Camins de pedra. Teresa Duch

al riu. Lloba va amb ella. A la riba es mira l’aigua, la seva força, sent la veueta de Xom, recorda la conversa. També recorda el dia que va arribar, els peus a dintre l’aigua “Pensaran que m’he tornat boja...”. Lloba, al seu costat, mira el riu, la cua i les orelles quietes, tota ella gairebé immòbil. Mam fa un pas endavant. El riu, el seu curs, la seva fúria li faran fer un pas enrere. Tornar on eren abans, abans de deixar de donar el pit a Xom, abans d’una desgràcia, de l’altra, abans de perdre’l. Lloba grinyola una vegada i una altra sense deixar de mirar el riu. Grinyola més i udola. El seu udol és un lament profund que conté tota la tristesa de qui ha perdut el que més estimava. Mam, instintivament, gira el cap i veu la silueta de la seva filla gran al capdamunt del pendent. Al seu darrere el sol comença a sortir. Bora resta clavada en terra i se la mira. Com petrificada. I, tanmateix, Mam percep la tremolor que recorre el cos de la seva filla. Torna a esguardar el riu i es torna a mirar Bora. La seva filla la necessita, també Lana i Par, i Lloba. Gairebé sent la fredor de l’aigua sobre el seu cos, el record de Xom esvaint-se. El riu se l’enduria, deixaria de lluitar per no oblidar. Però oblidaria. Oblidaria Xom i tot el que va ser, la seva curta vida, la seva veu, les abraçades. S’ha equivocat, ara ho veu. Xom ha de reviure en el seu record i ella ha de viure per evocar-lo.

      —Anem, Lloba.

      I puja fins on és la seva filla i li passa el braç per darrere les espatlles. Bora s’ha empassat les llàgrimes, la tremolor aviat cedirà. Lloba corre al seu davant, corre i torna, i torna a córrer, remenant la cua, movent les orelles. Els seus ja han començat a caminar i el campament ja no existeix. Res no delata la història que s’hi ha esdevingut.

      Par i Mam van tenir un altre fill, Xòmic, a qui no va afectar cap desgràcia ni cap misteri. Mam va sobreviure a Par i les seves idees per retenir el grup i deixar la vida nòmada no van materialitzar-se fins milers d’anys més tard, molt, molt lluny del campament. Els seus descendents, per tant, van seguir caminant. L’abnegació de Mam va traspassar-se a les dones de la família de generació en generació i a les dones d’altres famílies. També la seva valentia, però encara van haver de passar molts més anys per reconèixer que aquesta virtut no era només patrimoni dels homes. Quan Xòmic va morir, Bora ja feia moltes llunes que havia deixat a la seva neta allò més valuós que Mam li havia llegat: el penjoll amb la dent de Xom i la pedra amb les cabanes. La nena no va entendre fins més endavant, i encara només a mitges, el perquè l’àvia s’havia posat tan solemne: aquesta pedra és el símbol de la nostra família i de la nostra tribu —li havia explicat, tornant a regirar el seu cor— Tu n’has de tenir cura i si els que venen després de tu també en tenen, la pedra parlarà de nosaltres d’aquí a milers i milers de llunes.

      * * *

      Els meus amics caçadors i els seus descendents van ser nòmades durant cinc mil anys més, en els quals van transitar, sempre a peu, pel petit país que amb el temps es va anomenar Catalunya, sovint seguint els rius i buscant recer i subsistència. Va ser tres mil anys després d’abandonar el campament, que el riu desplaçà el seu curs deu metres i s’assentà definitivament en la part més enfonsada del terreny. El riu, nascut al barranc Coma de n’Alda de les muntanyes de Prades i alimentat pel barranc de Biern, va agafar el nom de Milans, el qual, ajuntant les seves aigües amb el barranc dels Torrents, dona origen al Francolí. És el riu que va estar a punt d’acollir Mam i també a mi, lligada al seu cos. El riu, el campament on va romandre la tribu durant sis mesos, el bosc per on va córrer Lloba buscant Xom fa catorze mil anys i tots els escenaris d’aquesta història estan situats al lloc que ara es coneix com el Molí del Salt, al terme de Vimbodí i Poblet. És aquí on l’equip d’arqueòlegs de l’Àrea de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, dirigits per Manuel Vaquero, em van trobar l’any 2013. Bora tenia raó: jo parlaria d’ells, milers i milers de llunes després.