Malgrat que l’Institut Escola havia sorgit del seu homònim madrileny —d’aquí la redoblada antipatia que produïa als catalanistes de dretes— i que, per tant, en el fons dels seus propòsits, hi havia els preceptes de la Institución Libre, del germanisme de la Institución només ens n’havia arribat aquella admiració per la ciència alemanya, latent en la majoria dels intel·lectuals dels anys trenta, i del propòsit de reconstrucció d’un tradicionalisme espanyol: el recull de cançons populars de Benito, el contacte habitual amb el Romancero en escenificacions teatrals, i recitats i lectures, i aquella mitificació del paisatge castellà a través de Machado, Unamuno, Ortega, i que té la més genuïna expressió en aquella frase castiza d’Ortega:
—Caballero, ¡en Castilla no hay curvas!
Però res més. Les ires que produïen els institucionistas als historiadors i als publicistes de dretes —Vicens Vives comenta a España 1868-1917 l’excessiva virulència de les acusacions a un moviment que va representar un paper secundari— només arribaven de retop a l’Institut Escola de la Generalitat. La condemna més greu li ha vingut, com a tants moviments progressistes nostres, de la pròpia intel·lectualitat catalana i en forma de silenci.
LA VANGUARDIA, 28 DE NOVEMBRE DE 1939
«TAREA Y ÓRGANOS REGENERADOS»
La «Junta de Ampliación de Estudios», las «Pensiones en el extranjero», la «Residencia de Estudiantes», nobles cartelas puestas en fachadas de disimulación tras las cuales no cabía sino el anhelante y voraz cacicato a sueldo de las logias y de Internacionales, se prostituyeron villanamente al contacto con los tentáculos viscosos del pulpo de referencia.
Descuajar la Institución Libre de Enseñanza en las últimas y más sutiles raíces casi imponderables es base inexcusable de una reintegración nacional.
Les arrels, sí, existien, i tenien de comú una moral que no recolzava en un estat d’èxtasi, sinó en un projecte de la intelligència. Una moral remotament epicúria, que s’hauria basat en aquella dita d’Epicur el Vell: «Vana és la paraula del filòsof que no sap alleugerir el sofriment dels homes».
D’aquesta moral, els diaris en deien moral femenina i s’hi oposaria el mite de l’adolescent guerrer:
SOLIDARIDAD NACIONAL, 21 DE NOVEMBRE DE 1939
«FUSILES PARA NIÑOS», A UNA SEÑORA PACIFISTA, J. M. COMAS ROCA
Esas marchas militares de niños que con tan certera previsión organiza la Falange, esas actitudes arrogantes a que se habitúan, ese manejo del fusil con el que se familiariza, constituyen el cultivo adecuado del valor, el clima saludable en que se desarrolla frondosa la virilidad y la reciedumbre del espíritu apto para las acciones esforzadas y que impide la vergonzosa deserción en el momento del peligro. Porque, junto con el manejo del fusil, se inculca a nuestra juventud los principios de la Religión, Patria y Familia que forman la base de la educación de las personas decentes. No se alarme, pues, señora, cuando vea en manos de su tierno hijo un fusil con su bayoneta bien afilada. Al contrario, tranquilícese. Piense que es para su hijo y tal vez para usted un seguro de vida.
Algú ha dit recentment que no tenim dret a jutjar. Jo diria que no tenim dret a condemnar —la victòria és tan temptadora!— però, a jutjar? Si se’ns treu el dret a jutjar, a prendre partit, què ens queda? Condemnar, en canvi, és difícil si tenim en compte els fusells, els exèrcits en marxa. El silenci i la por és un mal cultiu mentre ressonen els clarins de guerra.
La más gigantesca retirada militar de la historia. 700 barcos para reembarcar tropas tras tenaz diluvio de metralla. Los alemanes han capturado 330.000 ingleses y franceses.
Un noticiari UFA oferia unes imatges cruels de la derrota. No era crueltat sagnant, era l’evidència d’un art nou per a nosaltres, tot i que sortíem d’una guerra sense pietat, era l’art de destruir la persona, de convertir-la en ramat, d’empènyer l’home cap a un últim nivell de degradació. A la platja de Dunkerque els alemanys havien plantat una cleda amb xarxa de filferro espinós. La màquina cinematogràfica havia perseguit els homes nus fins a ran de les ones. Els uns es llençaven de bocaterrosa, els altres es quedaven mirant, amb odi; uns altres simplement giraven el cap, potser amb fàstic. Jo vaig sentir mareig, un cobriment de cor que em va obligar a sortir de la sala. Mentre aconseguia respirar profundament a la llum del dia, tanmateix brillant, el meu company va comentar que jo havia tingut una reacció molt adequada a la meva escaient feminitat. No recordo si vaig fer l’esforç d’explicar-li que em semblava completament impossible que la nàusea fos patrimoni de l’esperit femení. Potser no ho vaig fer, potser en realitat vaig pensar que per una vegada que el meu company em dedicava aquell piropo tan preuat més valia agrair-l’hi i prou. Per altra banda, potser els meus arguments li haurien semblat restes d’una actitud sentimental, individualista, liberal i tampoc no m’hauria escoltat. I a més, en altres temps, vull dir quan jo anava a l’Institut, una multitud d’opinions eren possibles, el món era matisat. Ara, tot estava resolt. Ho explicava molt clar un article de Dionisio Ridruejo.
SOLIDARIDAD NACIONAL, 3 DE JUNY DE 1940
«LUCHA DE REGÍMENES»
Está concluyendo en Europa —lo cual puede querer decir más o menos en el mundo— el sistema, la cultura, la forma liberal, dicho de otro modo, el régimen burgués que fundamentalmente consiste en afirmar la insolidaridad del individuo para su control no social, substituyendo los destinos colectivos por los individuales y basando el destino individual en formas que atañen al reino de este mundo material y a substituir la fórmula imperial política tendente a la armonía universal por el individualismo nacionalista de los aislados en un simple destino vegetativo, aunque la desmesurada afición a este destino haya engendrado también fuertes imperios y aunque la vieja necesidad de armonía haya intentado buscar fórmulas conciliatorias que han causado durante veinte años la risa del mundo.
Frente a este régimen de decadencia se levanta un nuevo régimen, se levanta lo que genéricamente podríamos llamar el socialismo o el sindicalismo, vencidos, seducidos y localizados ya —por obra de España— en sus variaciones rencorosas, irreligiosas, clásicas e internacionalistas y revolucionariamente triunfantes y amenazadoras en sus formas de reivindicación de las esencias tradicionales, la supremacía del espíritu y la supremacía del sentido nacional imperial.
[...]
El nuevo régimen apunta con rigor más grave en el igualitarismo económico, pero deshace la caduca utopía y crea como réplica un nuevo orden basado en la moral inmortal de la milicia, en el sistema de las jerarquías que van del llano pueblo al jefe de este pueblo, substituyendo con jerarquías económicas la salida a un sistema de nuevo popular y aristocrático. España en último término deberá empezar a cubrir de hierro su tremenda y serena estatua moral para esperar el día del último juicio.
Les cròniques de Manuel Aznar acabaven de donar el dring segur del que semblava que era la definitiva política europea. Era qüestió de dies. A la guerra del 14, els alemanys no havien passat d’Ostende; ara ja havien instal·lat les armes al canal. Als anglesos només els quedaven el mar i l’aire.
L’exaltació de la victòria era visible tothora. A classe d’alemany, Herr Bertolt Beinert coronava la seva lliçó amb una arenga guerrera. Era un home poc corrent, Herr Beinert. En aquell curs apressat, ensopit, glacial, de solució d’expedient, ell dedicava a la classe, als alumnes, una atenció plena de fervor pedagògic. Treballàvem allí, a la classe, i el treball era una festa. Aquell matí, de sobte, va enrogir —era molt ros i molt blanc— i amb la cara il·luminada ens va descriure la derrota dels francesos. L’exaltació