12L’emperadriu Isabel deixa de ser invisible
13Moriscos, cortesans, emperadors i virreis valencians vagaregen hipnotitzats per terres de Castella
14Felip, el príncep d’Espanya que no pot néixer, per imperatiu legal, fora de Castella
16Catalunya, el centre neuràlgic de la política imperial
17Carles I, rei dels catalans i senyor de les Índies
18L’Emperadriu cau malalta a Barcelona
19El casament d’En Francesc de Borja amb N’Elionor de Castro
20La trobada de l’Emperador i En Cortès a Montserrat
21La presència d’En Cortès a les Corts de Barcelona del 1529
«Si els nostres fonaments no són correctes,
tot allò que fem tampoc no ho serà […]. Els errors i conceptes
falsos en què hem caigut una vegada i una altra són tan
obstinats i evasius que pràcticament mai no ens adonem
que hi són ni ens aturem a qüestionar-los.»
Ringu Tulku Rimpotxé, La transformació de la ment
QUAN LA HISTÒRIA CAPITULA ENFRONT DE LA VERITAT
Cada any, quan arriba el mes d’agost, els polítics se’n van de vacances i els mitjans de comunicació es veuen orfes de la seva font principal de notícies i polèmiques. Les televisions i les capçaleres digitals, sobretot, cerquen amb desesperació algun tema que generi controvèrsia, que proporcioni titulars cridaners i debats encesos a la xarxa. Que aporti clics a la notícia, vaja. I que el xup-xup duri de mitja setmana a deu dies, si no peta re de nou que en dicti la caducitat immediata. Les cadenes televisives senten una atracció cada cop més morbosa per tot allò que genera inquietud o alarma social. La grip A, el virus de l’ebola, el mosquit tigre, els brots de legionel·la, el coronavirus… han permès als telenotícies d’atiar-nos la por amb impudícia, d’aquella manera que deuen trobar tan justa i necessària els fabricants de pesticides, les multinacionals farmacèutiques o les companyies d’assegurances. En canvi les capçaleres digitals i les xarxes socials, que es nodreixen d’un públic diferent del teleespectador, saben per experiència que el debat identitari és una caldera que es pot fer bullir tant com s’hagi de menester, i que la història és un dels talls més agraïts quan cal donar gust al brou de la polèmica.
Cada any a primers d’agost, aleshores, des del 2013 a Crespià i a Montblanc totes les edicions posteriors, l’Institut Nova Història (INH) celebra puntualment la seva Universitat d’Estiu. I cada any resulta més trist de constatar com els mitjans catalans acullen la convocatòria amb un silenci amoïnat i poruc, en agudíssim contrast amb determinats diaris digitals espanyols, que sempre es llancen com llops afamegats sobre la notícia. La difusió gratuïta que s’aconsegueix a través d’aquestes plataformes ultrapassa, certament, les expectatives més ambicioses de la millor campanya possible a la premsa de Catalunya. És impagable. La contrapartida, però, sol ser la utilització de l’INH com una arma llancívola per atacar la Generalitat, el sobiranisme, el Molt Honorable President o TV3. O el conseller Puigneró. O el president de la Cambra de Comerç, si resulta que és independentista. Allò que més convingui.
Resulta molt fàcil de caricaturitzar la feina de l’INH sense aprofundir en les recerques del nostre grup d’investigadors. Només cal acompanyar amb un parell de frases sarcàstiques o despectives un titular que giri al voltant de «Colón, Cervantes, Leonardo y Santa Teresa eran catalanes, según un grupo de pseudohistoriadores». I a partir d’aquí, hom pot anar descabdellant les fal·làcies a discreció: des de notícies de subvencions milionàries per part de la Generalitat fins a un sucós finançament dels documentals de l’INH a càrrec del Canal 33, passant per vinculacions de l’Institut amb el terraplanisme o amb una fantasmagòrica extrema dreta independentista. Falsedats interessades a tort i a dret, és clar, però congruents del tot amb una de les màximes de bona part del periodisme espanyol actual: que la realitat no t’espatlli un bon titular.
L’agost del 2019, a més, presentà una peculiaritat diferencial respecte als estius anteriors: alguns polítics de piulada fàcil s’apuntaren a l’espiral denigradora, fet que fou celebrat per certs historiadors catalans i algun articulista hiperventilat, de manera que l’agitació als mitjans no es dissolgué en una setmana, com solia, sinó que es mantingué força viva fins a finals de mes. La represa del curs polític el setembre, amb la previsible convocatòria d’eleccions espanyoles i el compte enrere per la sentència del Tribunal Suprem contra els polítics i activistes catalans empresonats, va treure finalment l’INH del focus de la immediatesa.
D’aquelles setmanes d’agost, però, ens queden algunes constatacions curioses. D’entrada, que els polítics aviat ho van deixar córrer, perquè devien trobar que el tema no els proporcionava un rèdit significatiu, segurament. No pas com les capçaleres digitals. El debat a les xarxes va continuar encès, i alguns detractors d’En Jordi Bilbeny van poder comprovar com els comentaris i les piulades de suport al mateix Bilbeny i a l’INH eren més nombroses del que s’esperaven. Determinats suports, a més a més, provenien de personatges públics ben respectables i qualificats. La contrarietat i l’acritud que supuraven els articles que es van publicar aquells dies, algun fins i tot amb el títol literal de Contra l’Institut Nova Història (Alberto Velasco, 23 d’agost), van contrastar vivament amb la pausa i l’honestedat d’un intel·lecte lliure que traspuaven les reflexions de l’Imma Tubella (Ho tornarem a fer, 25 d’agost), d’En Josep-Oriol Jorba (En defensa de l’actitud científica de l’Institut Nova Història, 27 d’agost), d’En Miquel Riera (Manipulant la història, 27 d’agost), o de la Montserrat Camps (Sí a la constant revisió del saber, 30 d’agost).
Les columnes despectives als digitals i les escaramusses dialèctiques a twitter no eren cap novetat, però. Mig any abans, la revista Sàpiens havia dedicat una extensa entrevista a tres doctors i un catedràtic (Desmuntem la “Nova Història”, 21 de març del 2019), per tal de denunciar la «metodologia acientífica» i les «pràctiques pseudohistòriques» de l’INH i posar en alerta el públic culturalment inquiet, però indefens davant la pujada «d’adrenalina patriòtica» que provoquen les seductores propostes d’En Jordi Bilbeny i els seus col·laboradors. El més jove i enèrgic d’aquells doctors, En Vicent Baydal, va anunciar per a la tardor del 2019 la publicació d’una obra dedicada a desmuntar «el falsejament de la història», on tenia previst rebatre tant algunes tesis de l’INH com algunes del nacionalisme espanyol més tronat i ranci. En el moment d’escriure aquest pròleg (gener del 2020), la sortida del llibre sembla que s’ha ajornat per al mes de febrer i només tenim noció d’alguns dels seus continguts avançats