Pedra de toc. Maria Aurèlia Capmany Farnés. Читать онлайн. Newlib. NEWLIB.NET

Автор: Maria Aurèlia Capmany Farnés
Издательство: Bookwire
Серия: Autories
Жанр произведения: Языкознание
Год издания: 0
isbn: 9788418857188
Скачать книгу
de la caverna, el de l’auriga que va més enllà dels límits de la cursa, el de l’alosa que interromp el vol i es deixa atrapar pel miralleig al fons de la xarxa— els deixebles senten el repòs del sempre és així. Per això un mite pot ser alienador, perquè et suborna, perquè et nega el dret de seguir interrogant, el dret a dubtar, a clavar les ungles en les coses consistents i decidir a cada instant de la nostra conducta. Els mites dels anys quaranta no eren pas nous. Eren només la crispació obligada d’unes imatges operants en el moment que l’home va entrar en possessió de la terra i va intuir la força del seu dret i va exemplaritzar la seva conquesta. En aquest sentit el mite serveix, no per a explicar, sinó per a justificar una conducta, i el procés es produeix a la inversa: la conducta usada es proposa com a exemplar i més tard l’exemple es defineix com a anterior a la conducta i s’exigeix a tots com a norma segura. Un mite d’aquest estil és el que retreu Shakespeare a Coriolà. Una vegada, els braços i les cames es van rebel·lar contra la panxa i el cap, perquè —deien— ells es passaven la vida en continuat esforç, mentre el cap es deixava passejar i el ventre no feia més que engolir viandes. El cap i la panxa es van indignar i el cap va deixar de pensar i la panxa d’engolir aliments. Llavors els braços i les cames van perdre tota la força i ja no van ser bons per a res. Aquest exemple és per a demostrar que l’univers està molt ben ordenat: els uns han de pensar, els altres han d’acumular riqueses i poder i els altres han de treballar mal que els pesi. És evident que l’exemple s’ha esgrimit per a fer callar el poble que treballa i no menja, i que l’exemple és d’una falsedat prou clara, car el cos humà és un tot indivisible i el cos social és múltiple i modificable.

      Els mites dels anys quaranta eren més aviat sobreentesos; no per això tenien menys força, tot al contrari. Així mateix té més força la maledicència que l’anatema. Sense esforçar-nos-hi massa en podríem enunciar uns quants:

      * El mite de la virilitat. Acció pura.

      * El mite de la feminitat. Passivitat i obediència.

      * El mite de la joventut innocent.

      * El mite de l’home simple i fort contra l’intel·lectual pervers.

      ABC, 30 DE MARÇ DE 1939

      «UN DÍA HISTÓRICO PARA EUROPA», EUGENIO MONTES

       El Presidente de la República Checa deposita la suerte de su pueblo en manos de Hitler, que ha llegado con su ejército a Praga.

       Checoslovaquia era un obstáculo para la paz de Europa. Su desaparición no puede ser considerada más que como una gran ventaja para Europa, pues durante años constituyó uno de los más grandes peligros para la paz. Representaba además Checoslovaquia el último baluarte de la trama con que se había pretendido aprisionar, desde Versalles, al gran pueblo alemán; la trama que Hitler ha ido desarticulando pieza a pieza con destreza sólo comparable a su inexorabilidad.

       A semejanza de los Staufen medievales, Hitler simboliza el germanismo con los cuatro rumbos de la rosa de los vientos. No la toques ya más. Sí, prosigue y que la rosa —a quien osa— sea eterna y fortuna y primavera.

       Historia con lucha y reconciliación humana, sangre roja y blanca paz divina o para decirlo parafraseando a nuestro clásico: Aljófar blanco sobre rosa roja.

      Hitler esdevingut Siegfried, vestit de blanc, exemple del germanisme triomfant i de la virilitat sense màcula, iniciant el seu camí pels camins d’Europa. Les dones, tal com pertoca, ens retiràrem al gineceu —no és grega la paraula?— a brodar i a patir i a posar-nos boniques per al repòs del guerrer.

      LA VANGUARDIA, 19 DE MARÇ DE 1939

       Orden del Ministerio de Educación Nacional recordando que se halla terminantemente prohibida la coeducación en la enseñanza. Orden del 4 de septiembre de 1936.

      II

      DUCE, DUCE, DUCE

      VÉRTICE, JULIOL DE 1939

      «A BENITO MUSSOLINI», DIONISIO RIDRUEJO

      Estatua de tu propio pensamiento

      —Roma de piedra firme y ensanchada—

      sobre el calor del alma edificada

      dura al reposo y noble al movimiento.

      Pulso, atadura, corazón y aliento

      que vuelves a la Italia levantada

      la majestad ardiente de la espada,

      la luz del trigo y la pasión al viento.

      Salvaste las columnas del olvido,

      tierras y tiempo dilató tu suerte

      donde aprende la Historia su sentido.

      Vértice de tus días, roca fuerte

      y sangre paternal, donde ha vencido

      la apariencia del mármol a la muerte.

      El sonet heroic de Ridruejo conté tots els elements d’aquell neorenaixentisme, amb totes les disminucions que la reproducció comporta. Marbre, columnes, estàtua, insisteixen en la idea de blancor d’un món clàssic d’estampa. La geometria és obsessió perquè significa eficàcia i mesura; no hi falta tampoc l’evocació del pare. El pare protector decideix, i els eterns adolescents que són els seus súbdits poden seguir en la blancor de l’eterna jovenesa. Que segura se sent ara la classe mitjana europea, esporuguida després de les lluites de la postguerra! Itàlia ens pot donar lliçons de nou estil, gens dolç per cert, sinó resplendent i a ritme de marxa. La ciutat bruta, deixada, amb els senyals encara visibles de la guerra, es prepara per a rebre els hostes il·lustres. Aquesta vegada es tracta del comte Ciano, naturalment vestit de blanc.

      LA VANGUARDIA, 16 DE JULIOL DE 1939

       Bienvenido sea a nuestros lares quien nos trae de Italia, con su presencia, no solamente una representación autorizada por la Jerarquía, sino una auténtica expresión de la Italia Fascista que, como la España Nacional de ahora, supo, en 1922, reconquistar la gloria y la eficacia de su misión imprescindible en el mundo.

      El 3 d’agost jo feia vint-i-un anys. Els homes de la meva edat eren de la lleva del 39. Eren els homes que van ingressar a files la tardor del 37. La majoria se’n van anar de dret al front. Acabada la guerra, eren al camp de concentració, en sortir-ne van ingressar a files de nou. Alguns havien aconseguit llicència per a examinar-se, d’altres van haver d’esperar. D’altres van tornar massa cansats per començar a fer declaracions jurades i emprendre una carrera universitària.

      El dia 3 d’agost de 1939 podies llegir a La Vanguardia aquest edicte:

       Se ha publicado el siguiente edicto en virtud de la resolución del Tribunal Regional de Responsabilidades políticas.

       Don Salvador Heredia de Vargas Machuca, teniente honorario del cuerpo jurídico militar, juez instructor provincial de responsabilidades políticas de Barcelona.

       Hago saber: Que en este juzgado de mi cargo se incoa expediente de responsabilidades políticas a don Luis Companys Jover, ex Presidente de la Generalidad de Cataluña, en virtud de acordado al Tribunal Regional de Responsabilidades Políticas de esta capital, por lo que todas las personas que tengan conocimiento de cual haya sido la conducta política y social del mencionado inculpado, así como cuáles son los bienes de su pertenencia, está en la obligación de ponerlo en conocimiento de este juzgado o del correspondiente en donde se tenga domicilio el declarante; haciéndose saber además que ni la ausencia ni la incomparecencia del inculpado retendrá la tramitación ni fallo del expediente. —Barcelona, 26 de julio de 1939. Año de la Victoria. — El juez de instrucción, Salvador Heredia, p.m., el secretario, Eugenio Blásquez.

      En aquests anys, mentre adheríem per obligació a