Llorenç Villalonga, després d’haver escrit un article encomiàstic a l’aparició de La plaça del Diamant, en va escriure un altre a l’aparició d’El carrer de les Camèlies intitulat «Igual però diferent». Per escriure El carrer de les Camèlies vaig necessitar dos anys. La plaça del Diamant m’havia esgotat i el cansament em durava. Entre temps, escrivia contes, gènere que no demana tant d’esforç. Seria el recull de La meva Cristina, llibre difícil de fer, molt treballat. La infantesa de la Cecília, no sé per què, em va inspirar un altre capítol de la novel·la d’una família on el jardí ja prengué vida: «Els nens». Ja tenia dos capítols de Mirall trencat, que s’anava construint sense que a penes me n’adonés. I amb un estil que no era el meu.
Després d’haver escrit El carrer de les Camèlies vaig refer Aloma, novel·la de joventut. Millorar un text imprecís, fer-lo més net i més concret, conservant-li la frescor de cosa acabada d’escriure, no és gens fàcil. Vaig reposar una temporada. Ja tenia el camp lliure per dedicar-me sense destorbs a la novel·la d’una família. Em calia un títol, sense acabar de saber ben bé què passaria a la novel·la. La casa abandonada, Història d’una família, Temps passat, Tres generacions. Tots eren inexpressius. No puc recordar quins van ser els capítols que van seguir els dos primers. Escrivia a poc a poc, jo que escric a raig, sense prendre notes, sense projectar situacions. Des del meu reialme d’autor explicava els meus personatges, sabia què pensaven, els feia parlar amb la meva veu.
El dominó li arrossegava per terra. Obrí els braços a tota amplada. «Dec semblar un aguilot.» S’ajupí per recollir-se la roba i aixecar-la perquè hi ensopegava. Agafà el mirall de mà de la senyoreta Sofia amb el marc de roses de plata. Acabà de resseguir la casa amb el braç estès, amb el mirall encarat endavant com si aguantés una torxa enlaire. Del primer pis al vestíbul baixà l’escala amb el mirall encarat endarrera: hi veia trossos de sostre, trossos de barana, dibuixos i garlandes de la catifa que cobria els graons; tot viu, desenfocat, fins que arribà al darrer graó, s’entrebancà i caigué tan llarga com era embolicada en plecs violeta. El mirall s’havia trencat. Els bocins s’aguantaven en el marc però uns quants havien saltat a fora. Els anava agafant i els anava encabint en els buits on li semblava que encaixaven. Les miques de mirall, desnivellades, reflectien les coses tal com eren? I de cop a cada mica de mirall veié anys de la seva vida viscuda en aquella casa. Fascinada, arrupida a terra, no ho entenia. Tot passava, desapareixia. El seu món prenia vida allà dintre amb tots els colors, amb tota la força. La casa, el parc, les sales, la gent; de joves, de més vells, de cos present, en el moment de néixer, les flames dels ciris, les criatures, els vestits, els escots amb els caps a dintre rient o tristos, els colls emmidonats, les corbates amb nusos perfectes, les sabates acabades d’enllustrar caminant damunt de catifes o per la sorra del jardí. Una orgia de temps passat, lluny, lluny... que lluny que era tot... S’aixecà trasbalsada amb el mirall a la mà. Sentí trets. Com cada nit. Havia arribat l’hora del xampany.
L’estil de Mirall trencat és així.
La Perla del Llac és un restaurant a la vora del Leman. Tancat a l’hivern, a l’estiu és un lloc encantador. A la terrassa hi prenen el te senyores i senyors ginebrins feliços d’haver nascut a Suïssa, paradís d’Europa. Entre glop i glop de te veus l’aigua tallada per esquiadors nàutics, per llanxes motores, per barquetes de vela, pels vaporets blancs amb la xemeneia negra i groga que fan la travessia del llac. El restaurant està voltat de jardins, de cedres i de til·lers centenaris, d’una bogeria de flors, d’esteses de gespa sense un bri que no tingui un verd de maragda. Una tarda, a posta de sol, una senyora ja gran baixà d’un Rolls, s’acostà al muret ran de llac i s’hi quedà tan immòbil que no semblava de debò. Duia joies, cosa rara en una ginebrina: un braçalet amplíssim de brillants i de safirs. Al cap d’una bona estona se n’anà. Què devia pensar tot mirant les barques, l’aigua amb sol i cel esmicolats al damunt, el vaporet que passava tot engegant la sirena amb alegria? Pensava en ella? Reveia la seva joventut? Veia alguna cosa o no veia res, de tan profundament perduda en els seus records? Més tard, quan, sense fer res per pensar-hi, hi vaig pensar, no sabia si tenia els cabells rossos o negres, no ho sé. Recordava els seus ulls, que, un moment, toparen amb els meus; uns ulls de color indefinit on s’havia anat acumulant molta vida. Una imatge de refinament, una mica fora del món, una mica diferent de tot. En crear Teresa Goday de Valldaura, li vaig donar els ulls de la dama del Leman.
El segle passat havia estat fulletonesc. Almenys jo l’imaginava així. Amb senyors i senyores voltats de fills naturals, fills que els pares allunyaven de les seves vides respectables. Un segle d’amors prohibits. Carregat de secrets de família. Faulkner fa dir a uns personatges de la seva novel·la Sartoris:
—Els teus Arlen i els teus Sabatini parlen molt, i ningú no ha tingut tantes coses a dir com el vell Dreiser.
—Però tenen secrets —explicà ella—. Shakespeare no té secrets. Ho diu tot.
—Ho comprenc; mancava del sentit del matís, del do de la reticència. En altres termes, no era un gentleman —insinuà ell.
—És exactament el que vull dir.
—Així, per un gentleman, s’han de tenir secrets?
—Oh, em fatigues...
Els personatges de Mirall trencat no sé si són prou consistents. El que realment m’ha interessat d’ells ha estat que em permetessin de fer aquell pes de nostàlgia que té tot el que ha viscut intensament i s’acaba. No són ni bons ni dolents: com les persones que ens passen pel costat cada dia de la setmana. I tenen secrets. Mirall trencat és una novel·la on tothom s’enamora de qui no s’ha d’enamorar i el qui manca d’amor busca que n’hi donin sigui com sigui: en l’espai d’una hora o en l’espai d’un moment.
De joveneta, Teresa havia ajudat la seva mare a vendre peix. S’enamora d’un fanaler, «un àngel esparracat», com s’hauria pogut enamorar d’un paleta. En té un fill. El fanaler és casat. Havia de fer sortir la Teresa d’una situació tan lamentable. El vell Nicolau Rovira, financer, se n’enamora veient-la passar tot prenent cafè a la terrassa del Liceu; i s’hi casa. «El senyor Nicolau Rovira preguntà a la Teresa si es volia casar amb ell: tot el que podia oferir-li era la seva fortuna; sabia de sobres que era vell i que cap noia no se’n podia enamorar.» Teresa troba la manera de fer que el fanaler s’afilli la criatura. Ella li fa de padrina. Ja tenim una persona amb un secret per sempre. Rovira mor aviat i faig aparèixer en la vida de Teresa un nou personatge. Salvador Valldaura ja troba en ella una dona rica, ben educada, elegant. A Salvador Valldaura, abans d’enamorar-se de Teresa, li dono uns amors tràgics que el perseguiran tot al llarg del camí: una noia violinista, vienesa, que se suïcida, i la mort de la qual, sentimentalment, el marca per sempre. Teresa respira aquesta vida interior del seu marit, però pot rebutjar-ne l’amargor enamorant-se ella al seu torn. Ja tenim en escena Amadeu Riera. A Amadeu Riera el vaig imaginar amb el cap de Delacroix, jove, un dia que vaig acompanyar uns amics a casa d’un notari que tenia damunt de la taula un gerret de cristall i de plata amb una rosa vermella a dintre. Ens va explicar que l’havia duta personalment de Cadaqués, de la seva finca. Era una tarda de vent i de pluja, grisa com el plom, animada pels llumets vermells dels cotxes que passaven carrer avall. Tot anant cap a casa vaig començar a pensar en l’amant de Teresa Goday de Rovira. El faria distingit, prim, amb un cap romàntic. El faria notari. Tindria damunt de la taula un gerret de cristall i de plata amb una rosa vermella a dintre. El presentaria ja sense amor, gran, recordant l’amor. Un d’aquells amors que el temps irisa.