amarrit adj. ‘avariciós, gasiu’. «en un real, un home, / si sap les coses medir, / pot sustentar una dona / i sobrar-li per a anís. / Jo sé un home que sustenta, / i és en València dels rics, / una dona en sis dinés, / i és lo tal tan amarrit / que, perquè no previngué / què almorzar, un cert matí, / dels sis dinés per als dos, / denotant que era roín, / li pegà damunt del ventre / catorze o quinze pessics» (Morlà, 146). Acc. NR. Si no és una errada o una variant d’amarrar, el sentit recorda més aviat el d’aquest verb parònim, i evoca la formació de l’adjectiu agarrat ‘gasiu’ (→).
ambo m. ‘parella’. «No els veu que ya formen ambo? / (...) els chics demanen casaca» (Alapont, 1869: 13). Acc. NR. Metàfora. Evoca el joc de la loteria.
amic del gafaüt loc. ‘lladre’. «Sempre he callat com un mut, / y may he dit als que roben / sinó amics del gafaüt» (Tabalet, 207), «–Pos no ha tengut pocs empleos! / –Tots lograts en un minut. / –Nunca falten sirineos / als amics del gafaüt» (Bernat i Baldoví, 1857: 16). Loc. NR. → gafaüt.
amigatxo -a m. i f. ‘amic, amiga’. «Ell me va dir: “Amigacho, / si el vol, bé se’l pot quedar”» (Branchat, 61), «Os ha agradat, amigachos? / No és la pura veritat?» (ibid., 90), «encontrí a hu / molt pobre y molt desgarrat. / Me digué: “A hon se va, amigacho?” / Yo li responguí a l’instant: / “A lo mateix que vosté”» (ibid., 94), «Per mon vot faça’s primer / la operació que anuncià / un gran amigacho meu» (Tio Bernat, 5), «ajudant-li sempre les sehues companyeres y amigages» (Espardenya, 16). NR al DIEC i ND. En aquests exemples el grau d’amistat que representa és variable: en el segon i quart es fa referència a bons amics, i en el primer i tercer a persones que s’acaben de conéixer. Sobre això, vegeu DCVB (I, 627), MGad. i Quintana (1976-80: 113). També s’aplica a persones de gènere femení, a pesar que en el DCVB només es recull en masculí. El sufix -atxo atorga un matís col·loquial o familiar al mot. En castellà amigacho és rar i té un caràcter despectiu ‘amigote’ (Seco et al., 1991: 278).
amo, -a 1 ama dels nius loc. ‘mestressa d’un bordell’. «Una volta en el niu (...), aconsellaes per la encarregà o ama dels nius, desgarren y hasta cremen les cartilles que per a llechir els porten alguns mestres qu·han estudiat en l’hospital l’asignatura de higiene» (Llombart, 1877: 270). Acc. NR. I simplement ama (Pomares, 1997: 24); també en l’argot castellà (Besses, 1905: 21; Martín, 1979: 26; Sanmartín, 1998a: 35; Carbonell Basset, 2000: 22; Chamorro, 2002: 86). 2 amo del carxofar loc. ‘persona afavorida, preferida o dominant en un assumpte o situació’. «Però com Gimo del Portal era l’amo del carjofar (...), perquè havia sabut assentar millor les bases, may pogueren ells alçar lo cap» (Rondalla, 29). NR al DECat ni al DIEC i ND. Metàfora plàstica i visual. Cf. amo del garbanzar ‘se dize por burla de quien es dueño de algo pobre y baladí’ (Martínez Sevilla, 1976: 21).
amoixcar-se → amoscar-se.
amolador -dora 1 adj. ‘crític, censor’. «la chunta redactora, amoladora y criticadora del Mole» (El Mole, 1837: I, 380). 2 adj. ‘redactor de la revista El Mole’. «eixos periodistes que diuen amolaors o del Mole» (ibid., 217). Mot NR al DIEC. Accs. NR. La qualificació d’amoladora que la junta redactora de El Mole s’aplica, aprofita el joc paronomàsic per tal de fer referència a l’esperit crític de la revista. → amolar.
amolar 1 tr., intr. i prnl. ‘amoïnar(-se), molestar(-se) molt, fastiguejar(-se)’. «I a un home el fan ser goleta, / i aixina el van amolant» (Martí, 1996: 79), «Perqu·és cosa que me amola / estar molt de temps asentat» (Milacres, 190), «Algú se riurà, però, en cambi, ploraran molts (...). Al que li toque que s’amole» (La sota de bastos, núm. 1, p. 2), «Lo que fas tu és amolar, / perquè cuant te batecharen, / nom te degueren posar» (Ensisam, 391). Mot NR al DIEC, acc. NR al DECat i ND. A la Codonyera ‘fotre’s’ (Quintana, 1976-80: 105). 2 tr. i intr. ‘criticar, censurar, reprovar, blasmar’. «tots aquells que posen tots els pensaments en amolar a tots els que parlen de tots els seus desbarros» (El Mole, 1837: II, 90), «no·t riuràs del Mole (...), perquè El Mole t’amolarà a tu sent voltes ans que tu ensomies en clavar-li a ell la ungla» (El Mole, 1837: I, 126), «Uns dien que l’achuntament li habia donat dos mil duros a la chunta del Mole, per a que no amolara més» (El Mole, 1840-41: I, 372). 3 tr. ‘castigar, punir’. «El marqués del Tremolar / bo per a autoritat és (...). / Dabant d’ell ningú marmola. / Al que delinquix l’amola / y el multa sinse remey» (Melonar, 89), «yo sóc / el qu·ara a vosté li clava / (...) una multa (...). / Ya vorà si yo aprofite / per a amolar-lo» (Millàs, 1884a: 25). 4 tr. ‘matar’. «me’n vinc a tancar dins de Valènsia, per si·s cas s’acosten [els carlins]. No tingau por, valensians, que así està Pataca Grosa (...), y si aplega el cas, farà tant com tots, si no l’amolen avans» (El Mole, 1837: II, 264). Accs. NR (2, 3, 4). 5 prnl. ‘sofrir un dany, aguantarlo, fotre’s’. «Epitafi. / Yo, El Mole, así dins m’amole, / descansant, a pesar meu’ (El Mole, 1837: I, 334), «–Seguim-los moatros. / Ba! / Pos no has ouït que no volen?... / Toca avant, y que s’amolen» (Lladró, 1858c: 24), «Puix allí a hon hi a verdadera fe (...) el Nostre Senyor se mostra bondadós, esplèndit y lliberal, però no com molts lliberals de hui, que la volen tota per a d’ells, y els atres que s’amolen» (Tipos, 143). Acc. NR al DCVB ni al DIEC, 1a doc. En l’argot castellà amolar (amuelar) ‘fastidiar; molestar; perjudicar’ (Besses, 1905: 22), i amolarse ‘aguantarse, fastidiarse’ (Martín, 1979: 27). En castellà, Sanmartín (1998: 39) deriva aquestes accepcions d’amolar ‘afilar’, per les molèsties que pot ocasionar aquesta activitat. En el cas del valencià, però, per al concepte ‘afilar’ és més corrent esmolar. Per això, el nostre amolar, si no és un manlleu del castellà, podria partir del substantiu mola ‘cosa massissa i de gros volum’, per analogia amb la molèstia, damnatge i aclaparament lògics que ocasiona un gran pes, una mola.
amolatiu adj. ‘molest, descoratjador’. «Però ni en castellà, ni en valensià, ni en lletí, ni en llengua alguna me donà sinó resultats... negatius y... amolatius» (Tabalet, 153). Mot NR. Derivat de mola.
amollar 1 tr. i intr. ‘pagar, lliurar, una quantitat de diners’. «Pague luego diez ducados; / y allí els hagué de amollar / con la pepita del alma» (Civera, 1820: 23), «pués en tots los pleits triunfaba / qui més solia amollar» (ibid., 81), «que els tornaren els dinés que habien amollat» (El Mole, 1840-41: I, 236). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En el DCVB (I, 635) es recull només en balear. A Anna, amollar ‘soltar, pagar’ (Martí, Aparicio, 1989: 17); també a Sinarcas (Palomares, 1981: 247). 2 tr. ‘dir’. «Inglés! No me parles d’ells. / Vacha un llenguache grasiós! / U ne ve así (...) / que verts me torna els cabells. / Ell amolla uns garabatos / que (...) ningú l’entén» (Colom, 1875: 16), «per les moltes boles qu·amollen» (Ensisam, 475). Acc. NR al DECat ni al DIEC. Viu a Alacant (Segura, 1996: 113). Metàfores fonamentades en la idea de ‘deixar anar una cosa que es tenia agafada o que es retenia’. 3 intr. ‘arrancar a córrer’. «puchà a caball (...) y (...) amollà a escape per aquells carrers» (Donsaina, 95). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. 4 intr. ‘anar, marxar, encaminar-se (una persona a un lloc)’. «Y enseguida agarra la campaneta, y amolla davant del bon saserdot cap a l’altar machor» (Sueco, 23). Acc. NR. Hi ha un desplaçament