En el primer cas dels esmentats, l’Enees de torn la va abandonar, poc abans d’una llarga incursió teatral a Madrid, per una jove i futura esposa i mare de família. La cosa és que, en una de les peces representades al María Guerrero, l’Aurèlia feia el paper d’una dona traïda per la seva pròpia filla en braços del padrastre; entretant, el nostre Enees va tenir la caritativa pensada de portar la dona jove, substituta de l’Aurèlia en el seu cor, dins el cor mateix de la companyia de teatre, on va delectar el personal amb una magistral havanera a la guitarra... (Sempre vaig pensar que la confusió entre drama personal i drama teatral va ajudar l’Aurèlia a fer una interpretació magistralment continguda del seu personatge: remeto al plagiari Don Jacinto Benavente de La malquerida.) En el segon cas, recordo l’home pretensiós que la va (ens va) deixar de pasta de moniato en tractar-la poc menys que d’inculta davant els acompanyants dins un dos cavalls a la porta de la casa de la rambla de Catalunya. En aquella escena, moralment tan violenta, et desesperava no trobar aquella Aurèlia que no permetia que ningú la rebaixés: tot un Salvador Espriu la tractava d’igual a igual —només el vaig sentir tutejar (i deixar-s’ho fer per) l’Aurèlia—, perquè, segurament, va ser l’únic home que, amb un altre còmplice i amic de l’Aurèlia, en Josep Anton Codina, va entendre les necessitats profundes d’una dona que, rere el posat de qui es vol menjar el món, covava una soledat punyent.
L’Aurèlia no se’n sabia sortir amb els diners, sempre anava escanyada, i era lògic: un caràcter hedonista com el seu en necessitava molts, però la seva ètica no li permetia de sacrificar-s’hi més enllà del nivell imprescindible per no minvar la seva llibertat. Aquest llibre reflecteix bé l’escassetat que va patir ben aviat i durant bona part de la seva primera etapa adulta (de fet, no sé pas si la seva amiga íntima, la Maria Lluïsa Miralles, li va cobrar mai el lloguer del pis minúscul que ocupava a la rambla de Catalunya) i la multiplicitat de feines que va haver de fer per subsistir amb dignitat. (La Carme Serrallonga, amiga, mentora i moderadora, fins on va poder, de l’Aurèlia, patia per ella quan va abandonar un sou estable a ensenyament per dedicar-se al teatre i viure de traduccions i col·laboracions: «Aquí caic, aquí m’aixeco», podria haver estat el lema de la condició econòmica de l’Aurèlia.) En l’època de maduresa, quan ja podia viure amb una certa folgança, la voluntat de satisfer el desig d’un habitatge de supòsit per part de l’home amb qui vivia va escanyar-ne les economies. Però, igual que el seu personatge era el reflex d’un tot harmònic en mirada, gestos i paraules, no tinc cap dubte que els rigors econòmics del seu temps no li treien més la son que els rigors polítics, els rigors morals, els rigors culturals, o els rigors internacionals, com demostren a bastament els retalls de premsa intercalats entre comentaris, reflexions i apunts del text central d’aquest llibre. Vull dir que, feta a les pèrdues i a les mancances del país sencer, de la nació sencera —en què ella creia a ulls clucs—, la falta de diners formava part d’una endurança assumida per tal com el creixement individual anava associat a la recuperació d’una vida pública que no es podia entendre si, en el circuït de tornada, no recompensava els individus, les persones concretes, amb l’escalfor de les lluites compartides per una col·lectivitat. I, sense haver parlat gaire de política amb ella, en termes ideològics, més enllà de recollir opinions a vol d’ocell, em sembla que aquesta relació entre individu i país, entre col·lectivitat i creixement personal, constitueix la millor lliçó cívica i política que ens va llegar la praxi quotidiana de l’Aurèlia.
El llibre que teniu a les mans és original per l’audàcia de la seva composició i la llibertat del seu estil. Podria passar per un llibre d’aprenentatge, però el punt de vista no ho abonaria. Podria passar per la crònica d’un temps, però la falta de sistematicitat en limitaria la pretensió. Podria passar per un llibre de memòries, però la digressió n’ampliaria el registre. Podria passar, en fi, per un llibre d’impressions, però ho negaria la composició ordenadament conscienciosa dels materials. Ho pot ser tot a la vegada, però és, en particular, un excel·lent exercici de recerca introspectiva d’una persona que havent viscut a fons el seu temps, vol discernir què n’ha tret, com ha intervingut en la vida dels altres, i com s’ha fet que arribi, no incòlume, però sí ben composta, a la culminació de la maduresa humana i literària —la d’una dona, repeteixo, del seu temps.
El llibre segon d’aquest volum acaba amb aquestes paraules: «Endevino una nova generació que no troba cap plaer a destruir-se, i això m’empeny encara a no oblidar res, a no deixar res per inventariar, a lluitar amb tenacitat, incansablement contra el silenci i contra el rictus de la boca petita contreta com un cul de gallina». Que l’Aurèlia estava molt atenta al trànsit de les generacions —les continuïtats i discontinuïtats del país— és un fet present al llarg de tota la seva obra literària, i aquest llibre n’és una mostra palesa, com ho va ser la seva preocupació pedagògica quan feia classes a l’Albéniz de Badalona i al Villena de la Bonanova; quan esclaria als alumnes els continguts de La pell de brau o els comentava les escenes de workshop a l’Adrià Gual; en fi, quan encapçalava els dansaires («Un, dos, tres, quatre...») als assaigs de l’escena final de la Ronda de mort a Sinera. No cal dir que bona part dels membres de l’anomenada generació dels Setanta havien de trobar, en ella, una mestra atenta, una lectora crítica, i una generosa col·laboradora, des dels dies que en Terenci no la deixava viure amb el seu manuscrit de Marilyn, passant pel teatre de cabaret, i culminant amb el muntatge del Layret. Però jo no diria que ella estigués preocupada per la transmissió generacional en el sentit de fer escola, comptar seguidors, o mantenir deixebles; a banda que el seu caràcter anarquicomodèlic (com deia Espriu dels lavinians, o sigui, dels barcelonins) no l’hi hauria consentit, ella gaudia, sobretot, de la conversa improvisada, de l’exemple pràctic, de la constància en l’esforç, no pas establint regles massa rígides —tractava el brechtianisme d’en Salvat amb una distància amable: «Berliner-Em-Sembla», en deia ella, per rebaixar el mite salvatià del Berliner Ensemble de Brecht i Weigel— ni teoritzant en el buit —persona de dialèctica insubornable, l’Aurèlia no era de malgastar les hores xerrant per xerrar: de tot en treia punta—. La seva herència, doncs, no és pas, solament, intergeneracional: l’important és que l’activista, pensadora i escriptora va obrir noves vies de percepció de la realitat social i cultural, com proven les seves anticipacions pioneres per l’alliberament de la dona (només cal pensar en les continuïtats i en les endurances de la lluita fins ara mateix).
Finalment, volia dir que el seu exemple, considerat amb la perspectiva històrica que mereix, és el de la llauradora i sembradora capaç de fer germinar, en terreny sec i pedregós, la llavor d’una continuada actitud crítica, d’un insubornable combat per la llibertat, i d’un compromís absolut amb la seva època —estava temptat d’escriure les seves èpoques...—. Fidel al país i a la seva realitat concreta, no tinc cap dubte que l’Aurèlia seria, avui, independentista (a la Lidia Falcón n’hi diria quatre fresques pel que fa a la seva obsessió a lligar catalanitat i burgesia), però no pas una independentista ingènua, grimpaire, o irredemptorista, sinó críticament lúcida i activament compromesa: a hores d’ara, estaria lluitant activament perquè les feministes de tot Espanya es manifestessin solidàries amb les preses i exiliades catalanes sense distinció: la Carme Forcadell, la Dolors Bassa, la Clara Ponsatí, la Meritxell Serret, la Marta Rovira, i l’Anna Gabriel.
PEDRA DE TOC
A Maurici Serrahima,
que va trobar una mica d’or,
fa molts anys, en un cistell de sorra
PEDRA DE TOC. Quant hom vol