—Mam!!! —clama— Mam! Mam!!! —xiscla— Mam!!!
Mam l’ha sentit.
—Xom! —crida— Xom! Xom!!!
Puja, corre, quasi vola en la direcció que l’os, és un os, s’emporta Xom. No corre prou i veu com la bèstia desapareix entre els arbres. Panteixant, puja la costa del pinar i en arribar a dalt els torna a veure. Ara correrà més, és terreny pla, res a veure amb el que ha recorregut fins ara en la seva cursa desesperada. Es posa una pedra a cada mà i... no veu el petit arbre que l’os ha fet caure en el camí de fugida. S’entrebanca i cau. Quan s’aixeca, ja no els veu. Segueix corrent vers el lloc on els ha albirat l’última vegada. La destrossa que ha fet l’os al seu pas fa evident el camí de fugida amb la seva presa. Mam el segueix, el segueix sense aturar-se. Fins que el bosc es tanca i es fa més frondós. L’espessetat dels arbres tapa la llum que fins llavors l’ajudava, i ja no veu cap lloc obert per on l’os s’ha pogut emportar el seu fill.
Lloba va fer una cosa insòlita aquell dia. Després de caminar durant mig matí, havien trobat un cau i s’hi havien estat una bona estona, ella i els caçadors, desplegant totes les estratègies conegudes per fer sortir el conill. Al final, el conill havia sortit disparat i, enmig de l’alegria general, havien descobert que no era un conill, sinó una llebre. Les orelles més llargues i els ulls, encara més separats que els dels conills els li’n donaven la certesa. La llebre va començar a córrer fent tombs i més toms i Lloba li anava al darrere. De sobte, Lloba s’aturà, dreçà les orelles i, enmig de la mirada atònita dels caçadors, girà cua i arrencà a córrer. Mai no l’havien vist córrer igual i no entengueren fins hores més tard perquè Lloba havia fet mitja volta en direcció al campament. Par va tenir algun indici de mal pressentiment, però res més.
—Mecàgon ella!
—Què li passa ara a aquesta bèstia?
—Ens ha ben fotut, Par! Era una llebre!
Les dones i els nens la van veure passar en una carrera vertiginosa cap al campament. Els nens la van cridar, les dones també, però Lloba només tenia un objectiu. Xom era l’únic reclam que li arribava a les orelles, a través del cervell, ascendit des del cor. L’únic reclam al qual responia, hauria respòs si hi hagués arribat a temps. Li faltava poc, molt poc quan Xom va sentir que els seus ossos s’esquerdaven i les seves dents es trencaven i queien de la seva boca. Una veueta interior encara deia “valent i sort, valent i sort, valent i sort”. Després la foscor va envair-lo i no va veure res més. Sinó, hauria vist Lloba com pujava pel pinar i com corria amb les dents esmolades, talment el predador que hauria estat, si Par no l’hagués agafat de la llodriguera després de matar la seva mare. Encara ho era, tanmateix. En la seva cursa sense aturador, el musell se li havia allargat, el groc dels ulls s’havia fet més intens i els ullals es destacaven palesament sobre la resta de les dents. Amb el seu poderós olfacte va seguir el rastre de Xom. Pel camí va trobar Mam asseguda i vençuda. Amb la mirada perduda l’hi assenyalava el camí. Lloba només va fer un lleu grunyit i va refregar el cap entre les mans de la seva mestressa. Després sense vacil·lar, s’endinsà en el bosc, just en el punt on Mam s’havia aturat. Un minúscul bri d’esperança va brillar en els ulls de Mam. No li feia cap por el bosc a Lloba, ni tampoc aquell parany que desconeixia i que s’havia emportat Xom. Quan el va trobar, va llençar-se-li al damunt sense titubejar. La bèstia era molt més gran que ella, però Lloba no va dubtar en clavar els seus ullals en aquell cos ple de pèl fosc i gruixut. L’os es defensà i tampoc no dubtà en llençar-la, amb els seus braços poderosos, contra el terra. Va anar així quantes vegades, contra el terra, contra els arbres, contra les roques despullades. Lloba va quedar estesa a terra i l’os va fugir, atrotinat però sense deixar rastre.
Par la va trobar en el mateix lloc quan va arribar al campament a migdia. El mal presagi havia anat a més des de la seva fugida sobtada i havia convençut els homes de tornar. Mam li havia assenyalat el camí amb la mà, sense dir res. Lloba romania a terra immòbil. La seva imatge, amb la sang regalimant per damunt del seu pèl gris, va remetre Par a la seva mare, a la batuda enmig de la neu i al moment de la seva mort i no va poder evitar que, altre cop, el concepte de càstig acudís al seu cap i s’hi quedés durant molt de temps.
Quan els caçadors van anar arribant, van internar-se amb Par en el bosc i el van recórrer sencer, encara amb l’esperança de trobar Xom. De tornada, Par anava sentint el dolor instal·lar-se com una llosa damunt de la seva esquena. Quan va trobar la roba esquinçada de Xom a terra, no gaire lluny d’on havia deixat Mam abans, va caure de genolls i va sentir que aquell pes no el deixaria aixecar mai més. Jan i els homes van provar d’animar-lo, però Par s’havia quedat amb la vista fixa en la roba de Xom. Allí damunt, no ho havia vist abans, hi havia una de les petites dents del seu fill. Es va posar a plorar amb grans sanglots, aquella dent a terra el deixava sense esperança. Els homes no sabien què fer, alguns van enretirar-se perquè no els veiessin plorar. Finalment, Par va guardar la dent i es va aixecar.
Lloba serà destinatària de tots els coneixements en cura de ferides que posseeixen els estadants del campament. I sanarà. Mam els primers dies se la mirarà amb rancúnia per haver-se salvat, però després vigilarà totes les seves nafres, com si Xom li hagués demanat. A Lloba, la deixin on la deixin, la trobaran sempre sota l’abric i no la podran treure d’allí. Al cap d’uns dies, Par farà un penjoll per Mam amb la dent de Xom i ella canviarà tots els seus ornaments, inclús la petxina que li va donar la seva mare, per aquest. La dent de Xom, al costat del seu cor i Lloba, al seu costat. Totes dues entendran, sense paraules perquè Mam esdevindrà silenciosa i desconeguda per a tots, que l’una i l’altra són allò que Xom més estimava.
La segona desgràcia de Xom és el motor que dona la raó als que ja fa temps que volen marxar. La segona desgràcia i el pànic.
—Ho veieu? Ja ho deia jo.
—Sí, havíem d’haver marxat abans!
—Ja no hi hauríem de ser aquí!
—I tot per la pedra! Que ja ho sé jo que ens quedàvem perquè Xom acabés de gravar la pedra.
—Aquí correm perill tots, amb l’os!
—I qui sap si n’hi ha més!
El pànic dels grans es trasmuda en tristesa en els petits. Tots senten l’absència de Xom, més que la por en la bèstia. El ploren molts dies i només troben consol asseient-se a l’abric al costat de Lloba i fent-li festes i moixaines. Allí, al seu costat és on descobreixen, mig colgades de terra, la pedra amb les set cabanes i els burins de Xom i ho porten tot a Mam. Les llàgrimes amargues de Mam renoven la seva pena, que sembla no poder-se confortar amb res. Fins que els grans ja ho tenen tot a punt per marxar. La partida s’ha demorat perquè han volgut collir tot allò comestible i deixar el territori net de conills.
Tornaran a caminar. Buscaran un lloc nou, no cal que hi hagi aigua a tocar, ja caminaran per anar-la a buscar cada dia, potser una cova serà més segura, ja el trobaran, el menjar. Que no hi hagi cap bosc a prop, els conills tant se val, els arbres fruiters també. Cap lloc no serà prou segur, en qualsevol lloc estaran en perill. Sempre recordaran Xom, el pobret Xom, l’estimat Xom, que ha estat tant de desgràcia, però ara, ara han de marxar.
Mam no tornarà a ser Mam. El cervell se li ha fet aigua, diran tots. El cor se li ha fet estelles, explicarà Par a Bora i Lena, provant a fer-los-hi entendre, ell que ja ho ha entès. No sabrà que les seves filles han començat a assumir que res no tornarà a ser com abans. Mam les acaronarà amb la seva mirada absent i trista. La solitud, mai coneguda abans, envairà tot el seu ésser i malgrat estar envoltada del seus, patint el seu mateix dol, sentirà que cap companyia no podrà omplir el buit que ha deixat Xom. Abans de marxar, tornarà al bosc moltes vegades, acompanyada de Lloba i seguirà el mateix camí d’aquell dia. La por a oblidar serà més punyent que el dolor per la pèrdua. Es dirà una vegada i una altra que ella no se n’anirà. El seu fill s’ha quedat aquí i ella no es mourà.