Nosaltres, els hereus directes de la República i l’Autonomia, havíem estat educats per al triomf. Ens havien educat en l’ordre, la confiança, la netedat, la gentilesa, el bon gust, l’autodomini. Ens havien ensenyat a refusar la desesperació, amb el mateix menyspreu amb què es refusa una roba tacada i suada. I vet aquí que la Història, mentrestant, ens havia preparat una broma sarcàstica: les raons de l’ordre ens havien conduït a aquella pau armada i sobre els nostres caps havia esclatat la consigna de l’alegria.
A La Vanguardia del 20 d’agost, Luis de Galinsoga escrivia:
Disciplina para el júbilo.
Habíamos perdido bajo la República el don divino de la alegría. Uno de los ínclitos y nefastos filósofos y fundadores de aquel régimen dictaminó, a las pocas semanas de instituido, que la República había tornado agria y triste la vida de España.
¡Vaya si tiene que intervenir el Estado en la alegría!
Y esta función es la que ha iniciado esa orden reciente del señor Serrano Súñer, reguladora de las fiestas y sabiamente administrativa del regocijo.
L’expressió emmurriada, la inquietud palesa del doctor Zubiri, com nosaltres li dèiem, era com un aire fred, reconfortant. La traducció del vocabulari de Heidegger una nova projecció, articulada, viable, de la nostra constant angoixa: «La existencia humana, se nos dice hoy, es una realidad que consiste en encontrarse entre las cosas y hacerse a sí misma, cuidándose de ellas y arrastrada por ellas. En este su hacerse, la existencia humana adquiere su mismidad y su ser, es decir, en este su hacerse es ella lo que es y como es. La existencia humana está arrojada entre las cosas, y en este arrojamiento cobra ella el arrojo de existir. La constitutiva indigencia del hombre, ese no ser nada sin, con y por las cosas, es consecuencia de este estar arrojado, de esta nihilidad ontológica radical».
Reconèixer-se com llençat a aquí era subjectivament satisfactori. L’expressió trobar-se llençat portava un rastre d’emotivitat, un element d’urgència —malgrat saber que la paraula d’origen no té la càrrega de menyspreu de la paraula llençar— que era al mateix temps tranquil·litzadora, en la mesura que racionalitzava aquella dolorosa estampida dels tres anys de guerra, la vivència d’una desfeta que ens feia desobedients i, per tant, innecessaris. Havíem estat llençats allí per atzar, i el viure era constatació continuada de provisionalitat. La consistència del món exterior esdevenia, així, dubtosa també —i que còmode que ho fos!— i ens permetia dedicar-nos a allò que se n’ha dit coherència íntima i sense remordiments. «La existencia de un mundo exterior —ens deia Zubiri— no es algo que le adviene al hombre desde fuera; al revés: le adviene desde sí mismo. El idealismo había dicho algo parecido; pero al hablar de “sí mismo” quería decir que las cosas exteriores son una posición del sujeto. No se trata de esto; el “sí mismo” no es un estar “encerrado” en sí, sino estar “abierto” a las cosas; lo que el sujeto “pone” con esta “apertura” es precisamente la apertura y, por lo tanto, la “exterioridad”, por lo cual es posible que haya cosas “externas” al sujeto y “entren” (sit venia verbo) en él».
El doctor Zubiri deia sovint: «No se trata de esto». Era l’expressió del convenciment que seria mal entès. És a dir, no sols que seria mal entès, sinó que la seva personal versió de l’idealisme, la seva personal utilització del mètode fenomenològic, el farien avançar sempre en una constant correcció de la idea expressada. Corregia i tractava de precedir l’equívoc que es produiria en el que l’escoltava. «No se trata de esto» era una frase que nosaltres repetíem amb la malícia del valet de chambre, la típica malícia del deixeble que mig es defensa de l’imperi del mestre. I al mateix temps ens era legítimament útil per a defensar-nos d’aquell corrent beatífic de la lletra impresa.
No és gens difícil de comprendre per què ens vam sentir atrets pel lèxic del filòsof Friburg, i dic lèxic i no filosofia perquè abans d’arribar a capir el contingut de la seva obra, el seu vocabulari, inhabitual en els breviaris filosòfics, feia camí en el nostre esperit i despertava profundes ressonàncies. El lèxic de Heidegger s’omplia del contingut de la nostra vida quotidiana: de la consciència permanent d’incertesa i de provisionalitat; de la radical impressió d’haver estat llençats a la situació present; de l’acumulació de certificats de bona conducta que modelava un permanent estat de culpa; una tensió constant que t’empenyia a dir no, sense estrat de certesa on recolzar-te; tot plegat inclinava la nostra intel·ligència devers una terminologia que ens gratificava per si mateixa i ens estalviava el rigor de la comprensió. Per altra banda, Berdiàev havia dit ja que la terminologia de Heidegger és més original que el seu pensament. Uns quants anys més tard, escassament una dècada, veuríem com aquest vocabulari, astutament traduït per Sartre, trotava pels cafès i les caves de Saint-Germain. No és gens difícil d’establir un paral·lel entre la joventut que sortia de la guerra mundial en el París de la victòria i la nostra pròpia joventut, en la Barcelona de la derrota, encara que no sigui fàcil transcriure-la en imatges perquè la nostra no era vida de carrer. Però insisteixo que la influència era molt més profunda del que podia semblar i que molts van ser més tard heideggerians sense saber-ho, assumint una actitud rebel·lada de crisi i no de crítica.
Era amb l’actitud que ens havíem identificat, més que no amb l’obra, car l’obra ens arribava mediatitzada en escasses i difícils traduccions. I potser ens hi identificàvem molt més profundament del que nosaltres mateixos podíem suposar, perquè Heidegger era en la seva aventura històrica un antecedent nostre; un revoltat, com diu Fritz Heinemann, que se subleva contra tot: contra els positivistes; contra la metafísica tradicional; contra la negació de la metafísica de Kant, demostrant que en Kant hi ha el fonament de la metafísica; contra la lògica, explicant que el pensament s’instal·la en el no-res per a destruir en definitiva tota possibilitat de negació; dedicant-se a fer antiinterpretacions dels grans filòsofs, de Plató, de Kant, com si la seva última finalitat fos destruir la història de la Filosofia. Un contrarevolucionari, de fet, perquè li preocupa destruir l’herència del passat, i no un revolucionari que es proposi precipitar l’evolució cap al futur.
L’aproximació a Heidegger, l’autèntica, la vam fer amb el jove alemany, ros i vermell, que Herr Beinert ens havia presentat. L’estudiant de Friburg sabia molt poc castellà i això li estalviava el problema de la traducció. Sovint ens trobàvem, ell i nosaltres, tractant de descobrir la paraula adequada i el català s’hi introduïa amb una impertinència notable, perquè el mot traduït mai no l’acabava de satisfer. Els termes de Heidegger no havien de ser pròpiament conceptes, sinó essències de vivències, i havien de conservar la pluralitat d’intencions de la vivència. Així, si li dèiem que la paraula Sorge volia dir cuidado, es treia de la butxaca un diccionari, que duia sempre a mà, com un turista, i ens deia que in Sorge sein volia dir també ‘inquietar-se’, ‘preocupar-se’, ‘inclinar-se amb sol·licitud devers alguna cosa’, però també..., i això era important..., ‘amb recel’. Era inútil que nosaltres li diguéssim que cuidado volia dir també més o menys tot això; ell insistia que era preferible no traduir la paraula i escrivia a la pissarra in Sorgen sein. Els nostres apunts eren galimaties de castellà-català-alemany-llatí.
Malgrat tot, el nostre professor jove, ros i vermell, ens va comunicar amb apassionament unes quantes coses. En primer lloc, la pràctica de la fenomenologia com a mètode: fer veure per si mateix allò que es mostra, tal com per si mateix es mostra. És a dir, no buscar res més enllà d’allò que és perceptible; descrivint, explicant, donant tombs a l’entorn de les coses que es mostren.
I així descobríem que el nostre estat d’ànim era l’essencial de la situació humana: un constant estar exposat al no-res.
Naturalment que tot això res no tenia a veure amb el nostre treball