LA VANGUARDIA, 27 DE MAIG DE 1941
«CIRCULAR DE LA DIRECCIÓN GENERAL DE SEGURIDAD SOBRE RELAJAMIENTO DE COSTUMBRES»
La Dirección General de Seguridad ha cursado la siguiente circular de las autoridades gubernativas:
En la calle, en paseos y en lugares de esparcimiento, teatros, cines, cafés, etc..., se advierte un relajamiento censurable de nuestras costumbres, oyéndose frases obscenas y viéndose parejas de jóvenes que sin recato mantienen actitudes más que incorrectas, desvergonzadas. Dar sensación de energía en la corrección de tales licencias es deber primordial de la autoridad y en tal aspecto recomiendo el mayor rigor en la imposición de multas que estén en relación con la importancia de la falta cometida, publicando en la Prensa los nombres de los corregidos. También importa sea inexorable en el cumplimiento del horario de cierre de lugares que cultivan el género frívolo, imponiéndose a los contraventores fuertes sanciones. CIFRA.
Naturalment, la persecució de parelles pels parcs creixia i decreixia segons la imminència de les disposicions, però malgrat les formes de protesta i de rebel·lió —disbauxa i burla— la postguerra europea produeix l’estampida d’una generació que ha viscut en l’obsessió del pecat i la nuesa.
D’aquesta barreja i de les progressives onades de turisme, en neix la fluctuant i bigarrada ètica espanyola, que pren sovint formes aparentment rebels, però que no són més que la profunda afirmació de l’horror al sexe, com en trobaríem exemples abundants en la novel·lística de Cela, i en el cinema de Buñuel.
Molt sovint, d’aquesta visió agressiva, acusadora de la condició humana, se’n dirà realisme. Aquesta qualificació forma part d’un esquema que es perpetua en les literatures espanyoles. El prestigi d’aquest esquema és tan extraordinari que els novel·listes que no acaben de conformar-s’hi se’ls considera poc vigorosos, o poc atrevits, o poc realistes. El realisme espanyol sempre es troba amb l’obligació de descobrir el vessant terrorífic que la beateria oficial amaga. Així que l’entusiasme heroic cedeix, amb el rastre encara visible del barroquisme verbal de les epopeies, veurem com tornen amb les seves ganyotes i la gesticulació guinyolesca els hereus de La Busca i del Ruedo ibérico.
L’any 41 apareixen, a primera fila de la política nacional, dos noms que presidiran tota una època de la cultura hispànica: Gabriel Arias-Salgado i Juan Aparicio.
LA VANGUARDIA, 10 DE SETEMBRE DE 1941
«EL NUEVO VICESECRETARIO DE EDUCACIÓN POPULAR
DON GABRIEL ARIAS SALGADO TOMA POSESIÓN DEL CARGO»
Al trasladarse los servicios de la Subsecretaría de Prensa y Propaganda al partido, se creó por el Caudillo y Jefe Nacional de Falange la Vicesecretaría de Educación Popular, que viene a reunir dentro de su seno todos los que hasta entonces venían dependiendo de la antedicha Subsecretaría.
LA VANGUARDIA, 17 D’OCTUBRE DE 1941
«JUAN APARICIO, NUEVO DELEGADO NACIONAL DE PRENSA»
La Delegación Nacional de Prensa asume todas las funciones y servicios de la extinguida Dirección General de Prensa.
A l’avantguarda d’aquest nou realisme hispànic apareixeria amb una prodigiosa empenta un escriptor que va aconseguir l’aire de profeta il·luminat, de precursor dels bons temps. Independentment dels judicis que els especialistes en literatura vulguin fer de la seva obra, Camilo José Cela va produir uns entusiasmes apassionats a tot nivell; la seva obra i la seva persona eren una sola cosa i els histrionismes amb què va decorar la seva vida literària farien empal·lidir d’enveja els més llançats dels nostres joves histrions. En acabar-se la dècada dels quaranta la vox populi explicava que l’èxit de l’autor s’havia traduït ja en moneda comptant i sonant, cosa que, com és lògic, va augmentar el respecte que se li tenia.
Cela posava en marxa un art de narrar que se’n diria realisme, classificació a la qual s’afegirien segons el gust del moment els adjectius tremendista, hispànic, esperpèntic, i que deixaria un solc profund; potser perquè, de fet, aquest artista hàbil i espectacular s’encarrilava dins un solc ja aprofundit pels seus predecessors.
Però no és per qualificar l’obra de Cela que l’he recordat, sinó perquè el record d’aquesta obra i les circumstàncies que la veien néixer em porten al tema realisme i realitat. Fins a on era penetrable la realitat que vivíem?, i fins a on ens disposàvem a salvar-nos d’aquesta realitat? Salvar-nos-en de molt distinta manera, o bé distorsionant les dades que en rebíem, o bé conferint-los una coherència que les faria més suportables. Què és, si no, el realisme? La paraula ha produït tota mena d’equívocs i els produirà, no sols perquè conté una pluralitat de significacions, sinó perquè ens arriba simultàniament viva i fossilitzada. I també perquè arrossega adherències de prestigi i de vilipendi i no ens hem desfet encara d’aquestes actituds emotives. Realisme, com és sabut, ve de res-rei, que vol dir ‘cosa’. Realisme pot significar, doncs, dos propòsits mentals absolutament oposats; pot significar l’operació intel·lectual que consisteix a ordenar les dades que ens subministra l’experiència de tal manera que les coses que hi ha al nostre voltant esdevinguin penetrables, o, tot al contrari, realisme significa la certesa que tota operació intel·lectual prové de la intuïció d’unes idees, que són les úniques coses autèntiques amb les quals coincideixen, de manera remota i imperfecta, les dades de l’experiència. Realisme pot encara significar una referència, no sols a la manera d’exercir l’intel·lecte, sinó a la manera de comportar-se un individu, i llavors direm que és realista si no segueix una conducta prèviament traçada, sinó que varia segons reclamen les circumstàncies. I també, en aquest cas, ser realista suportarà tot el pes de refús o d’elogi, segons qui sigui que formuli el judici.
La confusió de termes tindria com a tal confusió la seva relativa importància, car caldria reclamar, només en el moment en què ens poséssim a parlar de realisme, un previ aclariment del significat de la paraula. Així, per exemple, Kant, en fer la divisió dels judicis en analítics i sintètics, comença per explicar-nos què entén ell mateix quan diu analític i quan diu sintètic, i es compromet a no variar mai més en el transcurs de la seva explicació el significat que ha conferit a aquests adjectius. L’aclariment de termes i la seva justificació no és feina petita i en Hegel és ja tota la seva filosofia. Vulguem o no, els filòsofs no fan altra cosa que manipular amb el mateix llenguatge que nosaltres usem, i, per més críptics que ens semblin, el rastre del seu pensament impregna les nostres expressions més vulgars. Si, a més, tenim en compte que filosofar no ha estat altra cosa que heure-se-les amb els objectes que ens volten i organitzar el remolí inicial de les nostres vivències, no és feina inútil establir un previ acord sobre les paraules que volem usar, encara que aquest previ acord sigui temporal i fràgil.
La mateixa paraula, doncs, segons qui la diu, segons en quina època de la història del pensament la diu, segons el prisma literari que posseeix el qui la diu, té un sentit absolutament oposat.