Durant les quatre nits que els separen de la terra promesa, planten treballosament les seves cabanes, impossible dormir al ras; aquestes són les nits més fosques, abans la lluna no comenci a créixer altra vegada. Munten llànties entre les cabanes; quatre grans pedres amuntegades i al capdamunt hi entaforen metxes vegetals xopades amb greix. Les llànties cremen quasi sempre durant tota la nit. L’endemà desmunten i reprenen el camí. Hi arriben al capvespre del cinquè dia. Mam té els seus dubtes que aquest sigui el millor lloc del món, com li ha dit Par, però l’endemà en sortir el sol, ho ha de reconèixer, mai no ha estat en un lloc igual. L’abric que els ofereix la roca és prou gran per encabir-los a tots, la seva família, el germà de Par i els cosins amb les seves famílies. Prou gran i acollidor per emparar-los en els àpats i en els vespres al voltant del foc. Darrere la balma, un bosc de pins i rebolls, que no es veu on s’acaba, i al davant, un terreny pla i ample, els permetrà muntar les seves cabanes. Molt a prop, arbres, amb una fruita blavosa que ella no ha vist mai i darrera d’aquests, uns altres de diferents, rabassuts, arrelats a terra, amb uns petits fruits de color fosc. Més enllà, els ametllers, que ja coneix perquè fa temps que allà on van en troben. Li fa estrany veure la fruita als arbres, quan recorda que allà d’on venen, la neu era arreu i pertot, però a Mam li sembla endevinar que el món és més gran que tots els mons que ha conegut i que encara li té reservades moltes sorpreses. Sorpreses.
Camina uns minuts en direcció al soroll de l’aigua i trobar el riu tan a prop la deixa bocabadada. El riu és gran i ample i baixa amb força. Es mulla els braços. L’aigua és gelada, però això no l’atura i es mulla la cara i es desfà les pells enllaçades que li embolcallen els peus. Quan arribi a la cabana es posarà les avarques que li va fer Par, aquí no hi fa fred. Es posa dempeus en una pedra que sobresurt. Allí dreta, deixa que l’aigua furient li esquitxi els peus al seu pas. Tanca els ulls: aquest és el lloc que han estat buscant. De sobte, mira a banda i banda i salta a la riba. Si m’ha vist algú, si em veu Par... pensaran que m’he tornat boja? Torna feliç al campament. Res no fa pensar que un dia no molt llunyà maleirà haver arribat a aquest paradís i poc després voldrà fugir-ne sense intenció d’anar enlloc més.
Els dies passaran plàcids, amb una comoditat que no tindrà res a veure amb la que han conegut fins llavors. El sol descriurà en el cel l’arc més ample que mai hauran vist. El dia donarà per molt. Par, Jan i els cosins sortiran de cacera cada dia i tornaran carregats de conills. Les dones els espellaran i els couran per a l’àpat diari o els adobaran amb sal i els exposaran al fum, per poder-los conservar més temps. Els arbres propers seran aranyons i els seus fruits blavosos, una mica aspres, seran rebuts amb alegria; no hauran tastat mai res de semblant. Més allunyats, hi haurà els ginebrons; els seus petits fruits de color entre blau i negre seran collits per les dones i n’obtindran una espècie amb què amaniran la carn de conill, de vegades massa fibrosa, que es convertirà en manduca molt més mengívola. Els homes no en sabran res de les provatures de les dones, però menjaran més a gust i dormiran més descansats.
L’arribada dels homes era el senyal d’alerta que el sopar s’havia de començar a preparar i el moviment, fins aleshores incessant, tot i tranquil, que havia impregnat el campament, es tornava ritme diligent perquè tot estigués a punt a l’hora d’asseure’s junts sota l’abric. Mam i les dones cuinaven, els fills ajudaven. Mentrestant els homes descansaven i rememoraven les escenes més intenses del dia, esbrinant com podien esmenar els errors que els havien impedit d’augmentar els seus botins de caça.
El sopar esdevenia, sense proposar-s’ho, un ritual. Els homes a una banda, esperant amb fruïció que els plats s’omplissin. Les dones repartien el menjar, acabat de coure al foc, que presidia la vetllada, i en acabat s’asseien a la banda oposada. Les criatures, gaudint del menjar i esperant; les nenes desitjant trobar-se en el lloc de les seves mares, els nens somiant anar de cacera, com els pares, i tots, esperant que el sopar s’acabés per poder escoltar les històries. Històries d’animals grans i petits. Totes els hi agradaven, però gaudien especialment quan els caçadors, ara un ara l’altre, explicaven les seves caceres, cada una diferent. Les històries, enmig de la nit, atenuada per les flames fantasmagòriques del foc, convertien l’abric en un espai màgic.
—És que n’hi arriba a haver de conills aquí! No havíem estat mai en un lloc amb aquesta abundància.
—I tant! En cacem tants que a vegades no sabem on posar-nos-els. Els portem penjats per tot arreu i encara no podem amb tots.
—A vegades n’hem de deixar algun.
—I la ràbia que em fa a mi!
—Surten dels llocs més impensats i no donem l’abast a caçar-los.
—Sabeu perquè n’hi ha tants?
—No...
—No, per què?
—No us heu fixat que aquí no hi ha gran duc?
—És veritat! A aquestes bèsties tan grans també els agraden els conills. I tampoc no he vist cap gat mesquer des que vam arribar.
—Cada vegada n’hi ha menys, d’animals. Fixeu-vos amb tots els que nosaltres hem conegut, però que ara ja no trobem mai. Ni aquests, ni tampoc cap linx. De guineu se’n veu alguna...
—Molt poques.
—Sí, i tots els animals que parlaven els d’abans? Els mamuts, enormes, i els rinoceronts que diu que eren porucs.
—Sí, sí, i tant! Com devien ser aquells temps amb els animals a munts!
—Home, aquests eren grans, eh? Tampoc no devien ser tan fàcils de caçar com els conills.
—Aquí, el que es veu bastant són cérvols. Un dia hauríem d’anar al cérvol. El pare sempre deia que del cérvol s’aprofita tot; la pell per abrigar-se, els ossos per a armes i eines, els tendons com a cordills, la carn, el greix...
—Sí, però ho hauríem de fer quan tornés el fred. Ara és quan tenen les banyes més grans i fortes.
—Que tens por?
—Jo, por?
—Aquí hi ha cérvols i cabres —interrompé Par— I és estrany perquè sempre, allà on hem trobat cérvols no hi hem trobat cabres, oi que no?
—És veritat, però aquest és un lloc molt bo. Bo per nosaltres i bo pels cérvols i les cabres.
—Jo, si us dic la veritat —digué Par— els conills m’agrada més buscar-los als caus.
—En Par va tip ja!
—No, no és això, però no trobeu que també té la seva gràcia? Busquem els caus, esperem que surtin i llavors paf! Garrotada al cap amb la maça. No se n’escapa ni un.
—Sí, però el dia que ho fas així, d’aquell cau ja te’n pots oblidar perquè de conill ja no en surt cap més.
—Són vius també, aquests. Un dia, Rami es va posar nerviós esperant i els hi va destrossar tot el cau a cops de maça. Era una galeria llarguíssima, però a més a més en sortien uns túnels que semblava que cada família en tingués un, perquè estaven plens de conillets petits. A mi em van fer una llàstima...
—És que Rami és un bèstia! —va dir Jan.
—Sí, sí, soc un bèstia! —respongué l’al·ludit, orgullós.
—Sí que ho ets —afegí Par—. I no cal que en gallegis! Almenys allí hi teníem una cinquantena de conills que s’haurien fet grans i mira, busca’ls!
—Sembla que les conilles crien molt sovint. Sempre estan a punt...
Tots van riure sorollosament. Algun d’ells es mirà la seva dona de reüll. Ella li tornà la mirada, desafiant.