Document del 1417 de l’Arxiu General de València
I
LIQUIDACIÓ DE CULPES
LA VANGUARDIA, 14 DE FEBRER DE 1939
Ha sido dictada hoy la ley de responsabilidades políticas que liquidará las culpas de los que contribuyeron a la subversión roja.
Se declaran fuera de la ley todos los partidos políticos que integran lo que se llama Frente Popular: Acción Republicana — Izquierda Republicana — Partido Federal — Confederación Nacional del Trabajo — Unión General de Trabajadores — Partido Socialista de Pestaña — Federación Anarquista Ibérica — Partido Nacionalista Vasco — Acción Nacionalista Vasca — Solidaridad de Obreros Vascos — Esquerra Catalana — Partido Galleguista — Partido Obrero de Unificación Marxista — Ateneo Libertario — Socorro Rojo Internacional — Partido Socialista Unificado de Cataluña — Unión de Rabassaires — Acció Catalana Republicana — Partido Catalanista Republicano — Unió Democràtica de Catalunya — Estat Català — Todas las Logias Masónicas.
Quedarán incursos en responsabilidades políticas:
Los que hayan desempeñado cargos directivos.
Los que hayan figurado antes del 18 de julio y manteniéndose en esta fecha como afiliados a aquéllos.
LA VANGUARDIA, 18 DE FEBRER DE 1939
La guerra en Cataluña ha terminado.
Durant aquell estiu del 39 liquidàvem tota una època i a l’altre cantó de guerra va quedar un món remot, sense connexió amb la vida que vivíem. Ens atrafegàvem aquell estiu, refent uns estudis ja cursats, no massa conscients de la burla que aquell nou exercici escolar contenia. No massa conscients, repeteixo, perquè anàvem perdent la facultat de sorprendre’ns. Ara, en una petita nota que ha sortit als diaris, ens comuniquen que el Butlletí Oficial admet la validesa d’uns estudis que a l’estiu del 39 no en tenien. Ens examinàvem, doncs, altre cop i tornàvem a repetir les lliçons ja oblidades: fórmules de Química, lleis de Física, axiomes de Matemàtiques; obligat visat de trànsit per a ingressar altre cop a la universitat. Mesells, si voleu, acceptàvem aquella prova vexant d’una aptitud ja reconeguda, perquè la universitat posseïa encara per a nosaltres un valor. Amb la seva misèria, amb els seus tribunals depuradors, amb l’amuntegament de gent diversa a cada curs, tenia encara el do d’oferir-nos l’únic sostre d’aquella pau: el coneixement. Ens agradava posseir un sostre, aquesta és la veritat. Acabàvem de sortir dels bombardeigs i vivíem. Preparar el llatí per a l’examen d’Estat, fer exercicis de prosa castellana, tot explicant el sistema circulatori dels rèptils, era una beneïda evasió. Ens distreia de la por, ens distreia d’aquella broma pesada. Ens podíem imaginar, mentre la nostra memòria es xopava de les paraules màgiques de la ciència, que érem normals, uns nois i unes noies normals. Llegíem poesies.
La poesia no hauria de ser mai per a ningú aquella taula de salvament, com ho era per a nosaltres aquell estiu de les liquidacions. Fent exercicis de prosa castellana per a ingressar de nou a la universitat d’on havíem sortit per decret, la nostra manera de parlar no tenia altre refugi que el vers. Llegíem d’amagat (fèiem aquell pintoresc ritual que és llegir un llibre en veu alta) un petit llibre que es titulava Imitació del foc:
Tota la meva vida es lliga a tu
com a la nit les flames a la fosca.
Era moda aquell estiu una cançoneta tendra que deia:
J’attendrai
le jour et la nuit,
j’attendrai toujours
ton retour.
Ens netejàvem la pell de la por de les bombes, de la por dels exàmens, de la por dels tribunals depuradors, de la por d’aquella llarga nit que ens esperava.
En aquella universitat en pau, plena d’uniformes de guerra, el petit llibre que es deia Imitació del foc era gairebé un sant i senya. En el petit llibre editat per la Residència d’Estudiants no sols hi havia les paraules d’un gran poeta, sinó la constància d’una universitat viva. Carles Riba i Gabriel Alomar prologaven el llibre, com a mestres fidels. Hi havia també unes paraules d’Antoni M. Sbert, que era llavors conseller de Cultura.
Tota la meva vida es lliga a tu
com a la nit les flames a la fosca.
En Rosselló-Pòrcel havia acabat d’escriure aquests dos últims versos del poema, havia sortit de la cambra d’estudiant i havia trucat a la porta d’un altre estudiant, l’Eduard Valentí, i li havia dit, amb aquella profunda emoció d’haver tocat fons, li havia dit, més o menys: «Em sembla que és lo millor que he fet». Tot això passava quan nosaltres anàvem a l’Institut i l’Eduard Valentí venia a fer-nos classe vestit de soldat.
Per a nosaltres, que arribàvem a la universitat la tardor del 37, l’existència d’en Bartomeu Rosselló-Pòrcel ens havia estat revelada per la seva mort. Les paraules tenien una nitidesa màgica, perquè la seva mort era el tribut a la mort que ens voltava, era l’absència de tots els companys que se n’anaven, després d’haver enllestit l’examen d’ingrés a la universitat. Llegíem el petit llibre de poemes. Abandonàvem l’aula abans d’hora, perquè el llarg clam de les sirenes ens anunciava un bombardeig, i al bar, refugi improvisat, mentre amb una orella atenta tractàvem d’endevinar el camí de les bombes, llegíem. Verdejaven encara aquells camps i dauraven aquelles arbredes de l’illa càlida on ell no tornaria.
Aquell llibre de poemes era nostre, perquè era la nostra mort. Hi ha moltes maneres de morir-se i nosaltres havíem passat l’examen d’Estat, havíem passat el tribunal de depuració, fèiem declaracions jurades. Inauguràvem el llarg període d’averroisme del qual ja no en sortiríem mai més. Siger de Brabant havia resolt, amb la seva tesi de la veritat doble, el problema d’ortodòxia i llibertat. Nosaltres ens inventaríem un nou averroisme ètic. Recitaríem, amb mètode, una escala de valors i ens lliuraríem en secret, emmudits, a l’exercici d’elaborar-ne uns altres del tot oposats. Del tot? Quina seria la pedra de toc que ens oferiria criteri de certesa? Sempre seria vàlid el valor oposat? I, per altra banda, la rebel·lió ètica pot arribar a construir una estètica? Mentrestant vivíem, tanmateix. I la vida és un do, sobretot quan el plaer la fa gravitar en el teu propi cos. O és que ens aplicaríem, amb vocació, a suïcidar-nos?
Jo havia descobert, feia molt de temps, un escriptor apassionant: Joseph Conrad. Per casa corrien els volums, blau fosc els relligats, de color de carbassa si eren en rústega, de la Montaner i Simon. Dic que corrien perquè les lectures de la meva mare rarament tornaven a la llibreria, i per altra banda, quan s’entusiasmava amb un autor, no parava fins que n’havia llegit l’obra completa. No sé qui va iniciar d’entre nosaltres la lectura de Lord Jim, potser en Tonyo Roda, probablement a l’època en què em pintava el retrat de color préssec, on jo porto una brusa feta de retalls de brodat i puntes al coixí, rescat d’un fons de calaixera.
Lord Jim ens va seduir, entre altres coses, perquè en el fons era la història d’un suïcidi desesperat; la fuga cap endavant per alliberar-se d’una consciència de culpa insuportable, una consciència de culpa que, comptat i debatut, posava en qüestió les lleis d’honor del sistema.
Llegíem Lord Jim l’any 1939, o potser ja era el 40? Tant se val! Els volums que llegíem eren vells, maltractats per l’ús. Qui havia de fer-ne una ressenya?, qui s’havia de preocupar de parlar-ne? Józef Teodor Konrad Nałęcz Korzeniowski havia publicat Lord Jim l’any 1900. Gide l’havia imposat