Tota obra d’art es dirigeix primàriament als sentits, havia dit Conrad. Enmig de l’implacable rodar del temps, el novel·lista, en un moment de lucidesa, captava un instant efímer de la vida. Però no n’hi havia prou; cal llavors perseguir amb tendresa, amb tossuderia, aquella profunda realitat que en l’instant breu ha estat tot just endevinada. Jim comença la seva història en el moment del judici; l’acusen d’irresponsabilitat i covardia. El capità del vaixell ha desaparegut i ell, el segon, és l’únic responsable. Jim ha saltat del vaixell per salvar la pròpia vida, i el vaixell, ple d’homes, tanmateix ha arribat a port. Jim no es rebel·la contra la sentència que el degrada, que el foragita de l’univers ordenat on ell vol viure. Decideix morir per aquell món i fuig endavant i, a cada nou port on intenta arrelar-se, emprèn de nou la fuga així que veu arribar algú que el pugui encadenar a la gloriosa Anglaterra. Quan ja ha trobat, en un poble malai, el repòs de la pròpia dignitat, quan ja s’ha convertit en Tuan Jim (un tractament que vol dir més o menys Lord Jim), traeix altre cop. Però llavors ja no es defensarà i anirà a l’encontre de la mort: «el rostre d’aquella ocasió, tan esperada, que, talment una núvia oriental, havia vingut, velada, a posar-se al seu costat».
«La primera virtut del novel·lista —diu Conrad— és la comprensió exacta dels límits traçats per la realitat de la seva època al lliure joc de la seva invenció. La inspiració ve de la terra, que té un passat, una història, un futur, no d’un cel fred i immutable». Les novel·les de Conrad s’inicien sempre amb un: «Jo ho he vist...», encara que moltes vegades el testimoni no sap què ha vist, més ben dit, mai no sap què ha vist, la visió no li basta, i d’aquí arrenca la dinàmica de la narració. El narrador partirà d’una insatisfacció primitiva, la comunicarà al lector i no el deixarà mai del tot satisfet. Henry James deia que Conrad era partidari del mètode de prendre el tema, sempre, pel seu aspecte més difícil. I ho deia James, el més àgil analista de la boirosa condició humana.
El judici de James és admirat i mofeta; mofeta perquè ell no se situa a l’angle de visió més difícil, però admirat també, perquè Conrad no avança per contradictòries definicions; simplement explica preocupat com són les coses que veu, i les veu des de l’aspecte més difícil, perquè Conrad no confia en les idees clares.
Conrad no ha passat a la història de la novel·lística com un innovador. Al nostre país, malgrat l’atenta preocupació de la Montaner i Simon, una esporàdica traducció catalana, i l’atenció que li dedicava la Revista de Occidente, no ha deixat a penes rastre, ni tan sols ha estat un autor bo de citar. Joan Estelrich, al pròleg de la traducció d’Under Western Eyes (1925), fa una introducció honesta i útil a l’obra de Conrad. Se serveix del número de l’1 de desembre de 1924 de la Nouvelle Revue Française dedicat al novel·lista. Malgrat els elogis que cita, malgrat els noms il·lustres dels autors —Gide, Glasworthy, Lenormand—, Estelrich dubta de l’èxit de Conrad i, quan en parla en nom propi, surt a la llum la seva natural reserva: «No nos duela, pues, que hubiese adoptado la lengua inglesa, si ello había de reportarnos su copiosa obra, algo uniforme, en verdad, algo monótona y pacata también, pero nunca ordinaria, antes bien, rica de pensamiento, de vida y sugestiones inagotables». Conrad no es troba en el gust de l’època; per això Estelrich no s’hi pot entusiasmar. A Barcelona perdura la influència d’Eugeni d’Ors, s’inicia el mestratge de Carles Riba, del neoclassicisme distant, de la deshumanització de l’art. Conrad no és audaç ni brillant, d’aquí la seva monotonia; no fa de l’esteticisme una moral; per tant, és pacato; no parla d’ell mateix amb aristocràtica altivesa i per això li resulta vulgar, apte per a tothom. No el pot defensar com a renovador, perquè aparentment Conrad no fa altra cosa que una vella i gastada novel·la decimonònica, i Ortega y Gasset acaba de publicar, a La deshumanización del arte (1925), les característiques del nou art. El nou estil: «Tiende: 1.º a la deshumanización del arte; 2.º a evitar las formas vivas; 3.º a hacer que la obra de arte no sea sino obra de arte; 4.º a considerar el arte como un juego y nada más; 5.º a una esencial ironía; 6.º a eludir toda falsedad y, por tanto, a una escrupulosa realización. En fin, 7.º, el arte, según los artistas jóvenes, es una cosa sin trascendencia alguna».
Però, a part de la seva inactualitat —Kafka seria també inactual als anys trenta per les mateixes raons, però des d’un extrem oposat—, Conrad despista el lector savi, perquè sense aparent renovació tampoc no és continuador de formes; les seves novel·les no són ben bé ni d’aventures, ni realistes, ni psicològiques. Com la majoria dels grans renovadors no inventa una fórmula nova, sinó que, utilitzant la més usada de les fórmules, obté un resultat sense precedents. El mar, la marina mercant, el pas de la navegació a la vela a la navegació a vapor, l’exotisme oriental no són els seus temes, són només la terra on creixen i moren les seves plantacions, i l’art amb què crea aquesta vida és del tot nou. Tan nou que els seus imitadors han pogut semblar revolucionaris. Ell mateix no es va preocupar mai de ser original, i si es justifica és per demostrar que no hi ha res d’inversemblant en el que diu. Podem adonar-nos, a través de la justificació de Lord Jim, en l’edició de 1917, de la intranquil·litat que produïa la seva obra, de la irritada reacció que provocava. Conrad llavors demostra que la perorata de Marlow no és pas gaire més llarga que un discurs del Parlament, que l’auditori aguanta bé perquè la beguda amenitza la història, que Marlow s’atura de tant en tant per beure un got d’aigua mineral, i en fi, que explicar una història amb veu alta és un sistema vell com el món. També Ulisses narrava la seva pròpia història en arribar a l’illa dels Feacis, i els herois de la picaresca no fan sinó el seu panegíric a través de la seva misèria i desventura. Darrere una gran novel·la sempre hi ha algú que tracta de convèncer-nos d’alguna cosa que ha vist, de fer-nos còmplices de la seva perplexitat o del seu entusiasme. L’originalitat de Conrad és que ha introduït el dubte en el cor del narrador. En Lord Jim, Marlow, des de bon començament, no sap més coses que nosaltres. Han transcorregut ja dos capítols quan ell comença a parlar, i en els dos primers capítols ens ha explicat qui és Jim, qui són els seus pares, la indecisió de Jim, el seu concepte de l’honor. Aquests primers capítols no ens anuncien res de nou; la suau ironia amb què el novel·lista explica la història l’emparenta amb Dickens i amb Fielding. Quan ja som en el procés, Jim veu un home blanc que l’observa, amb uns ulls diferents que potser comprenen. L’angle de visió fa un tomb definitiu, i la resta de les 450 pàgines l’home blanc, Marlow, tractarà d’explicar-nos qui és Jim, i Marlow s’explica perquè ell mateix vol entendre qui és Jim tot explicant-lo. Marlow no és subtil ni complicat, la complicació prové de la necessitat d’entendre la textura elemental de Jim. Buscant una justificació, Marlow ens farà veure el doble procés de la història: per una banda institucions i normes, per altra banda aquell home tot sol. I Marlow endevina el desassossec insoluble d’aquest home tan elemental: la contradicció entre les seves idees i els seus actes. Jim vol l’acord amb ell mateix i amb els que el veuen actuar, que és la forma expressa de l’honor. Marlow arriba tan a frec de la tragèdia de Jim que s’indigna, i s’enfada contra l’heroi: «Al diable amb les idees! Són unes meuques, unes gitanes que vénen a trucar a la porta baixa del vostre esperit i procuren arrencar un petit tros de la vostra pròpia substància i s’enduen una engruna d’aquesta fe en unes quantes nocions ben senzilles, a les quals t’has d’arrapar si vols viure honestament i si vols una mort fàcil».
Conrad sap que la realitat