d’Aragó-López de Gurrea i Torrelles com el capità que la censura va amagar sota la pell de l’avui famós hidalgo de Medellín. Un «Hernán Cortés» universal que trobem a Barcelona amb l’emperador l’any 1529 i amb el qual comencen i es clouen les pàgines d’aquest llibre extraordinari.
El segle XXI ha sotmès a una prova terrible els doctors catalans en Història Moderna. Perquè les relacions entre Catalunya i l’Espanya una, a data d’avui, pertanyen a una realitat que sembla totalment confabulada amb les tesis de l’Institut Nova Història. Parlem d’una realitat poblada per la perversió actual de les paraules i dels conceptes, en un estat espanyol on la policia estomaca gent pacífica i l’impedeix de votar «en nom de la democràcia»; on es persegueixen políticament persones i institucions; on s’amenacen empreses perquè treguin les seves seus de Catalunya; on es menteix en seu judicial, sense cap vergonya i en sessions televisades al món, davant d’un tribunal d’aires inquisitorials, amb una sentència condemnatòria escrita ja de bell antuvi; amb uns mitjans de comunicació mentint a pleret cada dia i fomentant una atmosfera social i mediàtica en què cada insult a la condició catalana compta com un mèrit d’espanyolitat, i en una espiral de falsejament de la realitat a càrrec del poder espanyol que ja forma part de la vida quotidiana dels catalans.
El món acadèmic de casa nostra s’exigeix un esforç titànic si pretén convèncer el públic interessat en història que la democràtica Espanya castellana d’avui només ens insulta, ens empresona, ens jutja i ens menteix a la cara per una qüestió purament conjuntural –el nostre independentisme–, però que aquest no havia estat mai el comportament històric de Castella envers Catalunya: ni durant el franquisme, ni amb Primo de Rivera, ni amb les bombes d’Espartero, ni en les dècades de repressió després del 1714, ni amb el comte-duc d’Olivares, ni molt menys –on vas a parar– en temps de la Inquisició fanàtica de Felip II, el rei al·lèrgic a les llibertats. Avui potser sí que menteixen sobre Catalunya alguns titulars de diari o algunes tertúlies matinals de la capital d’Espanya, però en temps dels inquisidors i en els documents històrics no: és impossible. Ells no van adulterar mai ni un sol paper. No van gosar. Perquè els arxius no es toquen. I els papers sols no conspiren. I la Història és una ciència.
Més enllà de festejar amb realitats confabulades o de superar elegantment els menyspreus acadèmics amb una autèntica repassada intel·lectual, però, l’aconseguiment més destacable de Carles I sense censura continua sent aquest: demostrar, sense possibilitat d’error ni amb la més benvolent de les lectures, que la història oficial del Renaixement espanyol –i això inclou el català i el castellà– és mentida. És falsa. Mai ningú no ha aconseguit fer tan palès i de manera tan clara que hi ha hagut una substitució mastodòntica per situar Castella a l’epicentre de la història. Pel maneig acurat i minuciós de la informació que ens posa a disposició, pel nombre generós i la diversitat de fonts que fa servir, per la seva raresa i peculiaritat, pel fet que alguns historiadors d’aquests mateixos fets les obvien de manera tan notòria