Devoràvem les novel·les de Conrad en la col·lecció de la Montaner i Simon que es tancava a la dècada dels trenta. Els historiadors de la literatura que, per raó d’ofici, són tan aficionats a confiar en les dates, solen donar molta importància al peu d’impremta. Conrad no va exercir cap influència en els nostres escriptors; els uns perquè seguien al peu de la lletra les normes noucentistes i els feia molta vergonya ser titllats de romàntics, i els altres perquè estaven convençuts que l’única manera de no ser romàntics era seguir el camí fressat pel realisme. A nosaltres Conrad probablement ens influiria, però no directament. Llavors a mi m’interessava més l’odissea de Jim que l’ofici de Conrad. Però nosaltres no fugíem cap a Orient, la nostra fuga ens deixava tancats a casa.
L’Enric Bagué ens convencia, tot explicant-nos història, aquell estiu de repàs d’uns cursos ja aprovats, que, per més vegades que te n’examinis, la història és una bella ciència, i que si estàs convençut que sofrir un examen és un exercici absurd, què més té fer-lo una o dues vegades? Els temps que ens ha tocat viure —ens deia— ens fan comprendre, per exemple, les proscripcions romanes o els processos de limpieza de sangre de l’Espanya barroca. En altres temps, i volia dir abans de la guerra, un home era honorable mentre no es demostrés el contrari. Ara et cal demostrar que ets honorable, que no has fet cap crim, que no has cultivat idees pernicioses.
El nostre petit tribunal universitari es comportava d’una manera amable. Només calia que demostressis que tenies un caigut o un vexat a la família i ja et podies matricular de cursos intensius i així arribar gairebé a continuar els estudis on els havies deixat. La categoria de vexat era molt elàstica. Si se t’havien incautat d’una fàbrica o d’unes terres de bona treta el vejamen era molt gros. L’única cosa que jo podia esgrimir, a favor meu, era la incautació de la casa dels avis Farnés a Sant Feliu de Codines; la casa era de la meva mare i per tant, en bona llei, el vejamen podia arribar fins a mi. Em van preguntar, somrients i sol·lícits, quina mena de finca era l’exincautada. Vaig donar les senyes. A mi em semblava una casa gran i bonica, amb el seu jardí porxat i la torratxa senyora, però el tribunal va dictaminar que una casa era poc, i que encara que volgués qualificar-la amb el pompós nom de casa pairal —ho era, tanmateix— no deixava de ser, per a la nostra família, una vulgar casa d’estiueig.
—Res més? —em van preguntar, severíssims.
—No teníem res més —vaig dir tot excusant-me.
Amb tot, el certificat de bona-noia-inofensiva —encara-que-no-del-tot-de-fiar— va arribar a punt i vaig matricular-me. Algú m’havia avalat.
L’Enric Bagué tenia raó: malgrat que la terra trontollava sovint sota els teus peus, podies arrapar-te a uns quants valors immutables que ningú no t’hauria discutit. Contradient el nostre estimat Marlow, quan t’era impossible recórrer a una simple noció de decència, t’allunyaves cap a les idees. Els minuciosos textos, des de Parmènides a Spinoza, et concedien una certa impressió de seguretat.
En Ramon Esquerra, professor de Literatura a l’Institut Escola, s’enfadava quan jo li deia que volia fer Filosofia. I s’enfadava de veres.
—Què hi has de fer a Filosofia, tu! —cridava—. El que tu has de fer és escriure i el que t’ha d’interessar és la Literatura.
—No m’interessa la Literatura —deia jo.
—Mentida! A més, no et fiïs dels filòsofs. Només n’hi ha de dues castes i no et sabria dir quina és la pitjor. O els folls, els irremissiblement folls, o els barres, els que et parlen de la Veritat i del Bé i de la Bellesa i són capaços de contemplar cínicament totes les injustícies quotidianes.
Però en Ramon Esquerra era mort, havia mort els últims dies de la guerra, i no vaig poder-li explicar que jo tenia unes raons molt concretes per a no fer Literatura. La Filosofia m’evitava la conversió a una altra llengua. En el reducte de les idees podies escriure impunement amb faltes d’ortografia i oblidar en la urgència expressiva quin era el vehicle del teu pensament. M’agradava per altra banda, des de feia molt temps, l’aspre rigor de les Històries de la Filosofia, sense gens de ganga, i seguir el fil conductor, que tan sovint veies desaparèixer, i veure com es tornava a nuar per damunt d’abismes de segles.
En Ramon Esquerra era mort i a la universitat no quedava ni un dels professors que jo coneixia. L’esbaldida era impressionant i val la pena de recordar-la perquè té valor històric. Vet aquí la llista d’absents: Enric Bagué, Joan Petit, Ramon Aramon, Domènec Casanovas, Jaume Serra Húnter, Joaquim Xirau, Pompeu Fabra, Carles Riba, Pere Bosch Gimpera, Joaquim Balcells, Jordi Rubió... I recordo només els que jo coneixia de prop.
A la universitat hi havia una gent nova, el denominador comú de la qual era un altiu mal humor. Descobríem, així que entràvem a l’aula, que nosaltres havíem canviat. Havíem deixat de ser deixebles, hereus legítims del patrimoni comú de la cultura, alegrement invitats a participar-ne, i havíem passat a ser alumnes, enemics jurats d’un personatge poderós. Nosaltres, obedients i astuts, aprendríem a sortejar les trampes que l’home poderós ens posaria, i, amb bona conducta intel·lectual, obtindríem un títol universitari. El personatge entronitzat dalt la tarima ens ignorava; alguns, però, ens dedicaven burles i insults. A mi m’era difícil aprendre’m la nova picaresca, l’estafa i l’afalac, i entonar el Gaudeamus igitur iuvenes dum sumus...
Alguns s’hi adaptaven molt bé, semblaven sorgir de La casa de la Troya, com el marquès de Villena del seu alambí. Els xirois galifardeus de la tuna, curulls de cintes, cantaven: «Y si no se le quitan bailando, los dolores a la taberna, y si no se le quitan bailando, déjala que se pudra y se muera». D’altres, més seriosos, assimilaven la cançó nazi, aquella de la bala que ve volant per a tu o per a mi: «Yo tenía un camarada, entre todos el mejor...».
No tots els professors es deixaven vèncer per l’estil magister dixit. No tots redimien els impulsos bèl·lics inutilitzats per la pau amb exercicis mensuals, trimestrals, anuals, i tornem-hi. No tots dedicaven una part de l’hora didàctica a dir-nos que érem uns inútils, uns insensats, uns mal educats, un ramat de bens amb llana arnada. No tots evitaven la promiscuïtat a l’aula. Només un professor de Llatí disposava els homes a un cantó i les dones a l’altre, com als funerals. Vaig rebre, i segurament no vaig ser l’única, un tempestuós sermó explicant-me que ell no estava disposat que li convertissin el recinte sagrat de la ciència en un envelat. Val a dir que jo, distreta de mena, o potser empesa per una tèrbola concupiscència que la meva carn femenina acumulava des de la fatídica poma, m’havia assegut al vessant viril, entre dos companys mascles. Val a dir que no tots cridaven: «Les dones a fregar!», com un fidel partidari de la Sana —com deien dels tomistes els jesuïtes—. De vegades, cal ser justos, la culpa era nostra, com aquell dia que la Maria Victòria Oliva va entrar corrent a classe —no era massa matinera— i es va asseure a la silla del caído i el catedràtic li va dir, burleta i piropejador, si no se’n donava vergonya d’ocupar la cadira de l’immolat desconegut, amb aquell cos esplèndid i la pell de fruita tendra.
No tots, afortunadament; l’Enric Bagué tenia raó. En aquella kermesse bigarrada, dolorosa i còmica que era la universitat dels anys quaranta, vaig trobar uns mestres. Ells van conformar poderosament la meva visió, i van ajudar a passar aquell llarg túnel de silenci. I en la mesura que la seva pedagogia era deliberadament dogmàtica i pretenien anostrar-nos en els preceptes de la vella escolàstica, van saber comunicar una disciplina mental, amb la qual no seria difícil desfer-se dels esquemes inútils. Part de fora, en diaris, revistes, conferències, discursos, es reblaven els mites dels temps guerrers. I dic mites en el vell sentit del mot: exemple que serveix per a explicar tot allò que hi ha d’inexplicable en l’univers i que un cop formulat desatén tota cosa que no hi és enquibida. O sigui, que un mite no és més que l’exemplarització d’un convenciment. Plató fa servir els mites per convèncer, per defensar la seva teoria. Així, ell mateix distingeix dues formes d’argumentar: theorein i mitologuein. No hi ha dubte, doncs, que amb un mite es pot servir la veritat. Té, però, i aquest