Par va mig somriure. Tenia el cap en les caceres, les llargues caminades, la defensa dels perills. Tot allò que Xom no podria fer.
—Te’n recordes de quan vas fer aquell cap de cavall a la paret de la cova?
—I tant que me’n recordo!
—Era una meravella. Després el vas pintar amb aquells colors vermellosos que semblaven foc.
—Ei, que jo també en vaig pintar un! —va protestar Jan.
—Sí, però no et va quedar tan bé. Eh que no?
Tots van riure i van contestar que no, alhora. Jan va mirar-se la seva filla, en braços de Mina.
—Ella sí que m’ha quedat bé! – va cridar, exultant, assenyalant-la.
Van tornar a riure, aquest cop d’una altra manera.
—És que els cavalls devien ser uns animals extraordinaris. Cap de nosaltres no els ha vist mai, però recordeu com ho explicaven els nostres avis que els hi havien explicat els seus? Un d’ells va aconseguir muntar-ne un i desplaçar-se damunt de la seva esquena, tots dos més veloços que el vent.
—Sí, diu que menjaven herba i grans i que quan corrien ho podien fer de maneres molt diferents, segons com movien les potes. Les tenien fortes com pedres i els homes havien de vigilar molt quan anaven a caçar-ne, perquè una guitza de cavall els podia matar. Anaven en ramats i diu que sentien el perill a gran distància. Ens aniria bé tenir-ne algun, però vaja, ja no se’n veu, ni se’n sent mai cap. Feien molts sorolls diferents, semblava que parlessin. Renillaven, grunyien, bufaven, xisclaven. Després també diu que les orelles, segons com les movien volien dir una cosa o un altra. I el cap i la cua. Eren molt vius, quasi com nosaltres.
—Caram!, si que en saps coses dels cavalls!
—És que els trobo uns animals apassionants i els vells en parlaven sempre amb un deliri...
—Sí, el deliri de menjar-se’ls. Segurament per això ara no n’hi ha cap, perquè se’ls devien menjar tots. També podien pensar en els que venien darrere, els nostres vells!
—Ah! I una altra cosa que segur que no sabeu —l’apassionat dels cavalls va abaixar el to —: Als ramats de cavalls hi manaven les femelles!
—Les femelles???
—Sí, les eugues.
L’intent de discreció no havia servit de gran cosa. Tots els homes van arrencar a riure. Les dones van mirar-se les unes a les altres, sense dir res. Enmig del caliu, ningú no va advertir que una ombra s’atansava sigil·losament a l’abric i, en veure la resplendor intensa del foc, reculava.
A mesura que el dia es vagi escurçant, els conills seran més escassos, els homes hauran de caminar més i es passaran tot el matí i part de la tarda caçant, lluny del campament. Sortiran els homes i Lloba, amb les pedres, les maces, les llances grans i petites i la destral. No fa falta tant d’armament per caçar conills, però la prevenció i l’experiència dels que ja no hi són els farà prendre precaucions per si mai un animal més gran s’encreua en el seu camí. Lloba, incansable, flairarà els conills a gran distància i els caçarà amb facilitat, sense tants escarafalls com ho fan els caçadors. Al principi només necessitarà el crit de Par: «ualeeee, Lloba, ualeeeee!» per arrencar a córrer darrere el conill; aviat, tant sols amb el seu rastre, en tindrà prou per convertir-se en una caçadora autònoma amb iniciativa pròpia. Li costarà força entendre que quan tingui el conill entre les dents, l’haurà de portar a Par per comptes de menjar-se’l, però un cop fet l’aprenentatge, tots els homes desitjaran secretament tenir una Lloba. Anirà sempre a l’avançada, tant a l’anada com a la tornada. A mitja tarda, quan ja tots els gestos i moviments dels caçadors l’hi indicaran que la cacera s’ha acabat, arrencarà a córrer en direcció al campament i només s’anirà girant per comprovar que els homes la segueixen, cada vegada més de lluny. Prop del campament, una simple ensumada l’orientarà cap on ha d’anar sense perdre temps, per trobar Xom. Ell la cridarà, i no la podrà aturar, abans no se li llenci al damunt i li llepi les cames, les mans, la cara, mentre no pot parar de riure per les pessigolles. Xom li tocarà el cap, li estirarà les orelles, li acaronarà el llom i la tombarà d’esquena i li gratarà la panxa. Amb les dues mans li regirarà el pelatge gris i bla que a ell el fascina. Lloba ho entomarà dòcilment. Després Xom abandonarà el seu treball amb la pedra i, ajudat dels bastons anirà com tothom d’ací d’allà, acompanyat de Lloba que, al seu costat, s’adaptarà a la seva marxa lenta, com si no en conegués cap altra, i a les seves aturades freqüents.
La lluna plena ha il·luminat el cel dues vegades des de l’acabament de la primera cabana. Xom ja té una gran experiència amb la pedra gravadora. Li ha posat un nom: burí. I no en té un, sinó tres. Par n’hi ha esmolat dos més, en veure que Xom el feia anar amb prudència. El seu entusiasme és contagiós i no només als pares i germanes. Cada dia, un moment o altre, tothom treu el cap a l’abric per veure l’evolució dels gravats i sobretot per veure representada la seva pròpia cabana; si ha canviat d’aparença, si Xom ja la dona per acabada. Tenen pressa. No és pel menjar, de conills encara en troben, però menys. És per la por de quedar-se atrapats enmig de la neu i les gelades, que ja comencen a pensar en buscar un altre lloc. Saben per experiència que el bon oratge que han gaudit les darreres cinc llunes s’acabarà i els cal buscar una cova per poder-se resguardar durant les llargues nits i els dies sense sol que arribaran en breu.
Mam es resisteix a la idea que hauran d’abandonar aquest lloc. Xom no ha acabat l’activitat que el manté ocupat i il·lusionat i ella farà tot el que estigui a les seves mans per romandre-hi el temps que calgui. I pensa, pensa molt. Després ho explica.
—Mireu, aquesta manera de fer d’anar-ho arreplegant tot per allà on passem, s’ha d’acabar. Això no porta enlloc perquè al final ens acabarem tot el menjar. Que no ho enteneu?
—Tot?
—Què vols dir?
—I què hem de fer, sinó?
—Hi ha d’haver alguna manera que tot el que mengem pugui tornar a néixer.
—Què?
—I com?
—Sí. Mireu els conills. Són com nosaltres. Crien fills i els seus fills també en crien. Però nosaltres què fem? Ens mengem els conills i les cries i algun dia s’acabaran. Si aquests conills poguessin criar aquí entre nosaltres i en poguéssim controlar les cries, mai més no ens quedaríem sense conills. No hauríem de patir per si s’acaba la caça o no s’acaba.
Algunes cares han canviat el dubte per l’astorament.
—I qui diu els conills, diu tot. Els ocells mateixos, ponen ous. I ens mengem els ous!
—Oh, i què vols fer doncs?
—Què vull fer? Penseu una mica. En segons quins ous ja hi ha un ocell molt petit. I què vol dir això? Que si ens haguéssim esperat, hauria nascut un ocell ja fet. Mireu, els homes no saben fer-ho d’altra manera, van als nius, és igual que siguin de coloms, de gallinetes o que siguin ocells petits i, pim-pam, agafen els ous o els ocells, i s’ha acabat. Ou que ens mengem, au que no es farà gran, ni volarà, ni posarem a l’olla. Si portem els ous a prop nostre quan estan a punt de néixer els ocells, passarà com amb els conills, que sempre en tindrem, ous i ocells.
—És veritat! – diu una dona.
—És veritat! – coregen les altres.
—I ... i què més?
Les dones estan visiblement interessades i Mam està sorpresa de tot el que li ha aportat el seu pensament, només dirigit a quedar-se, però també cofoia per l’efecte que ha produït en les companyes.
—Sabeu què? Amb la fruita que ens mengem passa igual. Totes les fruites tenen unes llavors a dins i sinó tenen un pinyol. És allò que no ens mengem. I què fem? Ho