Mam s’atura. Com sempre, quan arriba a aquest punt, la cara de Xom és una barreja de por i excitació i ella s’embadaleix mirant-se’l.
—Va, Mam! Què més?
—L’os es va anar atansant a la trampa i, com que ells eren a prop, també a ells, és clar. Llavors van adonar-se que el germà de l’avi s’havia quedat curt a l’explicar com n’era de gran.
—Com era l’os, Mam? Explica.
—Mira, l’os caminava dret com un home. Hi havia pins que quedaven per sota del seu cap, que comparat amb el cos era petitó. Les orelles i els ulls també eren petits, i la cua, però tenia un morro llarg, que amagava una boca i unes dents molt grans, amb uns ullals terribles. També els peus, que els ossos tenen més aviat petits, eren grans. L’avi de seguida va pensar que el clot era massa petit per aquella bèstia i no s’equivocava, però era massa tard per arreglar-ho. L’os ja caminava a poc a poc en direcció a la trampa amb els seus grans peus, blam, blam, blam! En arribar-hi, va trepitjar les branques que tapaven el clot, però només una de les seves potes va enfonsar-s’hi. Era tan gran, tan gran que no hi cabia. Llavors va començar a esbramegar...
—... que es el crit que fan els ossos, oi Mam?
—Exacte, Xom. Alguns dels homes volien fugir perquè l’os estava cada vegada més furiós en veure que no podia sortir, però l’avi va dir som-hi, ara és el moment.
—Mam, digue’m com es deia l’avi?
—L’avi es deia Xom.
—Com jo, Mam, com jo!
La mare gaudeix més que el fill amb aquesta història. Xom se la sap de memòria, però no es cansa de fer sempre en el mateix punt les mateixes preguntes: Com era l’os? Com es deia l’avi? I encara alguna més.
—Sí, Xom, el mateix nom que tu. Per això te’l vam posar. Bé, doncs, tots els homes a l’una, i n’eren onze, es van llençar damunt de l’os, però això encara va enrabiar-lo més, i va tenir més força i quan ja els homes es pensaven que el tenien dominat, l’os va fer un esbramec tan esgarrifós que van caure tots d’esquena i ell va treure la pota del forat. L’os estava lliure! Tots van córrer cames ajudeu-me deixant les llances, les pedres i totes les armes que portaven per poder-lo abatre. Van córrer els que van poder, vaja, perquè alguns, que no van tenir temps d’aixecar-se, tiraven enrere reculant, esparverats de veure de tant a prop una bèstia tan gran que, a més a més, estava enfadadíssima. L’os va agafar l’home que tenia més a la vora i el va llençar amb fúria contra un arbre. Va cridar amb un crit que a l’avi li va semblar un crit de victòria. No li va costar gaire, d’atrapar-ne dos més i estavellar-los contra el terra, amb tanta mala sort que un d’ells va picar de cap contra una pedra i va començar a sagnar. Era el germà de l’avi. L’os va tornar a cridar. L’avi Xom que s’havia pogut escapar, però no havia anat gaire lluny, en veure-ho, també s’enfadà molt, així que tornà i va arreplegar totes les armes que va poder al seu voltant. El primer que va fer va ser llençar-li la llança al pit. Una llança feta d’os, igual que la que té Par, acabada en punta de fletxa, saps quina vull dir?
Xom assenteix amb el cap amb moviments ràpids, sense dir res. No és moment d’entretenir-se.
—L’os va trontollar, com si anés a caure, però va aguantar dret i va aixecar les potes del davant. Com si nosaltres aixequéssim els braços. Així veus? —Mam s’aixeca i fa el gest de l’os. La cara impressionada de Xom està a punt de fer-la riure, però s’asseu i continua— L’avi va pensar que estava perdut, però va seguir lluitant i va llençar-li una gran pedra a la cara, quan l’os ja havia començat a anar cap a ell. T’imagines la ràbia de l’os? Ja l’havien fet enrabiar molt i ara aquella formiga...
—Mam! —diu Xom, astorat— Li dius formiga a l’avi! —Tampoc aquesta pregunta és nova.
—Pensa, Xom, que per a l’os, l’avi era com una formiga. Posem com una formiga gegant, però formiga. No ho veus que l’os era tan gran? Bé, l’avi l’havia acabat de treure de polleguera i l’os amb la cara ensangonada caminava cap a ell. L’avi va mirar al seu voltant i va comprovar que no tenia escapatòria, així que va agafar la destral del terra i va decidir que lluitaria fins a la mort. L’os el va agafar pels cabells com si fos una ploma, se’l va posar davant de la cara i va obrir la boca. L’avi va poder veure els grans ullals i el forat negre que s’obria darrere la llengua de l’os i llavors va fer una cosa: va aixecar la destral amb els dos braços i va picar amb totes les seves forces al mig del cap de l’os, entre els dos ulls. L’os va començar a sagnar i va deixar anar l’avi. Llavors, a poc a poc, es va deixar caure a terra i va quedar mig estirat...
Sempre passa el mateix quan arriben a aquest punt. La cara de Xom reflecteix el seu debat intern entre l’alegria per l’avi que se salva i la llàstima per l’os que s’està morint. És per la manera que ho explica Mam. Ella no ho ha dit mai —com s’ho prendria tothom?— però també sent llàstima per l’os. Al cap i a la fi, tal com li van explicar, l’os no havia fet cap malifeta.
Xom, però, després d’escoltar el final de la història, fa honor als seus gens masculins i pregunta:
—Mam, jo seré valent com l’avi, oi que sí?
—I és clar que sí. Per això et dius com ell, Xom.
Mam s’ha aixecat i d’esquena al nen s’eixuga una llàgrima. Des del misteri, odia aquesta pregunta. Xom no veu el gest de Mam. La paraula “valent” aplicada al seu avi, que algun dia ell també mereixerà, el deixa sempre fascinat i somiejant. Primer li acarona l’oïda i després balla, sense parar, dins del seu cap.
El misteri havia colpit tot el grup. Ningú no recordava haver sentit a parlar de res semblant: un dia algú es lleva i les cames són mortes, com una pedra de riu, que no té vida, si no és empesa per l’aigua. La causa del misteri va ser buscada per tots sense excepció. Un cop explorades les possibles causes materials i no trobades, van començar a pensar en les sobrenaturals, una força, un esperit maligne que s’havia apoderat de les cames de Xom. Tots van pensar-hi molt, però les dones van parlar-ne més i en una de les converses, algú va trobar l’explicació.
—No va deixar Mam d’alletar Xom abans d’hora?
—Sí, va sortir-li mal al pit.
—Treia porqueria per la ferida i tenia por de passar-li al nen.
—Aquí ho tenim doncs!
—Com? No voldràs dir...
—Sí, el càstig!
—Quin càstig, quin càstig? Això no és cap cosa mal feta —ho va dir Mina, la dona de Jan— Ella no hauria deixat de donar-li el pit, si no hagués estat per això.
—Tant se val, aquesta n’és la causa —la dona va dictar sentència— No es pot trencar el que s’ha fet sempre. Els nens s’alimenten del pit de la mare fins passat el seu cinquè estiu. I aquest nen... aquest nen encara no hi ha arribat i ja fa temps que menja com nosaltres.
Les protestes de Mina van ser inútils. Era molt jove i aquesta condició feia poc valuoses la seva opinió i les seves