—Sí... no ho sé, Par, no ho sé —Mam va esclatar a plorar.
El grup era important, però la seva família ho era més. Par la va abraçar fort contra el seu pit.
—Xom ho porta bé, Mam. La desgràcia ens ha tocat a nosaltres, però Xom no s’ho pren com una desgràcia.
—Sí.
—No escoltarem els que parlen de càstig.
—No.
—Oblida’t del càstig, si us plau. Només vas fer el que vas creure millor per ell. Ningú no et pot haver castigat per això.
—Sí, Par.
—I ara, mira. He estat pensant que faré uns bastons per a Xom, per caminar...
—Com unes cames? ―Mam s’espavilà de sobte.
—No ben bé —Par va empassar saliva— Les cames no els hi podem tornar, Mam. Serien pels braços. S’hi repenjaria al damunt per poder-se mantenir dret i per poder fer alguns passos. D’os, la part de baix que ha de fer pressió a terra i a dalt, de cirerer, més amples i embolicats amb pells perquè no li facin ferida a les aixelles.
Mam va mirar-se’l sense entendre res. Havia deixat de plorar.
—Mira —va agafar les dues peces que tenia pensat emprar, encara sense tallar— Un cop les hi hagi donat forma, les lligarem amb tiges de vidalba, que no es desfan mai, i ja ho tindrem.
La comprensió de Mam sobre l’invent del seu home no progressava gaire. Par va continuar, convençut.
—Crec que és el moment, Mam. Si esperem més, amb el poc moviment que té ara, perdrà tota la força, la dels braços i tot, i després li costarà molt més.
Mam va assentir amb el cap.
—Sí, dona. Serà la manera que Xom pugui desplaçar-se poc o molt sense haver de dependre de tu o de mi.
Molt aviat, Par apareixerà amb els bastons pel seu fill i li ensenyarà com manejar-los. Xom riurà. —És com un joc, Par— dirà —Els bastons són les cames, oi?—. De seguida es posarà dret, aguantant-se amb els bastons, i en estirar els braços per abraçar Par, els deixarà anar, perdrà l’equilibri i caurà a terra. Caurà moltes vegades més, però amb el temps dominarà la tècnica. I també amb el temps, s’adonarà que pot repartir el seu dia entre caminar amb els bastons i asseure’s a resguard de l’abric, mirant el paisatge que tant el fascina. En una de les seves modestes i dificultoses caminades, trobarà una pedra. Plana, més llarga que ampla, acabada en punta en un extrem. I la idea que anava agafant forma quan Par li va portar els bastons, quedarà perfectament perfilada en el seu cap.
—Mam, necessito una pedra llarga.
—I per què, Xom?
—Saps quan Par gravava dins la cova on vivíem abans d’arribar aquí? Saps aquell cap de cavall, un ell, i l’altre al costat, que va fer l’oncle Jan?
—Sí, fill, però com és que et recordes d’això ara?
—Me’n recordo, Mam. Par no havia vist mai els cavalls, tampoc l’oncle Jan, però tots dos recordaven el que els hi havien explicat. Van gravar el cavall perquè van pensar que si ho feien, els cavalls vindrien.
—Sí, i no van venir.
—És igual, Mam. El que jo vull gravar no ha de venir. És aquí.
Mam es gira alarmada. Per un moment, tem trobar-se un cavall, o potser una altra bèstia al darrere. Però no hi ha res. Xom riu i s’afanya a explicar-se.
—No, Mam, no hi ha cap cavall al teu darrere. Mira, vine, seu aquí al meu costat.
Mam s’asseu, contagiada de la il·lusió que veu en els ulls de Xom.
—Mira, Mam, veus? Aquí al davant hi tenim les nostres cabanes, les de tots. Al darrere, molt a prop hi ha el riu. Allà dalt, a la dreta, tots els arbres. I al fons hi ha les muntanyes. Són verdes ara, però al matí i al vespre quan el sol no se les mira, es tornen blaves. Blau fosc, blau no tan fosc. No com el cel, eh, Mam? El cel és blau clar, oi?
Mam no sap si tot el que diu Xom, amb què ella no ha reparat mai, ho ha vist perquè ha estat assegut molt de temps, o bé ho hauria pogut explicar igual sense la desgràcia. Del que no té cap dubte és què mentre Xom sigui feliç, ella també ho serà, i tant se val que les cames estiguin mortes. Ho és ara mateix, veient com s’explica el seu fill i ho és tant que s’oblida de la seva petició i l’abraça molt fort, sense dir res. Xom insisteix.
—Mam, i la pedra llarga? S’ha d’acabar en punxa, molta punxa, com la que feia servir Par.
—Ah sí! I la pedra perquè la vols?
—Mam, ja t’ho he dit! —Xom s’enfada—. Per fer tot això que t’he ensenyat, en aquesta pedra plana, veus? Ho gravaré i després hi posaré tots els colors.
—Però... però... —Mam no ho entén— Com vols encabir tot això en aquesta pedra tan petita?
Xom fa que sí i que sí amb el cap.
—Ho demanaré a Par, Xom. No sé què em dirà, però li demanaré.
Par s’estranya. No veu de quina manera Xom pot reproduir tot aquell món, ni per la força pròpia d’un nen, ni per la utilitat. Gravar cavalls i altres animals grans perquè acudeixin, sí; gravar escenes de caça per afavorir les caceres, també, però gravar unes cabanes, unes muntanyes, uns arbres... Una ombra li enfosqueix la mirada. Xom no podrà caminar mai com ho fan ells, no podrà caçar, no es podrà defensar. Par prem fort les dents fins a fer-li mal la mandíbula. En Xom pot fer això que li fa tanta il·lusió i més coses, però mai no serà com ell, com ells. Què se’n farà quan hagin d’aixecar el campament i caminar sota el sol, a vegades sota la lluna? I quan sigui un home com ell? Es nega a continuar pensant i busca una pedra de sílex a la mida de la mà de Xom. No li costa gaire, el terreny que envolta el campament n’és ple. La rebaixa i l’esmola fins a deixar-la ben afuada d’un extrem, tal com ho fa amb les armes de caça.
—Té, Xom, aquí la tens.
Par li explica el que ell sap sobre marcar una pedra amb una altra pedra.
—Posa-hi atenció, fill. Pensa que si se t’escapa dels dits, et pots fer mal, tallar-te, fer-te sang. Si aquesta pedra pot ratllar una altra pedra, imagina’t la teva pell. Ho entens?
—Sí, Par.
I es posà a la feina. La primera cabana li costà molt. La pedra punxeguda encara era massa gran per la seva mà i li relliscava en contacte amb la pedra plana. Però tenia temps, molt temps i moltes ganes. Quan va acabar la primera, havia transcorregut una lluna sencera. Tothom ho va celebrar. Ningú no sabia quin benefici els podia portar una cabana gravada en una pedra, però el pobre Xom està content i això és el que compta, deien tots. Orgullós del seu fill, Par anava d’ací d’allà ensenyant la cabana gravada en la pedra. Mam havia preparat un bon sopar. De primer plat, el caldo que havia aprés a fer de la seva mare, cuinat durant hores dins una gran bossa feta amb pell de cabra, al fons de la qual s’hi posaven pedres ben calentes que aconseguien una ebullició més ràpida; Mam l’havia millorat amb totes les herbes i arrels que havia anat descobrint com comestibles i també amb els caps dels conills. Fins i tot hi havia posat un colomí ben plomat que Par havia caçat al vol, quan aletejava damunt d’un bedoll. De segon, el plat estrella, el conill cuinat amb ginebrons i amb ametlles aixafades que prèviament Bora i Lana havien torrat al foc.
Sota l’abric es van aplegar els trenta-dos membres de la tribu, més la filla petita de Jan que havia nascut la matinada passada. Tots al voltant del foc perquè, malgrat les nits eren més curtes que mai, quan el sol s’amagava, estar-se a la intempèrie sense foc no era gens abellidor. Al voltant del foc i llepant-se els dits, encara durant una