El silenci i les cares de qui acaba de fer un descobriment important, li donen la raó. Llavors llança allò que realment vol dir.
—Però, és clar, res d’això no és possible si quan comencem a conèixer el lloc, agafem tots els trastets i marxem.
Les dones hi pensen força temps en el que els ha explicat Mam, però això no impedeix que la idea de tornar a caminar vagi guanyant terreny.
Par també es resisteix a canviar de lloc i, al seu torn, intenta guanyar temps, enfrontant-se a la dèria dels homes d’anar a explorar per buscar un altre lloc i marxar. Els seus arguments són més dèbils que els de Mam, però Par és un home amb criteri i té un cert ascendent sobre la resta del grup.
—No sé de què us queixeu! Si hi tenim de tot aquí.
—Sí, però per trobar conills, hem de caminar mig dia. Ja no és com abans.
—Però els trobem, no? I heu vist com estan els arbres? Mai no els havíem vist tan carregats. Tenim les cireres de pastor i les ametlles i els fruits dels aurons i també els penjolls dels bedolls. Després tenim les mores als esbarzers, que n’estan farcits. I al bosc què me’n dieu? Hi ha els gerds i els pinyons de les pinyes. Quan havíeu vist tanta abundància, eh? Quan?
—Tens raó, però molt aviat arribarà el fred i aquí no estem prou resguardats. No cal que et faci memòria del fred que ve ara, oi Par?
—És veritat, però Par té raó. Hi tenim de tot aquí, encara —Jan entén la intenció del seu germà— i jo també penso que encara ho podem aprofitar. Ara és lluna plena. A la propera, sortim a explorar. Fet?
Par només ha dedicat una llambregada al seu germà i Jan entén que li agraeix el recolzament. La família ha de fer pinya i això és el que ha fet. Par és el seu germà gran. Potser per això, Jan sempre ha vist com una cosa natural fer-se costat mútuament. I ara que ell no és tan jove, que ja té una filla, no li costa gens posar-se en el lloc de Par.
La lluna en quart minvant va acabar d’esvair-se en el cel, sota la claror d’un sol que inundava el món. Xom havia acabat totes les cabanes, set en total, una per cada família, i ara tocava fer les muntanyes. Preocupat per com representaria el riu que només sentia, sense veure’l, es repenjà en els bastons i baixà fins al riu de pressa. Massa poc per ell, per l’abrandament que hi posava, i massa per Mam, que sortí al seu darrere esverada.
—Xom! On vas, Xom?
—Vull veure el riu, Mam.
—El riu.
—Sí, el riu. Com el puc fer, Mam? No es veu des de l’abric i jo només vull fer el que veig.
—Doncs ja està, Xom, no? Pots fer les muntanyes, els arbres...
—Sí, però el riu és el més bonic de tot... —es queixà Xom.
—Ja... —Mam no sabia pas com aclarir el dilema.
—El riu és viu, Mam, més que qualsevol altra cosa. Belluga, fa córrer les pedres, les branques, els branquillons... sense que tinguin cames.
—Però també se’ls endú, a la millor sense que ells vulguin —va dir Mam. Hauria volgut explicar el perill del riu al seu fill, i tots els altres perills, sense espantar-lo i no sabia com fer-ho.
Xom se la mirà i rigué, sense que Mam entengués el perquè.
—És veritat. El riu mana, oi?
—Sí, fill. El riu mana. Té tanta força que ningú no pot lluitar contra ell. Si un hi cau, segur que se l’emporta.
—Mam, a Par també se l’emportaria?
—Par té molta força, Xom. Segurament lluitaria, però val més que no ho hagi de provar, no et sembla?
—El riu mana a Par, Par et mana a tu, tu em manes a mi i jo mano a Lloba.
—És veritat, Xom —diu Mam, a qui els raonaments del seu fill cada dia sorprenen més.
—I qui mana al riu, Mam?
—Qui mana al riu... —pregunta difícil, un cop més, pensa Mam— Potser el sol.
—El sol? —diu Xom, sorprès.
—Sí, el sol desfà la neu, fa que les plantes creixin, dona llum al dia, ens escalfa i... si vol —fins i tot ella se sorprèn del seu descobriment— també eixuga el riu! Si el sol és molt fort i a més a més no deixa que plogui, el riu s’eixuga.
—Mmmm, el sol mana al riu, és veritat. I, Mam, els ossos manen als caçadors?
—Per què ho dius, Xom?
—Perquè l’os que va matar l’avi era molt gran i potser havia d’haver manat l’avi, però no va poder, oi?
—L’avi era molt valent, però també va tenir molta sort, Xom. Això és així.
—D’acord, Mam. Ja ho entenc. S’ha de ser valent i tenir sort.
Xom va agafar els bastons i va començar a pujar lentament. La pendent, tot i escassa, dificultava els seus moviments. Mam se’l mirava amb un somriure, que es va fer més gran quan va sentir Xom que repetia:
—Valent i sort, valent i sort, valent i sort.
—Espera’m, Xom, que vinc amb tu.
—Valent i sort, valent i sort! —cridà Xom.
—I doncs, el riu? —li preguntà quan l’atrapà.
—Faré les muntanyes, Mam. El riu no es veu.
Només hi són ells dos al campament avui. Els caçadors han marxat de bon matí; el dia és curt i cal aprofitar-lo. Però no només han marxat els caçadors. En previsió que aviat canviaran de lloc, les dones i els nens han decidit fer una excursió pels voltants. Pràcticament no s’han mogut del campament des que hi van arribar i volen veure, abans de marxar, les bondats que sobre el terreny expliquen els homes. No van tan lluny com ells, però sí en la mateixa direcció. Mam ha dit que tenia feina. Sap que Xom no aguantaria la caminada.
Un cop Xom ja ha decidit què és el que vol gravar, s’asseu al seu lloc de sempre i es posa a la feina. El foc s’ha anat apagant i ningú no s’ha preocupat de revifar-lo, però Xom no sent el fred. Encara que ell no ho sàpiga, la il·lusió és molt càlida. Començar qualsevol imatge sempre és la tasca més àrdua, la pedra es resisteix a una nova ferida, com diu ell, però quan el burí ha fet la primera incisió tot és molt més fàcil. Apunta el burí contra el punt exacte on vol començar i fa força per assenyalar la primera línia de la muntanya. Mam és dintre la cabana. En acabar aquesta primera fase, Xom s’atura i fixa la vista en la muntanya de més a l’esquerra.
—Vaig al riu, Xom —crida la mare.
El nen no respon i només aixeca el braç. Està massa concentrat observant. El silenci, tan sols trencat per les piulades d’alguns ocells, és gairebé absolut, més manifest avui perquè les veus de les dones i l’esvalot dels nens sempre omplen el campament. El silenci i la concentració li permeten sentir un soroll no familiar, desconegut. El sent darrere l’abric. Escolta amb atenció i el reconeix: és soroll de branques que es trenquen. El soroll es va fent més proper. Xom mira en direcció al riu i encara veu Mam, abans no desaparegui per la pendent que hi mena. Pressent un perill, no sap quin, i pensa en l’avi, sap el perquè. Valent, diu fluixet, valent, repeteix. I sort. Deixa els burins i la pedra i els colga amb terra. Agafa un dels seus bastons i prova d’aixecar-se, però no hi és a temps perquè una força desaforada l’agafa pel braç i l’aixeca enlaire.
—Mam! —crida— Mam, Mam!!! —repeteix amb totes les seves forces.
El bastó encara és a la seva mà. Recorda l’avi i pica fort allà on la seva posició, mig de cap per avall, li permet. El cop