allioli 1 fer l’allioli loc. ‘copular’. «Sols he trobat una falta (...): / que en lo morter de les tals [de les monges] / no es puga fer lo allioli» (Morlà, 59). En Pomares (1995: 23) i Verdaguer (1999: 212). Metàfora gastronòmica fonamentada en l’elaboració d’aquesta salsa feta remenant la maça o mà en el morter, imatges, respectivament, dels òrgans sexuals masculí i femení. 2 tastar l’allioli loc. ‘copular’. «Tota dona de vergonyes / lo allioli vol tastar, / y en veure mà de morter, / reventa per picar alls» (Mulet, 294). Locs. NR.
allò 1 pron. ‘coit’. «y boqueta en boca / molt content li vach parlar. / (...) Ella em digué estes raons: / “Si vol vosté allò, demà”. / Yo que en l’ora l’entenguí (...)» (Ros, 1748: 8). 2 pron. ‘marit que consent l’adulteri de la seua dona, cabró’. «–Són vostés molt allò... (y señala el front). –Mire, so llarguerut, que no sóc casat» (El Mole, 1837: I, 230). 3 pron. ‘excrement’. «Finge resplandor confuso / un bolsillo... per los signes. / Com si el vera, / al punt [el sereno] escarba en lo chuso... / y és... un allò dels més dignes / de bandera. / Y molido y chasqueado, / sin oler a nada bueno / tot el nas» (Tipos d’auca, 145). Accs. NR. Terme pronominal genèric amb valor eufemístic. Cf. tastar allò tan bo ‘copular’ (Pomares, 1997: 24).
almagasent m. ‘latrina’. «cada u li diu son nom / a cagadora (...); / l’atre li diu (...) / el almagasent» (Anglés, 1840: 5). Acc. NR. Variant formal de magatzem, amb aglutinació de l’article aràbic i l’epítesi d’una -t, segurament de caràcter analògic, per la terminació més comuna -ent. Metàfora que deu estar fonamentada en la funció del magatzem i de la comuna, llocs destinats a dipositar quelcom. A més, els excrements de vegades es posen en relació amb el seu origen, els aliments. Així, en el mateix text reben el nom de panfué i cera de forment.
almari → armari.
almodí m. ‘latrina, comuna’. «cada u li diu son nom / a cagadora (...); / l’atre li diu la privada, / el almodí, la barsella» (Anglés, 1840: 5). Acc. NR. Metàfora encobridora, fonamentada en l’aliment, i en concret en els cereals, abans de ser transformats en excrement.
alon Expressió de comiat, adéu. «Probarem, y si no alon, / que altres que veure hi aurà» (Rahonament entre el Rull de Payporta, 3), «En fi, em despachà als deu dies, / perquè allí en lo calaixó / trobà pesetes de meñs. / Gràsies a Déu, diguí. Alon. / Y torní a ma vida lliure» (Un pillo, 29). NR. En la germania castellana, procedent del francés allons (Alonso Hernández, 1977: 31; Chamorro, 2002: 83). Carles Ros (1764: 17) recull la variant adaptada aló.
alquitrà, anar a l’ loc. ‘enviar (algú) a mal viatge’. «Vacha, vacha a l’alquitrà! / Pos si en tres duros n’y ha / pa fer un viache a Roma!» (Mentres pasa, 6). Loc. NR. Metàfora. El quitrà és considerat, pel seu aspecte viscós i el color negre, una substància d’aspecte repugnant o, almenys, poc agradable.
alt 1 deixar (quedar) en alt (una cosa) loc. ‘estar o quedar pendent’. «para proseguir la historia / que vàrem deixar en alt» (Civera, 1820: 19), «Hui no vullc pendre / més disgust; queda asò en alt. / Ara a taula» (Escalante, II, 60 6). Metàfora. 2 estar en alt loc. ‘estar en actitud expectant’. «Anem, desembuja pronte, / no·m fases estar en alt» (Joro el Parrut, 2), «–Tornaràs pronte? / –Cuant puga. / –No em fases estar en alt, / cuant ans vine, y parlarem» (Civera, 1820: 78). Locs. NR. Metàfora. Es diu que una persona està en alt quan la seua atenció sobrepassa, està per damunt, del nivell ordinari, perquè està esperant quelcom. 3 no fer alt ni baix loc. ‘no immutar-se, no alterar-se’. «y de ahí és que no feren alt ni baix cuant se’l veren entrar per la porta del carrer» (Sueco, 87). Loc. NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. El DCVB (I, 549) la recull en EscLl. i en MGad. Metàfora.
alumbrar prnl. ‘emborratxar-se’. «Después el molt embustero / va tindre el valor d’anar / y dir que yo en lo convit / és que m’habia alumbrat, / y sistelles per llanternes / vea» (Escalante, I, 53), «–Con que és fals, y anit tingueren / que dur-te al be, perquè un pas / no podies per ton peu / tan siquiera acaminar? / –Vols tu dir que yo m’alumbre?» (ibid., 54), «Gostino, que ve mich alumbrat» (Colom, 1872: 19). NR. Segurament es tracta d’un castellanisme (cf. Besses, 1905: 21; Pastor y Molina, 1908: 52; Carbonell Basset, 2000: 21; Luque et al., 2000: 30). Cf. il·luminar-se id. (Marian, Sanchis, 1994: 95), amb la testa il·luminada ‘ebri’ (Mestres, 1998: 71). Segurament per referència a la fase eufòrica de l’embriaguesa, valent-se d’una imatge que retrata el borratxo com un il·luminat per la divinitat (cf. Luque et al., 2000: 30).
amagatontes 1 adv. ‘d’amagat’. «La carta també anirà sense orde ni concert, perquè no he pogut aure més que una talleruca de paper, y tot ha anat de bolta y bolum y amagatontes» (Rondalla, 27), «y amagatontes pogueren / en elles matar la fam» (Un pleyt, 305). 2 a amagatontes loc. adv. ‘d’amagat’. «Totes aquelles droguetes (...) / que solen les que estan grogues / a amagatontes menjar» (Martí, 1996: 96). També (d’)amagatons, d’amagatotes, d’amagatotis (DCVB, I, 595). A Lludient a amagatontas (Alba, 1986: 107). En aragonés ir a amagatones ‘caminar amagándose’ (Pardo Asso, 1938: 28) i a amagatons (Blas, Romanos, 2003: 23). Cf. a palpontes (Colomina, 1991: 257).
amaitinar 1 tr. ‘robar’. «La veritat, Bufalampolla, a qui has amaytinat eixa capeta?» (Leon, 1787c: 6). Mot NR al DIEC, acc. NR al DECat, 1a doc. 2 tr. ‘agafar, aconseguir (alguna cosa), apoderar-se’n’. «Qui, tenint un decument / qu·en presentar-lo, amaitina / tre-sents duros (...), / aguanta que la misèria / se li’n puche al caballet?» (Balader, 1872: 9), «Pués si amaitine un garrot, / té que haber una matraca» (Colom, 1875: 39). 3 tr. ‘agafar, atrapar, capturar (algú)’. «agarrant lo meu bastó, / em veig vindre un parroquià, / esmolador o janfutre, / en un sablot en la mà. / (...) Per a amaytinar a este / em sobra força en lo braç» (Leon, 1808: 3), «la que se’n vola / buscant marit en desvelo, / y amaitina un tros d’ahuelo» (Palanca, 1867: 31), «al pobret [cavall] que [el toro] amaitinaba no li deixaba res dins [del ventre]» (Llombart, 1877: 258), «quirdà a la chica, / y amaitinan-la del moño, / li va dar una palisa» (Balader, 1885: 154). Accs. NR (2, 3). També el documentem, a principis del segle XX, amb els sentits de ‘captivar, atraure, agradar, seduir’: «Ahora va el segundo número del programa. La versada que ustedes l’han escrito para amaitinar al público antes de que s’ascarote» (Thous, Casajuana, 1916: 12), «Com tinc la mirà lladrona / (...) als hòmens que yo amaitine / els deixe per a el arrastre» (Hernández Casajuana, 1932: 10), i ‘subjectar, assegurar’: «El amaitinaren contra el banc en què·staba sentat, li taparen la boca y (...) li tallaren ràpidament les melenes» (Juan Garcia, 1914: 214); sentits relacionats amb els anteriors. En Esc., EscLl. i MGad. amaitinar ‘observar y mirar con cuidado, acechar o espiar’ i ‘asegurar o sujetar’. En el DCVB (I, 596) només ‘robar’, a València, a través del Diccionari Aguiló (I, 80) en un exemple molt semblant al nostre primer: «A qui has amaytinat eixa capa?». També ‘madrugar’ a la Llitera, a la Vall de Benasc i en l’aragonés de transició al català de la Vall de Lierp (Andolz, 1977: 15; Rohlfs, 1985: 13; DECat, V, 543; Endize, I, 159). Derivat de maití, variant antiga i avui nord-occidental de matí (DCECH, I, 230; DECat), que continua a l’Alt Aragó: maitín, maitino (Endize, 1201-1202). En castellà amaitinar ‘acechar’ o ‘sorprender, capturar’, procedent del català, segons Coromines (DCECH), és un mot rar, alié a l’ús comú (cf. Autoridades,